No seria difícil trobar un bon grapat d'adjectius per descriure aquesta activitat, però n'hi ha un que els englobaria a tots: espatarrant. Amb en Rusky vam gaudir de valent aquests dos dies de cresta on predomina l'aventura però sobretot el compromís. La ruta transcòrrer tota l'estona per sobre els 3.800 metres, on acabes trepitjant 7 puntes de més de 4.000 metres i passant per seccions de tota índole: cornises i arestes de neu, escalada de quart i cinquè grau sobre bona/no tant bona roca, grimpades i desgrimpades aerees, travesses sobre roca dubtosa, gendar-mes punxeguts impossibles d'escaquejar, arestes afíladíssimes de blocs gegants amb centenars de metres de caiguda a banda i banda, ràpels i més ràpels i fins i tot un corredor de gel. L'ambient és super alpí i incomparable, amb vistes als cims més mítics del massís i de més enllà. I amb el gran regal que suposa acabar trepitjant dues puntes amb tanta càrrega històrica com son la Whymper i la Walker. Cal però assegurar la meteo perquè les escapatòries un cop hi ets ficat son molt poques. I l'activitat és llarga.
Data: 18 i 19 de juliol del 2016
Zona: Glaciar de Géant (massís del Montblanc, Alps)
Dificultat obligada: VMaterial: 2 cordinos de 30m, joc de friends fins al 3, aliens, tascons (prescindibles), 8 cintes expres llargues, bagues velles per abandonar, anella de reunió de 5 metres, piolet i crampons.
Company: Rusky
El nostre horari: 2 hores d'aproximaciò des del final del funivie Skywalk fins la base de la Dent du Géant, 9 hores la cresta Rochefort, 15 hores la cresta de les Jorasses i 4h de descens des de la punta Walker al refugi Boccalatte (2.804m)
Accés i logística: Vam deixar el cotxe al parking interior del funivie italià Skywalk (10€/dia). Per la tornada vam fer "dit" des del parking de Planplincieux (1.508m) fins al funivie. La nit d'activitat vam dormir en el refugi E. Canzio (3.818m) al coll des Grandes Jorasses. És de 8 places i disposa de mantes i matalassos. A pocs metres hi ha una espècie de bassal mig glaçat on es pot aconseguir aigua sense fondre neu (únic punt durant la ruta).Aproximació: vam agafar el primer funivie que puja fins al Refugi Torino (36€/persona) a les 6:30. A partir d'aquí sortim direcció est cap a la dent du geant que passarem per la seva vessant sud.Descens: des de la punta Walker baixar per l'aresta de neu el més cap a l'est possible per anar a buscar una zona mixte que ens portarà fins a una espècie d'hombro de neu (300m). A partir d'aquí creuar el plató en horitzontal per sota d'uns seracs gegants (ull a les possibles purgues) per anar a buscar l'esperó SW que ens portaria a la punta Whymper (ens van comentar que també seria una bona opció baixar per aquest esperó). En aquest esperó cal buscar una instal·lació de rapel d'anella i parabolts. Vam fer 4 ràpels de 25m per arribar fins a un embut de neu força empinat. L'últim ràpel procurar travessar la rimaia. A partir d'aquí creuar en hortizontal per anar a buscar una aresta de neu de descens amb trossos mixtes fins arribar a les roques del Repossoir. 4 rapels (20/25m) que ens va costar trobar ens van deixar a la glacera. A partir d'aquí baixar amb tendència a l'esquerra per llavors anar a buscar cap a la dreta la roca de Bouteille que nosaltres vam trobar amb força neu, per arribar finalment (hi han algunes fites) al refugi Boccalatte.
PDF imprimible de la ressenya del llibre de Damilano: Aquí (ull quan diu "destrepe fàcil")
Cims trepitjats:
- Agulla de Rochefort 4001m
- Dôme de Rochefort 4015m
- Punta Young 3996m
- Punta Marguerita 4065m
- Punta Hélèna 4065m
- Punta Croz 4110m
- Punta Whymper 4184m
- Punta Walker 4208m
DIA 1: CRESTA ROCHEFORT (IV, AD)
El funivie et deixa en poc més de 10 minuts a 3.400 metres. Un cop a dalt, les muntanyes i la seva majestuositat et recorden qui mana en aquest recó.
El Montblanc...
Els coluoirs del Montblanc du Tacul amb el grand Capucin a l'esquerra...
Els Drus, enganxats el petit i el gran, i l'Agulla Verte on hi comencen a tocar els primers ratjos de sol.
Iniciem l'aproximació direcció la Dent du Geant. De moment poques cordades, tot i que estem convençuts que a mesura que anem avançant cada cop serem menys. No fa gens de fred i la previsió meteorològica no pot ser millor: gran bó pels dos dies.
Per arribar al coll de la Dent du Geant, "Salle de manger" com l'anomenen ells, cal enfilar-se per un corredor tombat de neu cap a l'esquerra i finalment per una zona de blocs (III) amb tendència a la dreta. Cal estar atent però, de no anar massa a la dreta. Hi ha algunes fites, però val més no refiar-se'n.
Deixem enrera la Dent du Geant (que espero pujar-la algun dia per una ruta que no sigui la normal) per iniciar la cresta de Rochefort. Al principi es tracta d'anar seguint la traça ja marcada de l'aresta de neu. Al fons, el Montblanc. Una estampa que ens acompanyarà tota l'estona.
Les cornises en algun punt son espectaculars. Aquest serac penjant, ja surt en algunes fotos de fa uns quants anys.
Les pendents a banda i banda de l'aresta son vertiginoses.
Primera punta del dia, l'agulla de Rochefort (4.001m). Al seu tram final cal fer un parell de llargs (IV).
Vistes des de l'agulla de Rochefort: la mer de glaç i al fons els Drus, l'agulla Verte, les Droites. La punta de roca que es veu en primer terme a la dreta seguint l'aresta de neu és el Mont Mallet (3.989m).
Des de dalt d'aquesta Agulla observem, ben atents, el que haurem de fer demà, la cresta de les Jorasses. Al fons les puntes (nevades) més mítiques, la Whymper i la Walker. Al mig de la foto, la secció de més compromís i afilada, la punta Young, Margerite (cim amb dues puntes) i Helene. En primer terme les cornises de la Calotte de Rochefort.
El descens de l'agulla de Rochefort i posterior ascens a la Dome de Rochefort (4.015m) no presenta grans complicacions més enllà d'alguna grimpada i la sempre arriscada progressió per cornises. La neu amb aquesta calor no dóna gaire confiança.
Abans de la Calotte de Rochefort hi han 3 petites torres rocoses que ens van portar força problemes. No la primera, que tot i ser molt exposada s'hi passa força bé. Però en la segona vam trobar una secció molt vertical i hiper-exposada que ens va fer ballar el cap. Primer vam provar de fer un ràpel cap al nord on se'ns van enganxar les cordes. Això ens va fer perdre força temps ja que vaig haver de baixar a desenganxar-les i ja vaig aprofitar per escalar cap a la tercera torre. Finalment en Rusky va fer el què hauríem d'haver fet des del principi, un ràpel direcció a la 3a torre. El ràpel no estava muntat i vam abandonar una baga. De fet, a la guia, aquest tram surt com a "ràpel eventual" cosa que ens va fer flipar bastant, ja que l'exposició en aquest tram és màxima.
A la tercera torre sí que hi ha un ràpel muntat i que et deixa en una bretxa que et porta de nou a l'aresta de neu de la Calotte de Rochefort.
Al final de l'aresta hi trobem el primer dels 4 ràpels per arribar al coll de les Jorasses, tots ells amb anella i parabolts. Un luxe.
I per fi, 11 hores després d'abandonar el funivie arribem al refugi-vivac E. Canzio. És molt petit però comfortable. Hi ha una taula de fusta, doble porta, 8 matalassos (llitera de 4+4) i moltes mantes. En total erem 10 i vam cabre-hi sense problemes: 2 italians que havien fet la cresta de les Jorasses al revés (uns màquines) i l'endemà marxaven fent ràpels des del coll cap a Itàlia i la resta que feien com nosaltres (2 cordades de francesos que anaven molt ràpids i 1 cordada d'italians que anaven fent més o menys com nosaltres).
Bon rotllo entre tots. Torns per menjar i finalment, dormir tant com es pugui. Estem encaixonats, o sigui que no és tasca fàcil.
DIA 2: CRESTA GRANDES JORASSES (V, D)
A les 4, despertador. Primer esmorzen els francesos, després els italians i finalment nosaltres. A fora, el sol també sembla estar a punt de despertar. Ens toca esperar per escalar els primers llargs de la punta Young. De fons els Drus i l'agulla Verte.
El primer llarg, tal com explica en Damilano, no va pel corredor central sinó que surt cap a l'esquerra, uns primers passos que et fan despertar de cop.
La primera reunió és de pitons i bagues. Els francesos ja s'han distanciat. Els italians els tenim just a sobre. De tant en tant apareix un pitó. La roca està glaçada, seccions de V sobre roca humida.
Ens tres llargs, on l'últim clarament se'n va cap a l'esquerra, ens plantem en una depressió de la vessant nord. Un pas finet et permet arribar a una zona còmode per muntar reunió. Aquí cadascú la fa al seu gust.
La secció d'escalada que ve a continuació per mi és la de més compromís. Una zona plaquera amb força neu de difícil protecció. Escalo lentament, mirant bé els peus, la clau de tot plegat. Trec neu buscant fissures. Un únic pitó. I em desplaço a la dreta a buscar fissures on col·locar catxarros. En Rusky ha de pujar un parell de metres perquè jo pugui arribar a una zona còmode on muntar reunió. Després cal flanquejar horitzontalment a l'esquerra (foto inferior), per sota uns sostres...
... per llavors seguir per una aresta afilada de blocs, molt aèrea però no gaire complicada.
Un cop som al final de l'aresta cal fer un ràpel d'uns 15 metres molt vertical. Aquí és important anar a parar a la bretxa (seguint la linia de l'aresta) on hi ha una reunió amb bagues podrides. No anar cap a la vessant sud. Un cop a la bretxa s'ha d'escalar un gendarme molt vertical que en Damilano cataloga de 3c, però que deu ser posant el peu al pitó. Un cop superat el primer pas, llavors sí que "es más facil de lo que parece" tal com diu ell. Després del gendar-me cal passar per la vessant sud i fer una travessa (evident però delicada) per una sèrie de cornises per anar a buscar mitjançant ràpel, el corredor que ens permetrà iniciar l'ascens a la punta Marguerita (foto inferior). Els francesos es van equivocar en aquest punt i després del gendarme van continuar per l'aresta i van haver de fer uns ràpels en diagonal per anar a parar a mig corredor.
Primer llarg del corredor amb un gel en perfectes condicions (III). Es fa bé amb un sol piolet.
Al segon llarg cal abandonar el corredor al cap d'uns metres per anar a buscar una secció de roca (III).
El tercer llarg va per una campa de neu.
Un cop muntada la tercera reunió (lloc evident), no seguir recte amunt, sino anar a buscar les roques fisurades de l'esquerra (hi ha un pitó a l'inici del llarg). Els italians van continuar corredor amunt i llavors van tenir feinades per tornar a l'esquerra.
Es tracta d'un llarg de roca agradable d'escalar (IV) i que ens porta dalt de la punta Marguerite (4.066m).
A partir d'aquesta punta, l'aresta es torna afilada. És amb diferència la zona més exposada.
Fins que arriba un punt on cal triar si fer ràpel o desgrimpar. Sovint, l'aresta està formada tant sols per blocs gegants encallats entre ells, una estructura arquitectònica que deixa molt que desitjar. Però la roca és bona i sòlida, molt més que al Pirineu.
En molts moments preferim fer ràpel que desgrimpar. Abandonem una baga als dos blocs de la foto superior.
Ràpel va... (uns 10 metres)
Després d'aquest ràpel, desgrimpem una secció més tombada. La roca és més bona del què pot semblar a priori, però la caiguda a les dues bandes és vertical i de centenars de metres.
Què Rusky, és dret, oi?
Primer el ràpel i després la desgrimpada fins als peus de la punta Helene, que s'escala amb un parell de llargs.
Al haver-hi força neu per la part central progresso per l'espero de la dreta (IV).
Per baixar de la punta Helene cal fer una altra desgrimpada de compromís on els cal estirar-se per anar a buscar peus sòlids.
Llavors cal rodejar dos gendarmes pel sud, per una secció de roca molt podrida per arribar a la punta Croz (4.110m)
I finalment comencem la secció de neu. Son les 19h o sigui que la neu està pastosa i molt perillosa. L'aresta és afilada i molt marcada per la traça, però l'estat de la neu ens obliga, en alguns moments, a alterar-la i buscar una trajectòria més segura. De tant en tant la cama s'enfonsa del tot, provocant alguna petita purga. Al fons, el Montblanc.
Poc a poc, l'aresta es va eixamplant fins que arribem a una zona de neu i roca que ens porta fins la punta Whymper.
Dalt la punta Whymper (4.184m).
Camí de la Walker...
Darrera meu la Whymper, i més enllà el Montblanc i l'aresta de Peuterey que marxa cap a l'esquerra... la farem algun dia?
I per fi, dalt la punta Walker (4.208m). Molta emoció i felicitat. Però poca estona dalt del cim ja que son les 20h. El temps suficient per abraçar-nos, fer-nos fotos, menjar, beure el glop que ens queda, observar l'entorn, el Cerví, la Dent Blanche, la Dent d'Herens, el Grand Paraiso i de nou tots els cims que ens han acompanyat. La llum es preciosa, però som conscients que ens tocarà baixar de nit. Sort que avui és nit de lluna, i ja ha d'estar a punt de sortir. Fa respecte, però ens sentim connectats amb tot.
Just quan estem travessant el plató de neu entre la Walker i la Whymper, la lluna ens sorpren. Paissatge bucòlic que no podem gaudir gaire doncs la preocupació va per dins. Ens marquem l'objectiu de fer els primer ràpels a les roques de la Whymper amb llum encara que sigui tènue. Ho aconseguim. Un cop a l'embut de neu, ja toca obrir el frontal. A les 12 de la nit arribem a les roques de Repossoir. Tenim molta sed però ara no és moment de lamentar-se. El silenci és absolut. A les fosques, és complicat decidir per on baixar.Trobem un primer rapel que decidim no fer. Al segon ja no dubtem i el muntem. Les cordes s'acaven i ens trobem al mig d'aquestes roques sense poder veure un altre ràpel que ens permeti continuar. Anem amunt, avall, a l'esquerra, de nou avall... La son desapareix de cop. Mirem per tot arreu fins que per fi el trobem més cap a l'oest i amunt. El fem i al cap d'uns 20 metres en trobem un altre força amagat per culpa de la neu. Un altre més i per fi arribem a la glacera. Ufff, respirem tranquils. Veiem traces i les seguim. Ara ja ens sentim segurs. Baixem per neu tova, de tant en tant ens enfonsem fins la cadera. Intuim el refugi a prop i per fi hi arribem. Ja no tenim son, però sí la gola seca i l'estòmac buit. Fa estona que no bebem ni mengem. Son la 1 i mitja de la nit. Portem 19h d'activitat en alçada sense parar més les 11h d'ahir. El refu és obert i hi ha moviment. Quatre cordades es preparen per pujar la Walker per la normal, la ruta que acabem de baixar. Ens fan preguntes, però els nostres ulls només estan posats a les restes d'esmorzar que no s'han acabat. Per fi marxen i endrapem restes de pa, mermelada i mel. Bebem d'una galleda que se suposa que és aigua de pluja. Mitjora després ens tombem i dormim i no ens aixequem fins les 11 del matí de l'endemà, on coneixem el Franco (guarda del refu i gran alpinista) i la Roberta (italiana que està de voluntaria al refu). Un gust entendre's amb els italians, autèntics germans de sang.
Al matí, abandonant el refugi de Boccalatte, a dalt a l'esquerra....
A sota, una fotografia feta al Camping "Monte Bianco", regentat pel Mateo, que te molts lligams amb alpinistes catalans. Tants, que l'estelada presideix l'entrada del camping. Dalt de la roca uns nens danesos. I de fons la Walker, unes hores després d'haver-la baixat.
Una activitat que ens ha posat a prova, tant físicament (per la duresa i la tècnica) com espiritualment (per quan les coses es torçaven, veiem passar les hores i ens ha tocat baixar a les fosques). Però tot ha fluit i funcionat gairebé a la perfecció. És cert que hem anat lents i se'ns ha fet de nit, però la confiança de l'un amb l'altre, la tranquilitat d'esperit i la connexió amb la natura ens ha permés estar un punt per sobre de tot i fluir amb tot el què ha anat esdevenint. O sigui que no em queda altra que felicitar-nos i donar les gràcies a la mare natura i al meu company de cordada. Moltes gràcies als dos!
 |
| Esquema de la travessa Rochefort-Jorasses |
