dijous, 25 de febrer del 2010

Expedició a l'Illimani (6.462m) - Bolivia

El dilluns 22 de febrer de 2010 a les 6 i mitja del matí, juntament amb l’Irineo, vam coronar el cim de l’Illimai de 6.462 metres d’alçada. Mai havia pujat una muntanya d’aquestes característiques i per tant vaig viure un munt de sensacions noves. Durant l’ascensió vaig patir, gaudir i plorar. Va costar, però va valdre a pena. Durant els tres dies d’expedició no vam trobar ni una ànima, i això encara ho va fer més especial. Aquest seria el relat.

Preàmbul

Fa dies que somio en pujar alguna muntanya dels Andes bolivians. N’hi ha una que em fa especial il•lusió, per la seva bellesa, l’alçada i el fet d’haver d’utilitzar tècniques alpines amb camp d’altura inclòs. Aquesta és l’Illimani, una muntanya de 6.462 metres d’alçada, la segona més alta de Bolívia. Tècnicament no és molt difícil; la dificultat rau en l’alçada i en els gairebé 1.200 metres de desnivell que cal fer amb grampons i piolet fins arribar al cim, amb duríssimes rampes de 50º. A més, després de 3 mesos de voltar país, ja tinc ganes de retrobar-me amb el silenci i l’espiritualitat de les muntanyes.

Dia 0, La Paz

Passejo pel carrer Sagárnaga preguntant gairebé a tothom que passa pel carrer si coneixen algun guia de muntanya que em pugui acompanyar a pujar l’Illimani. Les Agencies de Viatges son molt cares i et parlen de pujar una muntanya com si fos una activitat de luxe: guies de muntanya que cuiden com mainaderes, cuiner/a, portejadors, etc. Jo no busco un servei exquisit, ni comoditats,ni pujar amb un grup de desconeguts,  ni algú que em pugi, sinó tant sols un company de cordada amb experiència.

L’atzar i la paciència em fan topar amb un guia de muntanya anomenat Irineo. De seguida em convenç. Te 26 anys i va néixer a Pinaya, un poblet situat als peus de l’Illimani i d’es d’on s’inicien les expedicions a  aquesta muntanya. Va fer la seva primera ascensió als 17 anys i ja s’ha descomptat de les vegades que ha fet cim, creu que més de vint. Actualment viu a La Paz i fa 6 anys que es dedica a fer de guia, a vegades per lliure a vegades a través d’agència. Te el títol d’alpinista.

Quedem que ell s’encarrega de llogar el material tècnic: botes rígides, grampons, piolet, arnés, corda i tenda. Jo m’encarrego de comprar el menjar: sopes de sobre, pasta, arròs, pa, cafè, te, llet condensada, xocolata. Abans d’acomiadar-nos m’explica el planning de l’expedició: tot i que es pot pujar i baixar en 2 dies, L’Irineo em recomana fer-ho amb 3 pel tema de l’aclimatació a l’alçada. El primer dia sortirem de Pinaya a 3.800m per arribar al camp base a 4.300m. El segon dia muntarem el camp d’altura a 5.300m. El tercer dia intentarem fer cim i baixar fins a Pinaya. Diu que la muntanya no és molt complicada tècnicament, però és molt exigent físicament. A més, ara és temps de pluges i per tant al risc de tenir nevades s’hi suma la dificultat d’haver-hi més neu acumulada.

Dia 1, Pinaya – Camp base

Puntualment a les 8 en punt, l’Irineo em passa a buscar per casa. El camí fins a Pinaya és totalment de terra. Un recorregut tortuós que ressegueix colls i valls de Cordillera Real. Després de 3 hores de revolts, pujades, baixades, arribem a Pinaya. El camí s’acaba uns mestres més enllà de la plaça del poble, en una petita era d’herba on pasturen una família de porcs senglars, entre l’església i casa dels seus pares. Just des d’aquí es comença a caminar. Em comenta que a l’època seca, aquesta era és plena d’alpinistes, que preparen els estris per fer rumb l’Illimani. Em presenta els seus pares, que tant sols paren Aymara. Viuen de l’agricultura.

Pinaya és un poblet petit d’unes 20 cases. Tenen dues zones de cultiu comunitàries immenses (una a la banda est de la vall i l’altra a la banda oest) on hi planten patata i quinoa. Utilitzen alternativament cada zona i durant cicles de 5 anys, perquè la terra pugui descansar.

L’Irineo insisteix en contractar una mula perquè ens ajudi a pujar els estris, que son molts, fins al camp base. Jo mi resisteixo però m’acaba convencent dient que “millor que estalviï forces pel dia del cim”. Finalment ens acompanya el Víctor i la seva mula anomenada Tigre. Aquesta primera etapa és de tràmit doncs es tracta de pujar uns 500 metres de desnivell per una geografia força amable. Però segons l’Irineo, és la clau per aclimatar-se bé a l’alçada. El Víctor és el nebot de l’Irineo, així doncs, tot queda en família.

Arribem frescos com roses al camp base a 4.300m, una gran planícia d’herba verda, fresca i humida, on pasturen llames i cavalls. Parem la tenda i ordenem el material. Vaig a donar una volta tot sol per uns turonets, per tenir el primer encontre amb les muntanyes dels Andes en soledat. Les valls son profundes. El verd captivador. 
Descobreixo un salt d’aigua d’uns 200 metres d’alçada. Un còndor, majestuós i elegant em passa per sobre com examinant-me. Li mostro amb fotos a L’Irineo.

Em plantejo fer bivac però a les 7 de la tarda comença a ploure. Així doncs desisteixo. Des de la tenda sentim l’espetegar de les gotes d’aigua que s’estampen contra la lona. Un so dolç, hipnòtic, que ajuda a dormir.

Un tro em desperta. Conto els segons entre llamp i tro. 8 segons. La tempesta encara és lluny, uns 3km. Prego perquè no ens trobem al seu camí. Més llamps i més trons. 5 segons. La tempesta s’acosta. Plou amb força. Un llamp il•lumina la tenda i acte seguit el tro esclata amb força. La tempesta se’ns ha llençat al damunt. Amb l’Irineo a penes intercanviem paraula, tant sols el desig de que la tenda aguanti i la tempesta passi ràpid. El primer desig es compleix en escreix, però pel segon cal esperar fins les 4, que és quan la tempesta s’allunya definitivament, i amb ella el pessimisme de tenir una mala climatologia per començar a caminar demà.

Dia 2, Camp base – Camp d’altura

A les 6, tal com havíem acordat ens despertem per preparar-nos per afrontar els 1.000 metres de desnivell fins al camp d’altura. El cel és seré i per primera vegada des de que som en aquesta vall, l’Illimani és mostra majestuós en l’horitzó. Sembla que ens digui bon dia.

Esmorzem i desem els estris. Avui, sense la mula d’en Victor, ens tocarà carregar tot el pes a les nostres espatlles. El primer tram de recorregut no te cap secret, però a mesura que avancem es complica. Cal superar grimpadetes de grau 3, amb neu i roca descomposta i alguna cresta força exposada. Comença a nevar. Les forces disminueixen a mesura que anem pujant. Acuso el pes de la motxilla però sobretot l’alçada.

4 hores després arribem al camp d’altura, exhaust, a 5.300 metres, una petita planícia de neu  enmig de la muntanya. No es veu res. La boira és la protagonista. Com que no hi ha ningú més, triem el millor lloc, just al costat d’una fita immensa que ens servirà per arrecerar-nos del vent, que bufa amb força. Estaco l’estelada a un pal clavat que hi ha clavat en aquesta fita. Veurem si demà sóc capaç de pujar-la fins al cim. Amb el fogonet, fonem neu per cuinar i poder beure. Avui toca sopa de fideus. A les 5 de la tarda ja ho tenim tot fet. Ara cal descansar per recuperar forces. Aprofito els instants que la boira desapareix per fer fotos a les parets majestuoses de la muntanya. Durant alguns segons, el cim es deixa veure.

Abans de posar-me a dormir, preparo la motxilla petita per afrontar l’atac al cim amb el mínim de coses per tenir el mínim de pes possible: impermeable, aigua, guants, ulleres, leti (crema pels llavis), càmera de fer fotos i un parell de promeses pendents per complir a dalt del cim.

Son les 7 de la tarda i ja estem dintre del sac. No tinc gens de son, però cal dormir doncs el despertador sonarà a les 12 de la nit. Sortirem tant d’hora perquè cal pujar i baixar amb la neu ben gelada perquè els grampons es clavin a la neu. Donem voltes dins els sac. El temps passa lentament.

Dia 3, Camp d’altura - Cim de l’Illimani - Pinaya

A les 12 de la nit sona el despertador. Ni l’Irineo ni jo hem dormit. Ell pel fred, jo pels nervis. Dintre de la tenda està tot glaçat. El termòmetre marca 5 graus negatius. A fora, bufa un vent gelat. Fa mandra sortir del sac i encara més de la tenda. L’Irineo em fa una broma que no entenc. Obrim la porteta de la tenda per comprovar l’estat del cel. Per fortuna nostra, la nit és estrellada. Cap núvol amenaçador a la vista. Encara des del sac, observo en horitzó les llumetes de La Paz com elegantment tentinegen. Ha arribat el gran dia.

Però l’emoció del moment s’esquinça un cop llevat. Alguna cosa no funciona. Tinc mal de cap terrible i em sento marejat. És la mala aclimatació a 5.300 metres. Decideixo no dir res a L’Irineo per por que vulgui avortar l’expedició. Encenem el fogonet per preparar un te calent. Intento menjar alguna cosa però no m’entra. El te calent tampoc. Amb més pena que gloria em col•loco els grampons, carrego la motxilla, ens encordem i sense més història comencem a caminar. Un mínim de sis hores d’ascensió ens esperen.

De seguida comencen les primeres rampes que encarem en ziga-zaga. L’Irineo ja m’havia advertit que la sortida és dura. Miro al meu voltant, com volent observar el paisatge, però fora de l’abast de la llum dels frontals no és veu res. L’ambient és fantasmagòric. Tants sols un fil de lluna tenyeix de plata algunes parts de les muntanyes nevades de la vall. El silenci és absolut. La sensació de soledat també. Tant sols un so domina l’ambient, el cruixir de la neu al clavar-se els grampons.

Però el malestar no em deixa gaudir d’aquests moments tant íntims amb la muntanya. Més aviat el contrari, no em sento còmode. Sóc pessimista. Em sento dèbil, em falta l’aire, em molesta la roba, el fred, la neu gelada que s’estampa contra la cara. És un mal de cap diferent, mai conegut. Als 20 minuts demano de fer una pausa. Decideixo explicar-li la situació a L’Irineo. No diu gran cosa, tant sols que estigui tranquil. 5 minuts i ja tornem a caminar.

No se quanta estona portem caminat però ja no puc més. El mareig va en augment. Fem una segona pausa. Just parar començo vomitar. Arquejo fins que no queda res a l’estómac. Es forma una gran taca. La neu fumeja. 

L’Irineo diu que estigui tranquil, que és normal, que ara estaré millor. No me’l crec doncs em sento fet una merda. Li demano a quina cota estem. Respon que a 5.500. Amb l’estomac buit i sense forces, els gairebé 1.000 metres de desnivell que queden fins al cim em semblen un mur infranquejable. Sento ràbia i impotència. Per uns instants em plantejo deixar-ho córrer, però aquest pensament tants sols dura uns segons. Decideixo donar-me una oportunitat i continuar una estona més per valorar el meu estat físic i psíquic. I així ho fem.

Em concentro en el cruixir dels grampons. Com que anem encordats cal posar-nos d’acord en el ritme. Les rampes son dures. Pugem lentament. Passa, passa, piolet, pausa, passa, passa, piolet, pausa... Descansem cada poquet. Amb el frontal miro amunt per intentar veure el final de les rampes però no l’únic que veig és una paret inacabable. Constantment li demano el què ens toca pujar, la duresa, la llargada, com si això m’ajudes a redimir el dolor de l’esforç. Però L’Irineo tenia raó, em trobo una mica millor i això em dona coratge.

Estem pujant per la cara oest de la muntanya, amb l’objectiu d’anar a buscar la carena nord que porta directament fins el cim. Per fer-ho ens desplacem tant verticalment com podem, a vegades pel bell mig d’una paret, a vegades per una aresta. No hi ha cap traça marcada, ni fites. El recorregut tant sols està al cap de l’Irineo. Esquivem esquerdes que assegura que hi son, però que jo no veig fins que les hem deixat enrere. Pot ser millor així. És negre nit. Cap alpinista a la vista. Estem completament sols.

Als 5.800 em trobo molt millor i això fa que comenci a gaudir de l’ascensió. Son les 4 de la matinada, encara és negre nit, però dins meu s’ha encès una llumeta. Clavo amb força els grampons i el piolet. Cada passa és com una petita victòria que em dona forces per seguir endavant. Miro avall però només veig que paret. Miro amunt però només veig que paret. No se exactament en quin punt ens trobem, però em sento afortunat d’estar escalant aquesta muntanya. El cruixir dels grampons creen mils de ritmes musicals dins el meu cap. Això és una bona senyal. Canto Llach, Els Manel, cançons populars i una cançó boliviana de Los Diablitos, la meva preferida: “Los caminos de la viiiida, no son como yo pensaaaabaaa, no son como yo creiiiia, no son como imaginaaabaaaa...”.
l’Irineo m’avisa que ja som als 6.000 metres. Comença a clarejar i des d’on som m’assenyala el cim. L’emoció m’envaeix i gairebé em cauen les llàgrimes. Em sento molt bé. Amb veu tremolosa però pletòric, li dic a l’Irineo que no tinc cap dubte que arribarem a dalt. Somriu. A l’esquerra, els altres dos cims de l’Illimani, el pic Nord i el Central. A la dreta, un penya-segat impressionant, format per roca i gel amb mils de formes inimaginables. Als nostres peus, tot el tram recorregut. Un tobogan gegant que fa basarda. M’adverteix que ara toca la última rampa, la més vertical de totes i de més de 300 metres. M’explica el recorregut fins el cim, però estic tant fascinat per l’entorn on em trobo que no l’escolto. M’ha de tornar a repetir l’explicació, aquest cop, amb indicacions. Amb el dit, ressegueix a l’aire el tram que ens falta: cal encarar una paret pel centre, desviar-se a l’esquerra, seguir per una carena, deixar una esquerda a la dreta i voilà, quedarem en un punt just per encarar l’últim tram.

Per L’Irineo pujar aquesta muntanya és com per mi pujar el Matagalls, penso. No se’l veu gens cansat. En canvi, jo pujo amb la cara desencaixada del cansament. A mesura que anem pujant de cota se’m fa més difícil de respirar per la falta d’oxigen. Això fa que el cor se m’acceleri. Fem pauses tot sovint, perquè la paret és dura de veritat. Segurament 50º. Amb el dia a punt de despertar la pujada es fa més amable. Em sento bé i còmode. També cansat. Començo a notar la falta d’aliment, però no tinc gana. Abaixem una mica el ritme. Ara fem passa, passa, piolet, pausa llarga, passa, passa, piolet, pausa llarga... cap cot, braços avall, així fins el punt marcat.

Encaro la última aresta amb llàgrimes al ulls. Molta tensió acumulada durant aquests mesos. Arribem al cim quan encara no ha despuntat el sol. Un crit de ràbia i alegria es perd per l’horitzó. Ens fem una llarga i sentida abraçada. Al cim no hi ha cap fita, cap marca, res de res. Trec la càmera de fotos per immortalitzar el moment. Fa molt de fred, tant que les puntes del dits comencen a agafar un color morat. Amb el piolet faig un forat en el punt més oriental del cim per enterrar una pedra molt especial de la mina del Cerro Rico que em va regalar l’Abigail i que conté plata. Juntament amb la pedra enterro també una de les 12 fades que em va regalar la Marina perquè anés escampant pels llocs més especials per on passes durant el viatge. Pedra i fada, unides per sempre a l’Illimani. L’Irineo segueix atentament tot el ritual, i just quan acabo em recorda que hauríem d’anar tirant, doncs cal baixar abans no surti el sol i estovi la neu. Li demano uns minutets més per gaudir de les sensacions. Quedo abstret per la màgia del moment. Em sento com si pogués volar, petit i humil, fill de la mare natura. Son pocs minuts a dalt del cim, però son com una eternitat. La veu de l’Irineo em retorna a la realitat. Insisteix en començar a baixar. Sí mestre. Gràcies. Avall.

La baixada la fem amb tant sols 3 hores. Descobreixo el paisatge invisible que no havia pogut gaudir durant l’ascensió. Ara sí, amb més força i alegria, em dedico a fer fotos de les formes i els colors que formen neu, roca i gel. Un espectacle de la natura. Arribem al camp d’altura, tant cansats que decidim dormir durant una horeta. Després, desem  tot l’equip, roba, estris i baixem fins al camp base, on de nou quedem adormits enmig dels cavalls i les llames que pasturen en aquesta planícies d’herba humida. Dues hores més tard, despertem i baixem fins a Pinaya.

Son les 4 de la tarda i estic destrossat. El resum alpinístic del dia seria, 1.162 metres de desnivell positiu, 2.262 metres de desnivell negatiu, 6 hores de pujada i 7 hores de baixada. Li dic a l’Irineo que cal celebrar l’èxit de l’expedició. Per fer-ho comprem 4 quilos de carn, patates, tomàquet i enciam per compartir amb la seva família: pares, germans, amics i el petit Víctor. A casa seva fem una gran festa. Mengem carn, bevem cervesa, masteguem coca. Gaudeixo com mai del menjar però sobretot de la companyia.

Per dormir, m’habiliten una petita cambra feta amb maons de fang i un llit amb un matalàs de palla. M’adormo pensant en les sensacions viscudes al cim de l’Illimani i en lo feliç i còmode que em sento en aquesta cambra austera damunt d’aquest jaç, en aquest punt tant llunyà geogràficament però tant proper espiritualment. Un cop més, Bolívia m’ensenya la grandesa de la seva gent, que no rau en la seva riquesa material, sinó en una riquesa intangible que traspassa les fronteres de lo superficial.

La vida és lluita i el somni és el camí.


















Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada