Alpina, espectacular, perdedora, vertical, inacabable, provocadora d'emocions... així és aquesta gran clàssica del Pirineu. Tot i que la dificultat sobre paper és assequible, val més tenir el cinquè grau alpí consolidat, una bona base de navegació en paret i algunes dosis de sang freda per poder progressar amb el temps suficient per sortir per dalt abans no acabi el dia. Es tracta de 850 metres de paret semi-equipada a l'estil clàssic a base d'alguns pitons, amb una qualitat de la roca que va des d'acceptable fins a dolenta i amb una varietat de tècniques d'escalada que fan que no puguis baixar la guàrdia en cap moment. Però un cop connectes amb l'essència de la seva línia, en tot moment lògica, i l'escalada comença a fluir, el seu ascens esdevé un plaer en tots els sentits.
Nom de la via: Nord clàssica al Gran Vignemale
Zona: Massís del Vignemale (França)
Dificultat: La tònica està entre el III i el IV+, amb algún pas de V (escalada alpina, que vol dir que hi ha trams on la roca és dolenta, d'altres on la línia d'escalada és poc clara i d'altres on és difícil de protegir o muntar reunions; o tot a la vegada)
Llargària: 850m
Material: 2 cordes de 60m, entre 6 i 8 cintes exprés, aliens, friends fins al 2, tascons petits, baga llarga per muntar reunions. Via semi-equipada amb pitons (equipament clàssic). La majoria de reunions amb 1 pitó o algun cop inexistents. Grampons per la glacera.
Orientació: Nord, tot i que, al juliol, ens va tocar el sol entre les 10h i les 15h
Company: Rusky
El nostre horari: 2h d'aproximació des del Pont d'Espagne fins al refugi Oulettes de Gaube (ritme alegre), 1h del refu fins a peu de paret, 11 hores d'escalada, 2h des del cim del Vignemale (3.298m) fins al refu d'Oulettes (2.150m)
Aproximació: Deixem el cotxe al parking del Pont d'Espagne (1.500m) (val 8€) i seguim el GR-10 fins al refugi d'Oulettes (2.150m) (camí molt marcat i evident). Per anar al peu de paret sortim del refugi cap a la dreta seguint, a l'inici, el camí que porta al coll de Mulets per, al cap de poc, abandonar-lo i continuar pel camí més lògic direcció a la paret, primer sense guanyar gaire alçada i llavors glacera amunt amb els grampons. Remuntem fins l'entrada original (tram vertical d'Ofita verda) però tal i com ens avien advertit, la rimaia es troba molt separada i optem per entrar a la paret per un tram de roca blanca i una vira estreta d'ofita verda que marxa a la dreta i que es troba a uns 40 metres per sota de l'entrada original. En aquest punt ens és fàcil sortir de la rimaia i situar-nos a peu de paret (2.450m).
Descens: Des del cim, fer una mica de cresta cap a l'oest i baixar per un camí més o menys fresat cap a la glacera. Un cop allà cal baixar-la fins que s'acaba la neu i seguir un camí fresat fins que es creua amb el GR-10. Seguir-lo amunt fins al coll d'Ossoue i llavors fins al refugi d'Oulettes.
Link de la ressenya del blog d'en Josep i la Laura: Clic aquí
Zona: Massís del Vignemale (França)
Dificultat: La tònica està entre el III i el IV+, amb algún pas de V (escalada alpina, que vol dir que hi ha trams on la roca és dolenta, d'altres on la línia d'escalada és poc clara i d'altres on és difícil de protegir o muntar reunions; o tot a la vegada)
Llargària: 850m
Material: 2 cordes de 60m, entre 6 i 8 cintes exprés, aliens, friends fins al 2, tascons petits, baga llarga per muntar reunions. Via semi-equipada amb pitons (equipament clàssic). La majoria de reunions amb 1 pitó o algun cop inexistents. Grampons per la glacera.
Orientació: Nord, tot i que, al juliol, ens va tocar el sol entre les 10h i les 15h
Company: Rusky
El nostre horari: 2h d'aproximació des del Pont d'Espagne fins al refugi Oulettes de Gaube (ritme alegre), 1h del refu fins a peu de paret, 11 hores d'escalada, 2h des del cim del Vignemale (3.298m) fins al refu d'Oulettes (2.150m)
Aproximació: Deixem el cotxe al parking del Pont d'Espagne (1.500m) (val 8€) i seguim el GR-10 fins al refugi d'Oulettes (2.150m) (camí molt marcat i evident). Per anar al peu de paret sortim del refugi cap a la dreta seguint, a l'inici, el camí que porta al coll de Mulets per, al cap de poc, abandonar-lo i continuar pel camí més lògic direcció a la paret, primer sense guanyar gaire alçada i llavors glacera amunt amb els grampons. Remuntem fins l'entrada original (tram vertical d'Ofita verda) però tal i com ens avien advertit, la rimaia es troba molt separada i optem per entrar a la paret per un tram de roca blanca i una vira estreta d'ofita verda que marxa a la dreta i que es troba a uns 40 metres per sota de l'entrada original. En aquest punt ens és fàcil sortir de la rimaia i situar-nos a peu de paret (2.450m).
Descens: Des del cim, fer una mica de cresta cap a l'oest i baixar per un camí més o menys fresat cap a la glacera. Un cop allà cal baixar-la fins que s'acaba la neu i seguir un camí fresat fins que es creua amb el GR-10. Seguir-lo amunt fins al coll d'Ossoue i llavors fins al refugi d'Oulettes.
Link de la ressenya del blog d'en Josep i la Laura: Clic aquí
Era l'agost del 2012 quan amb en Rusky ens vam mirar per primera vegada aquesta paret. Veníem d'escalar l'esperó nord-oest del petit Astazou (700m, V) i de fer la cresta de les Cabrioles amb la idea d'escalar el bonic esperó nord del petit Vignemale (350m, IV+), però el mal temps no ens ho va deixar ni intentar. Tot i la pluja vam fer un vol per la glacera per mirar la línia tant del petit com del gran Vignemale. En aquella època, les dimensions imponents d'aquesta paret i el seu compromís ens sobrepassaven, però no deixava de fascinar-nos i amb aquella fascinació va néixer el desig d'escalar-lo. Tres anys després i un intent frustrat pel mig, ho hem aconseguit.
Arribem tard al refugi per culpa de les hores de cotxe a través del coll de Portalet i perquè ens hem parat a Cauterets per veure com en Quintana destrossa en Froome al Tour de França en el final d'etapa a l'Alpe d'Huez. Hi ha molta boira però per fi hi ha un moment que s'obre i podem contemplar la imatge somiada.
 |
| Cara Nord del Massís del Vignemale. D'esquerra a dreta: Petit Vignemale, Espalda i Punta Chausenque, Gran Vignemale |
Traiem ressenyes i intentem traçar l'itinerari des de la distancia. Els ulls van de bòlid mirant ara el paper ara la paret. Igual que el dit, que passa ràpidament del paper a l'aire per intentar dibuixar la ressenya a la paret. Cridem força i la gent ens mira. Algú fins hi tot s'acosta per preguntar que estem tramant. Però de seguida entra la boira i el joc s'acaba. A sopar toca: pa amb tomàquet i sardines en escabetx. Sort que tenim molta aigua.
Ens llevem a les 5 per començar a caminar a les 6 i ser a peu de paret sobre les 7. Ja fa estona que és clar i dintre meu penso que ja hauríem d'estar escalant. Tot i les ganes de fer-ho, fa dies que em neguitegen dues coses: trobar l'entrada i l'horari de la via.
El primer problema el resolem ràpid, no tardem gens a salvar la rimaia i a situar-nos a peu de paret. El segon problema i un cop resolt el primer comença a relativitzar-se: la previsió de la meteo és bona i el dia pinta estable això vol dir que si cal podrem apurar el dia. I és que l'horari de la via és un aspecte a tenir molt en compte ja que son molts metres i un cop hi entres n'és difícil la retirada i arriba un punt on l'única escapatòria que hi ha és per dalt el cim.
Però si la meteo és crucial també ho és el company de cordada. I amb en Rusky ja portem unes quantes aventures compartides: moltes crestes, moltes vies, molts bivacs, dies i dies caminant per la muntanya i la natura. Aquesta confiança mútua ens fa sentir forts i amb moltes ganes.
Em trec els grampons i les botes i em poso els peus de gat, un canvi més que curiós haver de passar d'una glacera a una paret vertical, així de cop. I és que la via arrenca imponentment des del gel: cap aresta intermitja, cap terrassa, cap ressalt per grimpar, cap rampa per progressar i escalfar. Res de tot això: arrenca de cop i amb el grau més alt de la via, uns metres de cinquè que te'ls has de currar en fred, amb les mans i els dits gelats i sense haver assimilat encara el pes de la motxilla. I evidentment sense cap pitó a la vista. Les coses doncs, ja queden clares d'entrada. Aquí qui marca les normes és l'esperit dels pioners, aquells valents que als anys 30, contradient tota la lògica de l'època, eren els primers d'enfilar-se per aquestes parets.
Amb tota la humilitat i admiració provem de seguir-los. Comença doncs, la nostra aventura.
Però si la meteo és crucial també ho és el company de cordada. I amb en Rusky ja portem unes quantes aventures compartides: moltes crestes, moltes vies, molts bivacs, dies i dies caminant per la muntanya i la natura. Aquesta confiança mútua ens fa sentir forts i amb moltes ganes.
Em trec els grampons i les botes i em poso els peus de gat, un canvi més que curiós haver de passar d'una glacera a una paret vertical, així de cop. I és que la via arrenca imponentment des del gel: cap aresta intermitja, cap terrassa, cap ressalt per grimpar, cap rampa per progressar i escalfar. Res de tot això: arrenca de cop i amb el grau més alt de la via, uns metres de cinquè que te'ls has de currar en fred, amb les mans i els dits gelats i sense haver assimilat encara el pes de la motxilla. I evidentment sense cap pitó a la vista. Les coses doncs, ja queden clares d'entrada. Aquí qui marca les normes és l'esperit dels pioners, aquells valents que als anys 30, contradient tota la lògica de l'època, eren els primers d'enfilar-se per aquestes parets.
Amb tota la humilitat i admiració provem de seguir-los. Comença doncs, la nostra aventura.
 |
| Vistes de la línia d'ofita verda que vam seguir. |
L1 (60m, V): Arrenco per un tram de roca blanca que em sorprèn lo adherent que és. Un cop s'acaba vaig a buscar una línia d'ofita verda que va tombant cap a la dreta i la segueixo fins que quedo sota uns diedres tombats que et porten cap a l'esquerra. Busco els pitons que en teoria han d'anar marcant la línia, però apareixen amb comptagotes. Apuro la corda i monto la reunió d'un pitó i d'un tascó abandonat.
 |
| En Rusky progressant pel primer llarg |
L2 (60m, V): El segon llarg continua amb tendència a l'esquerra per una fissura molt maca i marcada. Trobo un burí amb una xapa que es mou i que protegeix un pas una mica més finet. Fa una mica de vent i això fa que no pugui preguntar a en Rusky quanta corda em queda. Quan intueixo que s'acaba monto la reunió en una espècie de repisa on hi ha un pitó que reforço amb un alien.
I aquesta sembla que serà la tònica de la via: escalar-la pendent sempre dels roçaments de la corda, de quants metres queden, de les cintes gastades, d'intentar protegir el mínim per guanyar temps i gastar els menys catxarros possibles per tenir més opcions de muntar reunions i sobretot de tenir molta vista i muntar la reunió al lloc més lògic possible. Quasi res. Però mica mica anem guanyant alçada i les vistes de la vall es van obrint i amb això els ànims es van asserenant. Tant sols portem dos llargs però ens sentim com peixos a l'aigua, tranquils, contents i confiats. La intuïció ja hem diu que avui gaudirem molt. I el dia i la muntanya sembla que també hi estan d'acord.
L3 (60m, IV+): El llarg arrenca per una curta fissura i continua per un petit sostre amb bona roca i molt de cantell. Sota el sostre m'he saltat 2 pitons amb un cordino podrit. Això ens indica que de moment estem fent les reunions diferents a la ressenya que portem. Però aquest terreny és així, indefinit i amb reunions al gust.
Continuo per un tram d'ofita verda vertical amb bona roca i molt divertit d'escalar. Apareix una xapa, més amunt un pitó i continuo per un tram més fàcil fins que s'acaba la corda i monto reunió. Mirem la ressenya i veiem que hem reduït a tres llargs el que la ressenya marca com a quatre. Però de moment preferim deixar-nos portar i anar interioritzant l'essència de la via.
És curiós l'alegria que un sent quan veu un pitó, i no perquè s'hi pugui posar una cinta exprés comodament i passar la corda, sinó perquè el pitó aquí és com la fita en un camí. I el cap i els ulls van de bòlid, buscant i remirant cada centímetre de roca "en busca del pitón perdido".
L4 (uns 200 metres): A partir d'aquí el terreny és més fàcil i evident. Anem progressant, a vegades a l'ensamble a vegades amb reunions ràpides (fins i tot trobem 2 pitons amb una baga que no desaprofitem) per una llarga franja d'ofita verda amb molsa característica.
Ens fixem amb el següent punt de referència, un gendarme força gros que ja fa estona que hem vist. I cap allà ens dirigim, seguint sempre aquest riu d'ofita verda que s'enfila cap al cel.
Arriba un punt que tornem a muntar reunions més sòlides doncs el terreny es posa una mica més vertical, més o menys a uns 100 metres del gendarme.
I aquesta sembla que serà la tònica de la via: escalar-la pendent sempre dels roçaments de la corda, de quants metres queden, de les cintes gastades, d'intentar protegir el mínim per guanyar temps i gastar els menys catxarros possibles per tenir més opcions de muntar reunions i sobretot de tenir molta vista i muntar la reunió al lloc més lògic possible. Quasi res. Però mica mica anem guanyant alçada i les vistes de la vall es van obrint i amb això els ànims es van asserenant. Tant sols portem dos llargs però ens sentim com peixos a l'aigua, tranquils, contents i confiats. La intuïció ja hem diu que avui gaudirem molt. I el dia i la muntanya sembla que també hi estan d'acord.
 |
| Inici del segon llarg |
 |
| Preciosa fissura |
 |
| Segon llarg |
L3 (60m, IV+): El llarg arrenca per una curta fissura i continua per un petit sostre amb bona roca i molt de cantell. Sota el sostre m'he saltat 2 pitons amb un cordino podrit. Això ens indica que de moment estem fent les reunions diferents a la ressenya que portem. Però aquest terreny és així, indefinit i amb reunions al gust.
Continuo per un tram d'ofita verda vertical amb bona roca i molt divertit d'escalar. Apareix una xapa, més amunt un pitó i continuo per un tram més fàcil fins que s'acaba la corda i monto reunió. Mirem la ressenya i veiem que hem reduït a tres llargs el que la ressenya marca com a quatre. Però de moment preferim deixar-nos portar i anar interioritzant l'essència de la via.
És curiós l'alegria que un sent quan veu un pitó, i no perquè s'hi pugui posar una cinta exprés comodament i passar la corda, sinó perquè el pitó aquí és com la fita en un camí. I el cap i els ulls van de bòlid, buscant i remirant cada centímetre de roca "en busca del pitón perdido".
 |
| Tercer llarg |
L4 (uns 200 metres): A partir d'aquí el terreny és més fàcil i evident. Anem progressant, a vegades a l'ensamble a vegades amb reunions ràpides (fins i tot trobem 2 pitons amb una baga que no desaprofitem) per una llarga franja d'ofita verda amb molsa característica.
Ens fixem amb el següent punt de referència, un gendarme força gros que ja fa estona que hem vist. I cap allà ens dirigim, seguint sempre aquest riu d'ofita verda que s'enfila cap al cel.
Arriba un punt que tornem a muntar reunions més sòlides doncs el terreny es posa una mica més vertical, més o menys a uns 100 metres del gendarme.
 |
| Canal d'ofita verda amb molsa |
 |
| Gendarme gros ben visible a l'esquerra de la línia d'ofita verda amb molsa |
 |
| Reunió al costat del gendarme (R4 segons la ressenya d'en Josep i la Laura) |
L5 (35m, IV): Surto recte amunt amb tendència a l'esquerra fins que la via fa un canvi de vessant molt espectacular. Aqui la roca canvia cap a millor. Busco l'espit que en teoria hi ha per muntar reunió però no el veig així que faig la reunió amb un parell de friends. Llavors ens adonem que l'espit ha estat serrat.
Estem en una zona més o menys còmode i protegits del vent, així que aprofitem per menjar l'entrepà i descansar uns minuts. Portem 5 hores i uns 400 metres, o sigui que anem dins l'horari previst.
 |
| R5 |
L6 (35m, IV): Aquí la via transcorre per un fil d'aresta molt divertit. En aquest llarg hi ha un parell de pitons durant el traçat i cal muntar la reunió allà on es pugui, en el meu cas, aprofitant un bloc i una fissura.
 |
| R6 |
 |
| L6 |
L7 (50m, IV): la sortida és vertical i continua pel fil de l'aresta per un tram molt espectacular per les vistes i les sensacions. Faig la reunió en 2 pitons molt separats.
L8 (45m, IV+): desgrimpo uns metres per anar a buscar una xemeneia a l'esquerra de la via. Progresso per un terreny vertical per sota la cresta amb una roca no gaire bona. Aquí el camí no és evident i al cap d'uns 35 metres tot es difumina i marxo massa cap a l'esquerra. De seguida m'adono que vaig malament i faig mans i mànigues per desgrimpar i tornar cap a la dreta. Arribo a una espècie de coll on busco algún pitó que no trobo així que monto una reunió molt incòmode amb una baga i penjat d'un gran bloc. Llavors veiem que hi havia un pitó 3 metres més amunt a la dreta. |
| L7 |
 |
| A la recerca de la xemeneia |
 |
| Des de la xemeneia |
L9 (40m, V): altre cop la via avança per l'aresta on van apareixent alguns desploms que es superen bé per la qualitat de la roca. Arriba un punt on hi ha un pitó a l'esquerra i un altre a la dreta. Opto per anar cap a la dreta per una secció vertical més fineta de cinquè grau on hi ha un pitó estratègicament col·locat per qui vulgui fer el pas en A0. Reunió de 2 pitons. Aquí m'he de començar a descalçar perquè els peus comencen a fer mal de veritat. Ja portem 7 hores.
 |
| L9, els colors canvien igual que la qualitat de la roca. |
L10 (55m, IV): la via continua per un terreny igualment vertical però que no supera el IV. Veiem a la dreta un pitó amb una baga vermella, però decidim continuar recte fins arribar a una aresta fàcil que et porta a un curt tram vertical on un cop superat hi ha un pitó amb una baga blanca on monto reunió reforçada amb un tascó.
 |
| L10 |
L11 (55m, V): se surt per un terreny fàcil fins que trobem un curt diedre perfecte i llis molt divertit i d'equilibri. Després de superar-lo el terreny canvia i s'aplana. Monto reunió en 2 pitons.
 |
| Diedre de cinquè grau al 11è llarg |
L12 (60m, III+): a partir d'aquí la roca es torna dolenta i cal fer una travessa incòmode cap a l'esquerra per anar a buscar l'inici de l'aresta vermella. Hi ha un spit per allà al mig que costa de veure.
 |
| Travessa espectacular sobre roca dolenta |
L13 (55m, IV): el llarg comença per una curta secció vertical amb roca dubtosa per llavors posar-se més tombat però per roca encara més dolenta. Cal seguir el fil de l'aresta vermella i muntar reunió allà on s'acabi la corda. En aquest tram costa trobar bona roca on posar friends o tascons.
 |
| Després de superar la secciò vertical al 13è llarg |
L14 (40m, IV+): a partir d'aquí comença una secció vertical força incòmode difícil de protegir i que després de tantes hores d'escalada et demana un plus de concentració. Cal trobar dos pitons per muntar reunió molt ben camuflats pels colors de la roca.
 |
| L14 |
 |
| 14è llarg |
L15 (50m, IV): a partir dels 2 pitons cal flanquejar en diagonal ascendent cap la dreta per un tram d'ofita verda on es va trobant algun pitó que t'indica que el camí és el correcte. Hi ha un moment de dubte si és per dalt o per baix i cal anar per dalt, per un curt tram vertical que et deixa damunt d'una repisa on hi ha 2 cargols sense xapa. Els 2 parabolts bons estan a uns 5 metres més a la dreta dalt d'uns blocs, al que seria l'aresta de Gaube. Després de tantes reunions amb pitons, friends i tascons es fa estrany trobar-se tant ben assegurat.
 |
| R15 |
 |
| 15è llarg, gran travessa en diagonal a la dreta, amb l'espalda i la punta Chausenque com a únics testimonis de la nostra aventura. En Rusky ben petit en mig d'aquesta immensitat. |
L16 (50m, IV+): tant sols queden tres llargs i un ja té la sensació que la via s'hagi acabat però val més no abaixar la guardia doncs el cansament pot jugar una mala passada. A mi em fan molt mal els peus i m'haig de forçar per concentrar-me doncs començo a tenir el cap espés. Aquest llarg surt recte amunt seguint l'aresta de gaube, però de seguida cal anar cap a l'esquerra a buscar un diedre vertical amb molt de canto i roca acceptable.
L17 (30m, III): tram curtet, gairebé de tràmit que et porta als peus de l'últim llarg, just a sota una xemeneia.
L18 (55m, IV+): la xemeneia sembla més difícil del què realment és, però després de més de 10 hores d'escalada els braços i la ment ja no estan tant frescos. Un cop superada la xemeneia ve un tram poc definit que agafo per l'esquerra i després cap a la dreta fins que veig 2 pitons on monto reunió.
Apareix en Rusky i ara sí, sembla que ja ho tenim això! La paret s'ha acabat!!
Anem a un collet uns metres més a la dreta on per fi ens traiem els peus de gat, ens posem les botes i un camí fàcil ens acaba de portar dalt del cim del Gran Vignemale (3.298m).
Cridem, saltem i ballem mentre ens apropem al cim. No m'ho acabo de creure però sí, acabem d'escalar la gran clàssica dels Pirineus. Hem fluit i gaudit en aquest mar de roca vertical i això és el què em fa més feliç.
Son les 7 de la tarda i ens mereixem uns minuts de repós, menjar i beure. Beure? Bé, ja fa estona que s'ha acabat l'aigua, però ara mateix ens és igual. Contemplem l'entorn mentre un petit ocell se'ns apropa per aprofitar les engrunes. Reconeixem unes quantes muntanyes que ja hem tingut el plaer de trepitjar: Astazous, Neouville, Balaitous, Mont Perdut... mentre comentem com de salvatge i brutal a estat aquesta escalada i de l'orgullosos que ens sentim d'haver-ho aconseguit i d'haver sentit, amb molta humilitat i respecte, l'esperit dels pioners.
És increïble que obrissin aquesta via el 1933 i per això volem expressar el nostre agraïment a Henri Barrio i Robert Belloc per descobrir aquesta via i a totes aquelles persones aventureres que es dediquen a explorar parets i compartir-les amb la resta de mortals.
Agrair també que aquesta via es conservi amb el mínim equipament de pitons, sense reunions amb cadena i anella, sense parabolts als passos clau etc etc Amb tot això no seria el mateix i es perderia aquell esperit de compromís i aventura que els manca a tantes vies modernes.
Esperem que l'evolució de l'escalada, on sembla que cada cop s'opta més per la seguretat i la comoditat, s'inspiri també en vies tant implacablement eternes com la clàssica nord del Vignemale.
I un cop reflexionat tot això i ja sense menjar, ens fem la foto del cim, ens acomiadem del petit ocell i sortim disparats avall.
 |
| Dalt del cim |
 |
| Baixant la glacera |
 |
| Imponent cara nord, camí del refu |
 |
| Just a l'arribar |
 |
| De nit |
