Intent frustat de trepitjar el cim del Manaslu (8.163m)

19 de maig. El despertador sona a les 11 de la nit tal com estava previst. He dormit molt poca estona, però em sento descansat i bastant tranquil. Estic dins una tenda a 6.800 metres amb en Rusky i aquesta nit serà molt llarga perquè la intenció és enfilar-nos fins al cim del Manaslu. Són 1.400 metres de desnivell i calculem que ens portarà entre 10 i 14 hores. Ens vestim com podem i mengem alguna cosa: pa de motlle amb pernil i formatge que en Marco, un dels italians, ens va obsequiar al CB. També fem un te. M'omplo les butxaques de tot el necessari; avui pujarem sense motxilla, el més lleugers possible. Repasso mentalment tots els objectes per no oblidar-me res i surto de la tenda. Fora, el negre i el silenci ens embolcallen. Bufa una mica de vent, que aixeca neu que espetega a la cara. Fem les últimes comprovacions de material i comencem a caminar. Són les 12 de la nit i en Sergio, des de la tenda del costat, ens desitja bona sort.

Els grampons rasquen amb força contra la neu glaçada. La respiració i el vent són els únics sons presents en aquest espai gelat i fosc. Fins als 7.000 metres coneixem el camí, però a partir d'allí serem com dos navegants sense rumb. La sortida de les tendes és en pla però de seguida girem a la dreta i ens comencem a enfilar per una pala de neu que ens ha de dur a l'extrem esquerra de la rampa per fer una travessia a la dreta fins al plató a 7.450m. Mirem amunt, com buscant referencies, però l'únic que veiem és la neu voleiar i molta foscor. Ens movem per intuïció. No hi ha traça marcada, ni fites, ni bambús. La neu alçada pel vent ens fa tancar els ulls de tant en tant. No sabem on som, veiem seracs però no tenim gens clar la direcció a prendre. La foscor amaga el camí i això és un laberint de seracs a massa alçada. Bufa el vent, esbufeguem nosaltres. Parem i mirem, però, què mirar? No es veu res, més enllà dels frontals. Seguim amunt, el garmin marca els 7.000 metres però on som no té res a veure amb el lloc que coneixíem. Quan parem, els esbufecs semblen ressonar a les parets del Manaslu. Entre esbufec i esbufec, un profund silenci; i unes llumetes al fons de la vall, el poble de Samagaon.

Ens anem alternant per obrir traça. Fem trams curts per no desgastar-nos gaire però no són les forces les que minven sinó la il·lusió i l'esperança. Anem massa a l'esquerra. Mirem algunes fotos amb les càmeres per buscar referencies. De cop apareixen dos immensos seracs, un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Ens mirem amb en Rusky buscant alguna explicació que ningú no té. Hem de ser molt a prop de l'inici de la rampa, però pot ser una autentica bogeria començar a donar voltes en aquest laberint. Són les 2 del mati. No estic cansat però sí que començo a sentir-me frustrat. No tenim marge d'error i tampoc mereix la pena arriscar. L'intent de cim està arribant a la seva fi. Som a 7.100 metres i no tenim molt clar on ens trobem. Està claríssim, toca retirada.

Baixem amb precaució ja que el pendent és dret i a més hi ha restes d'allaus. Entre passa i passa, nervis i un sol pensament: el Manaslu s'ha acabat. Parem uns metres abans de la tenda per analitzar la situació. Tenim dues opcions: la primera és abandonar i baixar definitivament. La segona és esperar un dia més a C3 i intenta-ho amb els italians el 22 des del camp 4. Decidim dormir i acabar-ho de reflexionar demà al matí. Ens posem a dormir a les 3. La tristesa domina els meus pensaments. Potser ens hem precipitat intentant-ho de massa avall. Intento dormir però no puc. La nit es fa llarga i quan tanco els ulls només veig seracs per tot arreu en mig de la foscor.

20 de maig. Em llevo de mal humor. Són les 6 del mati i ara mateix hauríem d'estar dalt del plató, veient el cim i contemplant una sortida de sol espectacular. No em trobo bé, suposo que deu ser l'alçada, o els nervis, o la gana o què sé jo. I encara em sento pitjor quan recordo que hem de decidir què fem, si avall o amunt. Ens ho preguntem amb en Rusky, en silenci i en veu alta. Jo no paro de donar-hi voltes des d'ahir. Què hem de fer? Tinc dilemes però estic molt cansat i ja n'estic fart. El cap diu que ja n'hi ha prou, que després de 45 dies en aquesta muntanya, més de 14.000 metres de desnivell positiu acumulat i 2 intents frustrats de cim, ara tocar baixar i oblidar-se de tot plegat. A més, no em trobo bé, cada hora que passa tinc més mal de cap, no tinc gana i de tant en tant em venen ganes de vomitar. Però el cor encara té ganes de tornar-ho a intentar, la il·lusió encara hi és, tinc més ganes que forces. No serà la famosa febre del cim? Però ho tinc molt clar, no vull córrer gaires riscos i si pujo és perquè sé que tinc opcions de tornar a baixar. M'estimo massa la vida com per deixar la pell aquí. 

Arriben dos italians més: en Marco i en Sergio Martini, amb els seus dos xerpes, en Pemba i en Kami. L'estratègia dels italians és pujar demà a C4 i intentar cim el 22. Els tres han vingut per separat, però el clima, gairebé igual que a nosaltres, els ha fet coincidir en estratègies. Les hores passen però el dilema segueix. Decideixo no decidir res fins demà al matí, depèn de com em llevi. Li comento a en Rusky els meus pensaments, que potser demà abandono, però que ell, si se sent amb forces i ganes, pugi amb els italians.

Ens assabentem que els de Singapur finalment han decidit tirar la tovallola i ni tant sols intentaran cim. Aquí el verdader desgast és psicològic, molt més que físic. Ja és la segona expedició que abandona. Quedem els italians i els catalans, amb bona sintonia i molta experiència a les espatlles per part seva. En Sergio Martini té més de 60 anys i ha fet més de 20 vuit mils. Repeteix el Manaslu perquè quan va fer cim la primera vegada, no va tenir vistes. En Sergio Leo ha escalat gairebé totes les cares nord mítiques dels Alps i uns quants vuit mils també. És el segon cop que escala el Manaslu. La primera vegada no va fer cim, es va quedar a 7.800m, va patir congelacions i li van haver d'amputar algunes falanges dels dits del peu. En Marco diu que no és alpinista. Fa triatlons, però ha pujat i intentat varis 8mils, també el Manaslu i igual que en Sergio Leo tampoc va aconseguir fer cim. En Marco ha vingut en homenatge a un amic seu que va perdre la vida aquí al Manaslu per culpa d'un allau l'octubre passat. També li falten algunes falanges dels dits del peu per culpa d'unes congelacions que va patir al Lhotse. Explica que al Dhaulagiri es va quedar a 50 metres del cim. I amb totes aquestes bèsties de les muntanyes, dos catalans, en Rusky i jo, sense experiència a l'Himàlaia ni cap 8.000 a les espatlles, però molt entusiastes i apassionats per la vida i les muntanyes. Ens transmeten molta confiança, són amables, atents, sense egos, ens sentim gairebé com uns aprenents que acompanyen als mestres. 

El cap, què fa el cap? Com em sento? Tinc gana? Les sensacions són estranyes, em costa de saber com estic. Per saber si tinc gana, haig de provar de menjar. Surto fora la tenda, necessito que em toqui l'aire. Les vistes són increïbles. Els núvols creixen, el sol decau, la pau i el silenci regnen. Les hores passen però no milloro. Comença a fer-se fosc. Ningú no parla. La concentració és màxima. Sóc aquí, ho haig de provar. Alguna cosa em diu que demà ho provaré. Però primer haig d`intentar  descansar. 

21 de maig. La il·lusió pot a la raó. Me'n vaig amunt. No em sento al 100% però si en algun moment tinc problemes, giro cua. Vull arribar com a mínim al plató i veure el cim, amagat a la cara sud del Manaslu i impossible de visualitzar des de la línia d'ascensió que anem seguint. A les 6:30 ens comencem a vestir i mitja hora després comencem la marxa. Fa il·lusió ser tants a intentar el cim, després de tantes jornades voltant en solitari. Surt en Sergio Leo i darrere en Rusky, en Nima, en Marco, en Pemba, en Kami, en Sergio Martini i finalment jo. He anat molt lent en el ritual de partida i tinc ganes de seguir tot l'ascens des de la cua, sense pressió, sense pressa, intentant gaudir del grup, la companyia, les vistes. Em penjo les tres càmeres per on puc, la de fotos al coll, la gopro al cap i la de filmació a la butxaca del mono de plomes. El repte no és només pujar sinó fer una filmació de qualitat. Això vol dir pes i temps. Però ho assumeixo i per a mi és tant prioritari guanyar metres com anar captant tot el que es pugui. El fred és un devorador de bateries o sigui que porto les càmeres embolicades amb paper transparent com si d'entrepans es tractessin. Tot i així, el vent és gelat, o sigui que de seguida em quedo sense bateria a la gopro. Una càmera menys.

Tots 8, més o menys en fila, anem guanyant metres lentament per la rampa vertical i nevada. La idea és la mateixa que la nit anterior que vam sortir en solitari: com que no tenim cordes fixes instal·lades als seracs, la línia més vertical, hem de fer una travessia a l'esquerra per anar a buscar l'inici de la rampa de gel més o menys a 7.200, per llavors anar a la dreta fins al plató als 7.450m. El cel és blau, no bufa vent, és un dia perfecte. En Sergio Leo, en Rusky i en Nima van al davant. Darrera i molt a prop, en Pemba i en Marco. Jo vaig pujant amb en Sergio Martini, tota una institució, i en Kami, el seu xerpa. És increïble la velocitat amb la que puja als seus 60 i escaig. Pràcticament ni bufa! Quin exemple d'home. Tot plegat, però, en Sergio diu que no ho veu clar. Parla amb en Kami. Comenta que li fa molt respecte la part final de la rampa de gel, que es veu blau i brillant, sense cordes fixes. Diu que la pujada encara es pot fer bé però que a la baixada pot ser perillós. No m'ho crec, en Sergio Martini diu que abandona. Això m'encén encara més les alarmes. Si un tio com ell abandona, és que la cosa no està gens clara. Però bé, ell ja ha fet 20 vuit mils i la visió és diferent, penso. Sí, però el risc és igual per a tothom, reflexiono. És el gel, el temps o les forces? pregunto. Ell diu trobar-se bé, però no vol arriscar a la baixada que després de cim, sempre és esgotadora, assegura. Sí, sí, el tio marxa. Ens diem adéu i desapareix rampa avall. Miro en Marco, ens encongim d'espatlles i continuem. Dos menys. Ja som sis. Jo no em trobo del tot bé, però tampoc del tot malament. Vaig pas a pas. Mentre no empitjori seguiré amunt, gaudint de les vistes, de l'entorn, del companys, de la il·lusió d'anar guanyant metres i del repte de l'autosuperació. Escolto el cos constantment. Pateix, sé que pateix, però també sé que un cop més no defallirà. El secret està al cap. Canto cançons, penso mil histories, fins hi tot m'imagino en alguna cala perduda de la Costa Brava.

En Marco i en Pemba s'han aturat i els avenço. Em ve de gust pujar en solitari, al meu ritme. Em situo entre en Nima, en Rusky i en Sergio Leo, que van al davant, i en Marco i en Pemba, que ara els tinc al darrera. Ens separen pocs metres, però aquí ascendir porta el seu temps i la distància física és una autentica barrera temporal. No sé quants graus són, però això és dret com una mala cosa. La travessia a l'esquerra, que tampoc semblava gran cosa des del CB, està resultant tota una odissea. Conto 20 passes i paro per descansar 20 esbufegades. Miro amunt i veig que tothom fa el mateix, estem més estona parats que caminant. No hi ha pressa, poc a poc. Miro a l'esquerra i veig clarament els seracs on ens vam emmerdar ahir a la nit. Vam arribar molt a prop de l'inici de la rampa, però per sota; molt difícil de deduir a les enfosques.

En Marco es va distanciant. És el que està menys aclimatat. Va arribar fa 10 dies i tan sols ha dormit una nit a C1 i ja està fent l'intent de cim. Però aquest és el seu estil. Va molt lent però no sembla que res el pugui aturar. És un bou, aquest home. Em sento molt unit a tot el grup, orgullós de compartir la muntanya i aquesta aventura amb tots ells. Això em dona seguretat per continuar amunt tot i que ja no sóc capaç de fer les 20 passes seguides i en faig 15. Paro, respiro, miro, filmo, aquesta és la meva rutina. A les 12:30 del migdia arribo als 7.300 metres. Les sensacions milloren. Sembla una contradicció, però com més amunt, més cansat però més energia. El cap sembla aclarir-se. Ara sí, estic convençut que arribaré al C4. Els tres de davant s'aturen a l'últim serac abans d'encarar el gel. En Pemba em comenta que està cansat i li proposo d'arribar on són ells i descansar un minuts. Tanta alçada espanta, però em sento bé. Mai havia estat tan amunt. Veig desenes de muntanyes als meus peus, el Shishapangma a la dreta, la planicie tibetana a l`horitzo. Arribo al serac, em sento eufòric. Uns minuts després arriba en Pemba i mitja hora després arriba en Marco, aparentment destrossat però carregat de forces internes. Ens asseiem damunt les motxilles tombades, disposats a descansar uns minuts. Mengem cosa bona que porta en Marco, pernil i fruita assecada. Bevem aigua amb tang. El cos ho agraeix i m'imagino, com si es tractés d'un videojoc, com augmenta la barra d`energia i canvia del vermell al grog. Gràcies Marco, ja torno a estar a punt per a la batalla.  Mengem del que porten ells, a nosaltres ja se`ns ha acabat el menjar. Solidaritat, quin valor tan bonic a la muntanya. Mentrestant el grup d'en Rusky continua i ara avança per un tram força delicat, molt dret, i amb un gel que sembla vidre. Veig que treuen la corda i s'asseguren. Caldrà anar amb compte.

Descansem una bona estona i prosseguim, ara sí, tots tres junts, per encarar el tram més exposat. Veiem les cordes fixes de les expedicions comercials a la dreta, lluny de la nostra línia d'ascens. Avancem sense encordar-nos, just per l'esquerra de la rampa. Cinc passes i ja no puc més. Costa respirar, falta oxigen. Semblem peixos fora l'aigua. Aquí cada quilo compta i la motxilla cada vegada es fa més pesada i a sobre m'obligo a filmar tot el que puc. Passem el tram més dret amb èxit i ara arribem a la zona de gel, una zona de petites rampes verticals plenes de cordes velles, gastades, atrotinades i assegurades amb cargols de gel rovellats i estaques mig tretes. Marco, què fem, utilitzem aquestes cordes velles? En Marco mou el cap com fent un sí no gaire convençut. Val, ens hi lliguem però com si no existissin, interpreto. Miro i remiro, analitzo i escullo una de les cordes i hi passo el mosquetó amb el pensament de que millor no patinar aquí. 4.000 metres més avall això seria bufar i fer ampolles, penso, però aquí cada gest mereix tota la concentració possible. Miro avall per tenir consciencia de la caiguda que hi ha, però els seracs no deixen veure el final, cosa que encara crea més sensació de profunditat. Tant fa, ara toca mirar amunt i no avall. A les puntes del  grampons els costa clavar-se al gel. Però pitjor ho té en Pemba, que té les puntes dels grampons ben gastades i ha de caminar fent cops de peu al gel perquè se li clavin una mica. Sembla que balli flamenc.

Anem avançant lentament direcció al plató. El garmin marca 7.400 metres, ja hi som molt a prop. Pocs metres abans, un esquelet dona la benvinguda al C4. És un japonès que va perdre la vida el 2010. Una tempesta va atrapar un grup de 5 alpinistes molt a prop del cim. Dos van perdre's al plató i van desaparèixer. Els altres 3 van poder arribar al coll nord on van poder ser rescatats amb vida. És la cara trista de l'alpinisme, però la mort, aquí, es viu amb naturalitat. De fet, en aquesta expedició, el tema de la mort ha estat present des de l'inici ja que som les primeres expedicions en intentar el Manaslu després de l'allau que l'octubre passat va provocar 11 morts al C3. En Marco està aquí per fer un homenatge a un company que va perdre la vida l'any passat en aquest accident. També fa pocs dies va arribar una expedició francesa que ha vingut amb la missió de recuperar el cos d'en Greg, un noi de 29 anys que també va perdre la vida per culpa de l'allau. Encara queden dos cossos a la muntanya, el d'en Greg i un canadenc. Vam conèixer el pare d'en Greg al CB i ens va explicar que si fos per ell deixaria que el seu fill descansés en pau a la muntanya, perquè la vida d'en Greg era la muntanya, però a la mare aquesta idea no li agrada. Dos pensaments que s'entenen segons el punt de vista amb que t'ho miris. Per uns, pujar aquestes muntanyes assumint el risc de la mort, és una bogeria però pels que ho intentem és una filosofia de vida. De fet, si miro avall, veig uns puntets que es mouen just sota el C3, a 6.700m més o menys. Són els xerpes de l'expedició francesa que amb tot tipus d'estris busquen el cos d'en Greg: pales, detectors de metalls, làsers, etc. però no són gaire optimistes perquè hi ha molta neu acumulada. En Gerard ens va explicar amb tot tipus de detall com va passar l'accident: en Greg compartia tenda amb en Remy, el seu company de cordada. Era la seva primera expedició a l'Himàlaia i volien baixar la muntanya esquiant. Estaven a C3 per fer l'intent de cim i a les 5 de la nit els va despertar un soroll molt fort. En Remy va comentar que era un tro però en Greg, amb força experiència a la muntanya, va cridar "allau"!. Sense temps per reaccionar, un serac de dimensions considerables es va desprendre dels 7.200 metres (per on acabem de passar fa una estona) i va arrasar bona part de les tendes del C3. Sembla que la neu i el gel no van arribar a tocar la tenda dels 2 amics francesos, però va passar molt a prop i la força de succió es va emportar en Greg muntanya avall, mentre en Remy quedava intacte a la tenda sense entendre res. Escoltar el pare d'en Greg és tota una lliçó de fortalesa. Jo ho tinc clar: a la vida cal assumir riscos i intentar fer el que a un li agrada i li apassiona. Prefereixo morir en una muntanya que d'avorriment en un sofà.

Fem l'últim pendent de gel. És dur com una mala cosa, sembla vidre i el risc de patinada és important. Estic molt cansat o sigui que he d'extremar les precaucions. En Marco i en Pemba s'han quedat una mica enrere i arribo en solitari al C4. Són les 3 de la tarda, han passat 8 hores i estic destrossat. Ara m`adono de lo complicat que hagues estat arribar a cim des de 6.800 metres. El C4 Sembla un assentament antic i abandonat. Està ple de trossos de tenda i material desgastat, que clavat al gel, oneja amb el vent. Esperen asseguts en Sergio Leo, en Rusky i en Nima. Ja han muntat una de les tendes. Sense acabar d'arribar on ells són, em desvio una mica a la dreta, m'assec davant l'abisme i començo a plorar desconsoladament: per res en concret i per un pila de coses, però sobretot per haver decidit intentar d'arribar fins aquí i superar amb èxit aquesta prova psicològica. Sento el cim més a prop que mai, tot i que des d'aquí encara no es veu. Acabada aquesta purga emocional vaig a veure els companys, els abraço un per un i els dono les gràcies.

Em Pemba munta la tenda i un a un ens anem posant a dins. L'estratègia és dormir 4 en aquesta tenda, que és força gran, tot i que un cop a dins, estem com sardines dins una llauna. Dos amb el cap a l'est i els altres dos cap a l'oest. En Sergio Leo i en Nima estan en una altra tenda. Bevem una mica d`aigua però no tota la que deuríem. El fogonet d'en marco va massa lent pels quatre. Els minuts passen lentament. Ara sí que es tracta d'una cursa contra rellotge on cal estar el mínim de temps possible en alçada. Aquí un nota com el seu cos es va deteriorant. Els líquids i els aliments entren amb dificultat. A vegades estirats, a vegades mig incorporats, ens anem movent intentat trobar aquella posició ideal que no existeix. En Pemba i en Nima surten a posar corda fixa els primers 100 metres de la sortida, que segons sembla és una rampa de gel força delicada. Tornen al cap d'una hora, just quan comença a pondre's el sol i el dia arriba a la seva fi. En Marco treu el menjar i assaborim pernil i formatge italià. Grazie mile. Ja de fosc tot continua igual, movent-nos cada dos per tres i intentant agafar un son impossible. Jo estic en una de les bandes de la tenda, em segueix en Rusky, en Pemba i en Marco, que és qui ocupa més espai, però és com si hi tingues dret perquè la tenda és seva. Alguns estossecs i algun comentari. Definitivament apaguem els frontals per intentar dormir, però sembla que avui serà difícil aconseguir-ho. Nervis, emocions, cansament, poc espai i una mica de mal d'alçada ho impedeixen. Si tot va bé i el clima ens deixa, demà ens enfilarem muntanya amunt.

22 de maig. A les 4 sona el despertador però fa molta estona que controlo l'hora doncs no he dormit ni un minut. A fora, des de fa un parell d'hores que bufa vent i belluga la tenda amb força. En Marco comenta que esperem a la sortida de sol, a veure si el vent amaina. Ens tornem a tombar. Les rafegues de vent són fortes, la tenda pateix els seus forts embats i mica en mica va destruint el nostre castell d'il·lusió d'apropar-nos al cim. A les sis tot continua igual. En Sergio Leo tampoc veu clar de fer l'intent i comenta que millor baixar. En Marco diu que podríem esperar un dia, però jo ho trobo una bogeria. Ja vam esperar un dia a C3, seria molt destructiu esperar un altre dia a 7.450m. Tenim les forces al límit. Jo tinc clar que o s'intenta o es baixa, però no s'espera. Minuts de confusió, dubtes. La realitat és força clara, però costa i molt, d'acceptar. Finalment, la resignació. Decidim baixar sense intentar-ho. El consens és general. Potser és el més coherent però fa molt mal després d'haver estat tan a prop.

Amb en Rusky ens vestim per pujar uns metres, per viure uns instants d`intimitat amb la muntanya i per veure com a mínim el cim. Ens enfilem gel amunt per la rampa que ahir van equipar en Nima i en Pemba i que avui havia d'haver estat la nostra plataforma de llançament cap als 8.000. Sé que no em queden gaires forces, però sí les suficients com per haver-ho intentat. Pujo trist i abatut. Ens aturem en una planícia de gel lluent per contemplar per primera i última vegada, preciós, el cim del Manaslu. Me'l miro amb resignació i li dono les gràcies per tot el que ens ha permès aprendre pel camí. Les llàgrimes tornen a regalimar per les meves galtes, aquest cop però, de frustració. Ho hem donat tot per viure uns intents dalt d'aquest cim, però definitivament no podrà ser. 

Bufa un vent molt fred i ja fa estona que noto cada vegada els dits de les mans més congelats. Els minuts passen però ens resignem a deixar aquest pla. Fem fotos, filmo les ultimes escenes. A l'esquerra l'Anapurna i el Dhaulagiri, gegants. Als nostres peus, desenes de muntanyes. I a l'horitzó l'altiplà tibetà, gairebé a l'infinit. Ens asseiem per assaborir la pau i el silenci del moment. Instants d'intimitat, de tancar els ulls i interioritzar les sensacions, d'aturar el temps i pensar en tot el camí recorregut. El tenim aquí mateix, però no serà avui que ens hi enfilem.

El fort vent em torna una i altra vegada a la realitat. Els dits em fan molt mal. Toca retirada. Miro per última vegada la muntanya i començo a tirar avall. Arribem a C4 i ja estan desmuntant les tendes. Fem la motxilla i comencem el descens. Baixem i baixem i no parem de baixar. Cadascú al seu ritme, primer el gel, altre cop perillós, llavors la zona de seracs, la rampa de neu. Recollim la tenda i el material de C3 i continuem avall.

A mig camí, en Jambu, un dels xerpes dels francesos, ens avitualla amb suc de fruita i fruits secs. Gràcies Jambu.  El poble xerpa és increïble, forts i atents amb els estrangers. Està clar que l'himalaisme no existiria sense aquesta gent, o si més no, seria molt diferent. Arribem a C2, però no ens aturem i seguim muntanya avall. Sembla que se'ns ha apoderat la pressa o estiguem fugint, definitivament. Arribem a C1, bevem una mica, descansem uns minuts, recollim algun material i carregats com mules ens llancem rumb al CB, conscients però que haurem de tornar a pujar fins a C1 per acabar de recollir la tenda i alguna cosa més. Però ara mateix m'és igual. Només tinc al cap arribar al CB, menjar, beure i dormir.

El tram fins a CB se'm fa etern, gairebé 3 hores per recórrer un tram que normalment baixava en poc més d'una hora. La neu és tova, em costa aixecar els peus, em fa mal l'esquena, les cames, tot el cos. Haig d'aturar-me de tant en tant. I per fi el CB. M'abraço amb els cuiners, en Dendi i en Jambu. Ens preparen un Dalbat que em costa d'empassar perquè no tinc molta gana. Sobretot tinc set. I bec i bec com si fes una eternitat que no hagués ingerit cap líquid. I els expliquem l'aventura però no tardo en anar cap a la meva tenda. Sento la necessitat urgent de descansar, però sobretot de reflexionar sobre tot el que he viscutt.

Em costa agafar el son. Ara en la intimitat em venen tot tipus de pensaments. Ja no em sento tan trist. Sembla que mica en mica vaig assimilant la decepció inicial. No hem fet cim però hem estat molt a prop. Tot plegat ha estat brutal, els mesos de trecking i l'expedició al Manaslu. Ho hem intentat una i altra vegada impulsats per una il·lusió i ganes gairebé innocents. Potser hem pagat l'aprenentatge i hem fet molts més metres del compte. Però veníem disposats també a això, a equivocar-nos si convenia i aprendre dels errors, perquè quan vam estar gestant el projecte teníem clar que volíem experimentar l`ascens a la muntanya, de la manera més pura i autosuficients possible, sense oxigen, sense xerpes i al més pur estil alpí possible. Al final no sé ben be quin estil hem fet. Ens és igual, ho hem fet com hem pogut. Però ho hem intentat amb honestedat i humilitat, tot i que ens hem anat estavellant una i altra vegada contra la climatologia. La natura mana, això ens ha quedat clar, tot i que ja ho sabíem. Però al meu cap ressona una i altra vegada que si el dia 22 no hagués fet vent, segurament haguéssim fet cim. Almenys allí estàvem, a punt per totes les possibilitats i això em fa sentir molt orgullós. Però, és tant important el cim? A mesura que passen les hores i vaig agafant distancia amb l'experiència, vaig esborrant del cap la idea del fracàs i valoro cada vegada més el fet de saber renunciar. Més amunt dels 7.000 metres un se sent vulnerable, petit, desemparat. En tot moment ets conscient que els petits problemes es magnifiquen i que ningú et pot venir a buscar o ajudar, perquè cadascú té prou feines amb ell mateix. Per això valoro cada vegada més el fet de no haver tirat amunt i arriscar. Tornar a casa, doncs, per mi és el veritable cim, juntament també amb tota la gent que hem conegut: els italians, els dos Marcos i els dos Sergios, que han estat els nostres mestres per uns dies i els xerpes, gent forta com cap altra. Amb ells hem format un equip que m'ha fet emocionar en mig de les rampes cap a C4.

Mica en mica vaig agafant el son i dins el sac i estirat dins la tenda del CB no puc deixar de pensar lo afortunat que sóc de poder haver passejat tant de temps per la natura més salvatge i haver acomplert el somni de conèixer els himàlaies i la seva gent. M'adormo pensant en les sensacions viscudes al Manaslu, que ja comencen a formar part de la memòria, i en tot el que ens ha permès viure el fet de voler escalar aquesta muntanya. Potser no hem fet cim però gràcies a perseguir aquest somni hem conegut la família dels Ratna de Mandre, hem escoltat la Tseling cantar a la vora del foc, hem esquiat imaginariament amb el lama de Beding, ens hem enfilat al Chukung Ri, hem vist la Yangly fer mitja i caminar a la vegada, hem mantingut un diàleg constant amb la natura, hem vist pondre's el sol a l'Everest, hem rebut la benedicció d'en Dorje, ens hem atipat amb els Dalbat gegants d'en Zunguee, ens hem emocionat amb les sortides de lluna plena, hem fet un bivac al Kalapatar, hem creuat el Renjo La en ple hivern, hem sentit el budisme en cada racó de les muntanyes, hem conegut en Kami, la Mireia, en Nima, l'Emlama, els italians i tantes altres persones que potser ja no tornarem a veure mai més però que ja formen part del nostre ser. I a més, hem compartit aquesta experiència amb molta gent propera i que ens estima, i que hem patit i gaudit a la vegada.

Un cop més, viatjar m'ensenya que l'important és tenir la ment oberta, ser valent i no resignar-se al teòric destí.

La vida és lluita i el somni és el camí!

Moltes gràcies a tots.

Pere

Fins aqui vam arribar, a 7.500m. El cim del Manaslu, de fons.

Més informació: manaslu2013.blogspot.com

Llegir més...

Nit estelada a l'Himàlaia

26 de febrer: Namche - Pangboche

Sortim de Namche no molt d'hora al matí. El dia de descans en aquest poblet ens ha deixat com nous, preparats per afrontar una nova aventura. Sortim renovats i plens d'energia, avançant per un dels camins, segurament, més transitats del món, doncs porta al camp base de l'Everest. Aquí hi conviuen tot tipus de muntanyencs, des dels més experimentats, fins als que s'estrenen.

De seguida ja ens sorprenen les vistes. Observem per primera vegada l'Ama Dablam, una muntanya preciosa de 6.800 metres i força tècnica. També la paret sud, sempre imponent, del Lhotse i el Nuptse i al seu darrera traient el cap, l'Everest. Bones vistes per tractar-se d'una jornada de tràmit.

Les hores passen i arribem una mica més enllà del previst, fins a Pangboche. Triem un lodge a l'atzar i ens hi aposentem. De seguida ens adonem de l'efecte Everest: per primera vegada en molts dies, compartim lodge amb més turistes. I la sorpresa es que no hi ha ningú que vagi sol, tots porten guia i portadors, fins i tot els més joves. L'ambient és estrany, més de bar que de refugi de muntanya, però bé, nosaltres anem a la nostra, i decidim enfilar-nos dalt d'un turonet per veure la posta de sol, al costat d'una estupa plena de banderes d'oració molt agitades pel vent.

El sol es va amagant i va tenyint de color l'Ama Dablam, el Nuptse, Lhotse i Everest. Però els núvols entren i ho tapen tot, així que decidim tornar al lodge. Sopem observant la relació guia-turista. Tot plegat molt curiós. Els guies ens miren inquisitorialment i es que mica en mica anem descobrint que no els agrada gens que algú s'aventuri a venir sol en aquestes terres i sense contractar el seu serveis. Els crida molt l'atenció el piolet i no paren de preguntar-nos sobre el que anem a fer. Els expliquem molt per sobre els nostres plans, doncs ara ja només tenim temps per engolir el Dalbat, que com es habitual, ens dura pocs minuts. Per la finestra comença a treure el cap la lluna, que demà serà plena. I amb la imatge de l'Ama Dablam il·luminada per la lluna ens adormim.

Paret sud del Nuptse i Lhotse

27 de febrer: Pangboche - Chukung

Ens llevem d'hora i baixem d’hora a esmorzar abans que els guies i els seus clients per no haver d’esperar massa. Mengem una truita de dos ous i comencem a caminar. Veiem factible arribar fins a Chukung, així doncs, tal i com intuíem farem amb dos dies el que inicialment volíem fer amb tres. Ens costa molt anar tranquils. Però tampoc és que ens posem a córrer, simplement parem poc i allarguem el dia. El secret és la constància.

Avancem força ràpid sense perdre mai de vista l'Ama Dablam que ara ja li comencem a veure la cara Nord i en poca estona arribem a Dingboche a 4.400m. Fem una parada al costat del riu per agafar aigua i dinar, en aquest cas, una barreta energètica. Després d'aquest dinar exprés continuem cap a Chukung.

La vall cada cop és més ampla i plana. Sembla com un camí fresat per gegants, protegit a banda i banda per muntanyes nevades. És preciós. Anem pujant i baixant, i Chukung que no arriba mai. Ja fa una estona que caminem i l'estómac reclama alguna cosa més. El tram es fa una mica llarg però finalment arribem. Ens han dit que hi ha tres lodges però que tots son del mateix propietari. Triem el que no hi ha ningú, així estarem més tranquils.

Quan el sol comença a baixar surto a fora a contemplar la posta de sol. Trio un roc ben gros dalt d'un petit turó i m'hi assento, serà la meva plataforma d'observació. L'entorn és impressionant. Desenes de muntanyes espectaculars al voltant d'aquesta vall tant ampla. Els ulls no donen l'abast per poder observar-ho tot, cada matís, textura i color. Al sud l'Ama Dablam i el Thamserku (6.600m), a l'oest l'Island Peak (6.100m) i part del que sembla el Baruntse (7.100m), a l'est el Cholotse (6.300m) i al nord la paret impressionant del Lhotse (8.400m) i Nuptse (7.800m). I a part d'aquestes muntanyes, incomptables puntes rocoses i nevades, crestes, glaceres, tarteres de mil formes, un èxtasis pels sentits.

El sol va baixant i cada minut que passa els colors i les textures canvien. Les parts baixes comencen a enfosquir-se i només les puntes queden il·luminades. Les ombres comencen a projectar-se entre muntanyes. Les parets passen del blanc al groc, i d’aquests al carbassa i finalment al violeta. El silenci és cada cop més profund i el cap no para de fer-se preguntes existencials. La mare natura està fora del nostre abast de comprensió. No cal entendre-la sinó sentir-la i respectar-la. Tampoc mereix la pena trencar-se les banyes en saber qui som, d'on venim i cap on anem. El secret és, simplement, viure. Viure, sentir, estimar i respectar. En la natura tenim la majoria de respostes. El problema és que els humans trenquem normes i equilibris. Que fàcil que és que flueixin aquest tipus de pensaments en moments com aquests: sol d'alt d'un roc a l’Himàlaia contemplant bellesa i poesia. Moments necessaris i que ens hauríem d'acostumar a buscar més en el nostre dia a dia.

Posta de sol a Chukung

Pràcticament ja no hi ha sol, però les muntanyes encara conserven els seus matisos. Sense ombres comença la llum Tarkovskiana, per mi la més espiritual. Els minuts passen però el poema continua, i em venen al cap les paraules del meu avi que sempre deia que si l'home hagués creat la nit i el dia ho hagués fet amb un interruptor. Quanta raó que tenia!

Gairebé és negre nit i en Rusky puja cridant i demanant què vull per sopar. "Dalbat", contesto. Això em torna a la realitat i m'adono que tinc les mans congelades. Toca retirada. Al lodge ja hi ha l'estufa encesa i aprofito per escalfar totes les extremitats. De dia, el sol pica, però a la nit la temperatura es desploma. I es que estem a gairebé 4.800 metres, l'alçada del Montblanc.

M'apropo a la cuina per observar tot el procés de cocció del Dalbat. En Zunguee, l’únic encarregat del lodge almenys durant la temporada baixa, cuina amb frontal i dos fogons, un de gas i l'altre de merda seca de Yak. Aquí no hi ha arbres per tant és el combustible habitual. M'explica que no te família, que a l'hivern treballa en aquest lodge i a l'estiu de picapedrer a Dingboche. Es veu bona persona i és molt tranquil. Deu tenir cap a seixanta anys i és de l’ètnia dels Rai. Porta un gorro d’aquells russos de cuir i pells. És impressionant com se les arregla per cuinar en aquestes condicions, pràcticament sense llum, quatre cassoles en marxa i dos fogons. No para de remenar pots amb espècies que va tirant contínuament dins les olles. Jo fa estona que ensalivo i per sort per mi i el meu estómac, en pocs minuts el Dalbat ja és una realitat.

Anem cap al menjador i l'engolim al costat de l'estufa. Un altre gran moment pel nostre estómac. Ens ha fet un Dalbat gegant, jo diria que el plat que ens ha posat son com 3 o 4 Dalbats normals. Tinc la sensació que aquest home ja ens ha clissat. Mengem i l'arròs que no s'acaba mai, però la nostra gana és insaciable. Ens demana si volem repetir i li diem que sí. Acabem farts com aquells lleons de la sabana que acaben d'engolir la seva presa. Esperem uns minuts abans d'anar a dormir, a veure si el Dabat baixa una miqueta. I avui sí que ens saluda la lluna plena, que ho il·lumina tot com si fos un somni.

28 de febrer: Chukung Ri (5.550m)

Tenim en ment entrenar dur aquests dies, sobretot en alçada, així que el primer repte que ens proposem es pujar el Chukung Ri de 5.500 metres. Un cim molt assequible i que en Zunguee ens ha assegurat que el pujarem en dues hores. Comencen a tenir una bona relació amb aquest home. Està clar que ja ens hem clissat mútuament.

Comencem el dia amb un esmorzar fort, espaguetis amb verdures. Aquí a la muntanya, s'esmorza, es camina i es sopa. No hi ha més. I a l'hora prevista comencem a tirar amunt. El camí és fàcil i evident. Primer per terra, llavors per neu trepitjada. En un moment som al coll i tal com en Zunguee havia previst, tardem dues hores en fer els 700 metres de desnivell fins enfilar-nos als 5.545m del cim. Sense motxilla sembla que volem i les sensacions físiques no poden ser millors. Ens hem trobat molt forts pujant a un bon ritme. Sembla que comencem a estar força adaptats a l'alçada. M'imagino que ja tindrem un bon exèrcit de glòbuls vermells voltant per la sang.

Les vistes des del cim son altre cop espectaculars. Jo no havia vist mai res semblant. Tot hi estar a tanta alçada un es sent petit. Les parets del Lhotse i Nuptse s'alcen cap al cel amb una elegància brutal. També veiem el Cho-Oyu i el Makalu, dues muntanyes de més de 8.000 metres. Des d’aquí el Makalu s’observa com una piramide perfecte rocosa i vermellosa. Sobresurt per darrera l'Island Peak, que ara es veu petitó comparat amb tant de gegant. Del Cho-Oyu veiem la cara oest i s'intueix la nord, molt més planera que no la paret sud. Els ulls tornen a anar de bòlit. I el temps que va passant. Una hora, dues hores... no trobem el moment de marxar. No ens cansem d'observar tot aquest entorn impressionant, una estona cada cap a punt cardinal. Fem fotos a les muntanyes, ens fem fotos a nosaltres, ens estirem... sentim i vivim. Son moments on un es sent ple, sense necessitat de res més, simplement sentint-se part de la natura.

Cim del Chukung Ri

Decidim baixar i en un moment ja som altre cop al lodge. En Zunguee riu quan ens veu i diu "Spanish strong!". Es un fart de riure aquest home i ens cuida molt. Decidim avançar l'hora de sopar per no anar a dormir tant tips. Demanem a les 5 i a les 6 ja tornem a tenir un super Dalbat al davant. Mengem i mengem i no s'acaba mai. I quan s'acaba repetim d'arròs, patates i llenties. Altre cop acabem molt tips. Ens posem al costat de l'estufa que escalfa com mai mentre bevem una tassa de te amb llet. Quina delícia i quina felicitat. Repassem els moments viscuts dalt del cim mentre anem xerrant amb en Zunguee, que tot plegat desapareix a fer no sé què i va tornant. No tardem gaire a anar a dormir, i dins el sac ben calentó i sobre un matalàs tou, m'adormo ben satisfet.

1 de març: Kongma la (5.400m)

Ens llevem d’hora al matí. Avui toca una jornada llarga. Engolim uns espaguetis i ens preparem per marxar. La intenció és enfilar-se al Pokalde, un cim de 5.800 metres, però no tenim clar les condicions de neu en què es troba, així que la idea és acostar-s’hi i decidir. Li expliquem el nostre pla a en Zunguee i ens assegura que en 3 hores serem al cim. És molt optimista aquest! La ruta és llarga i amb força desnivell: cal passar dos colls, un de 5.400 metres i llavors el Kongma La de 5.500 metres. Tot plegat llarg, alt i incert. Però il·lusió i energia no ens en falta.

L’avi ens acompanya a fora i ens indica una drecera per no perdre alçada i avançar cap al primer coll. La memoritzem visualment i ens llancem a l’aventura. El cel és d’un color blau intens. El camí està marcat amb fites i de d’entrada no hi ha molta neu. Altre cop ens endinsem a les entranyes de l’Himàlaia amb les emocions a flor de pell. Res està escrit, tot pot passar. Tot plegat les fites desapareixen i decidim pujar per un torrent, seguint un camí imaginari i que a nosaltres ens sembla evident. Fem una parada i continuem.

Arribem a un pla i traiem el cap per una aresta ampla per observar per on passem. Sembla que ens hem enfilat massa. Veiem el llac als nostres peus, així que desgrimpem uns quants metres per uns blocs grossos. El llac és glaçat i el travessem. Cada cop hi ha més neu fins que ens toca començar a obrir traça i el camí cada vegada és més dret. Sembla que veiem el coll però tampoc tenim gaire clar si és per aquí. Arribem als 5.200. Fem una pausa, ens ho mirem. Ha de ser per allí. Continuem per un tram encara més dret, fent ziga-zagues i obrint traça. Molt esgotador. Sembla que arribem al coll, però és un fals coll. Cal enfilar-se una miqueta més. Per fi arribem als 5.400 i ara sí veiem el Pokalde i el Kongma La.

Analitzem el cim, veiem perfectament per on cal pujar. L’avi del lodge ens ho ha deixat ben clar: per l’esquerra del llac i amunt pel vessant sud-est. Sí, veiem la ruta, però és una pala plena de neu. Ens portaria molt temps escalar per aquí. Impossible enfilar-se al Pokalde. Fixem altres objectius. El coll sembla assequible i d’allí potser podem fer un tros de la cresta del Pokalde. El vent bufa amb força, la neu que aixeca ens colpeja la cara. Ens abriguem i tirem direcció al coll, per una baixada molt dreta i altre cop amb neu fins més amunt dels genolls. Però dura poc perquè de seguida avancem per una aresta planera que en pocs minuts ens porta als peus del Kongma La. Els últims metres son verticals i de pedra descomposta. Cal estar molt atents. I per fi arribem al coll i ens abracem. Està farcit de banderes d’oració que el vent agita amb força. Fa fred i ens abriguem amb totes les jaquetes Buff que portem i que tant ens estan sorprenent, per pràctiques i calentes.

Les vistes son espectaculars. Veiem la glacera del Khumbu, també el Labuche (6.100m) i tots els altres cims que ens estan acompanyant els últims dies. La cresta que volíem fer sembla una mica complicada, així que decidim resseguir-la cap a l’altra banda, just cap al Nord. I anem avançant com podem fins que trobem un tall on es necessita corda per poder continuar. Decidim enfilar-nos dalt d’un ressalt fent algunes grimpades delicades. Hi cabem els dos ben justets i als nostres peus uns quants metres de desnivell.

Som com dos ocells reposant dalt del seu niu. El Garmin ens indica que estem a 5.600 metres. Els cossos i les ments s’asserenen tot contemplant l’entorn. Altre cop rodejat de muntanyes sentint-se part del lloc. Petits i humils. Cho-Oyu, Makalu, Lhotse, Nuptse, Ama Dablam... rocs, neu, glaceres, seracs, crestes, nuvols, formes, colors, textures... impossible d’assimilar. Altre cop el temps va passant, i ens marquem les 2 com a hora màxima. Queda tota la tornada i el camí és llarg.

A les dues i poc, reculem. Desgrimpem el roc i desfem la cresta fins al coll on altre cop ens hem d’abrigar doncs el vent bufa amb força i les seves ràfegues aixequen esteles de neu que ens colpegen la cara. Mengem 4 galetes i tirem avall. Primer pel camí que hem pujat però just a l’altra banda del llac decidim improvisar un nou camí intentat evitar la neu i algun tram de pujada. Ho aconseguim a mitges, fins que ens retrobem de nou amb el camí obert al matí.

Kongma La

A les 5 arribem a Chukung, 9 hores després, cansats i amb molta gana. Per sort en Zunguee, que ja ens coneix, ens prepara un altre super Dalbat dels seus d’aquests que menges i no s’acaba mai. Un cop tips ens estem una estona ben llarga al costat de l’estufa xerrant amb una parella d’Australians que demà intentaran pujar al Chukung Ri. I un cop acabat el te amb llet, cap al sac i a descansar.

2 de març: Camp base Island Peak

Avui toca descans actiu, que vol dir anar de Chukung al camp base de l’Island Peak, un cim de 6.189 metres. El camp base està a uns 5.000 metres o sigui que tant sols tenim poc més de 200 metres de desnivell des de Chukung. Esmorzem i marxem. En Zunguee ens avisa que hi ha un grup d’onze japonesos intentant el cim, o sigui, que ja sabem que tindrem companyia. També ens explica que fa uns dies, una parella d’alpinistes no vam fer cim per culpa de la neu. El nostre objectiu principal tampoc és fer cim sinó entrenar en alçada, o sigui que intentarem arribar tant amunt com puguem i ja està. A més, no tenim permís, o sigui que només farem cim si no hi ha ningú que ens pugui veure, i amb els japonesos per endavant serà complicat.

En poc més de tres hores arribem al camp base i efectivament trobem les tendes dels japonesos, dels seus guies i dels portadors. Busquem un racó i muntem la nostra. De japonesos només n’hi ha 7, els altres 4 son al camp d’alçada, a 5.700m, i sembla que demà intentaran fer cim. Els que s’han quedat al camp base són un noi que pateix de mal d’alçada i les xicotes dels qui estan al camp d’alçada. La Yakumi m’explica que son un grup d’estudiants i que estan fent el viatge de final de carrera. Un bon viatge, sens dubte. Al·lucino quan m’explica que ha estat a Catalunya i que té amics a La Garriga, la Nuri i en Nico. El món es petit petit. Diu que li encanta el pa amb tomàquet. Si us plau, que no em parli de menjar i menys d’aquest plat que tant enyoro!

Camp base Island Peak

M’estiro una estona dins la tenda aprofitant que el sol l’ha convertit en una petita sauna. Quin plaer  tanta escalfor en ple hivern a l’Himàlaia. Escric una estona i surto a passejar. Primer m’acosto a la glacera del Lhotse. És espectacular. Tot un caos solitari i erm format per rocs, sorra, neu i gel. Sembla l’inici del món, amb tots aquests elements que semblen caòticament emmagatzemats i preparats per barrejar-se i formar el món. Fins i tot em venen al cap les animacions que molts documentals utilitzen per descriure el moviment de la física quàntica. M’estarà afectant el mal d’alçada?

Deixo la glacera i em concentro en l’Island Peak. Vull enfilar-me com a mínim fins a 5.500 per conèixer el camí i aclimatar una mica. Demà sortirem de fosc i és important tenir-lo al cap. Dues fites semblen marcar l’inici del camí, que és força empinat, però acostumat a dur motxilla, quan no es porta a un li sembla volar. El pendent és tant dret que el desnivell es guanya molt ràpid, i en poca estona arribo a l’objectiu marcat, just a on comença un corredor de neu. Ens trobem amb en Rusky i comentem la jugada. Ens ha sorprès la rapidesa amb que s’arriba fins aquí. Demà no caldrà matinar tant. M’assento sota un roc gros per arrecerar-me del vent que bufa amb força i m’estic una bona estona contemplant l’entorn. Ara ja coneixem el camí fins aquí. Demà continuarem per aquell corredor i més amunt ens trobarem la glacera.

Desfaig el camí, mig saltant mig trotant. A la tenda i ja de fosc, ens fem una sopa i un plat de pasta de sobre. També fonem neu per fer aigua. I a les 7 ja ens posem a dormir.

3 de març: Island Peak

Ens llevem a -14ºC. Tot hi així he dormit força bé, bastant pla i no he passat gaire fred. L’esmorzar consisteix en un sobre preparat de muesli amb xocolata, concretament 80 grams de contingut i no se quantes kilocalories, uns sobres francesos adquirits en els concorreguts carrers del barri de Thamel de Katmandú. Mengem, ens vestim i una mica abans de les 7 ens posem a caminar. Fa molt fred i un vent congelat, suposo que per això sortim decidits, seguint les nostres esteles de la tarda anterior i en menys d’una hora ja som als 5.500m. Fem una pausa per analitzar el corredor i recuperar forces. En alçada és important beure molt sovint. A partir d’aquí el terreny és mixt, neu i roca. Anem guanyant desnivell, aquí més lentament. Cent metres més amunt ens sorprenen 2 tendes, és el camp d’alçada que ha muntat l’expedició de japonesos, 4 nipons i 3 guies. El terreny continua molt dret per uns blocs de pedra i lentament anem guanyant metre a metre fins que arribem a la glacera. Per fi ens posem els grampons que fa uns quants dies que carretegem.

Estem al mig d’un caos de gel i anem deduint el camí. Trobem les estaques per on pugem les expedicions. Nosaltres no portem corda, o sigui que passem de llarg. Un petit pas exposat ens obliga a esquivar una aresta per la dreta. Llavors ens cal fer un flanqueig per una cornisa força empinada i arribem en un pla esquinçat per una esquerda de gairebé 2 metres d’amplada i uns quants més de profunditat. Cal buscar el punt més tancat, mirar-s’ho bé, agafar embranzida i fer un salt ben convençut. Aquí cada pas és un esforç considerable, estem gairebé a 6.000 metres i la falta d’oxigen es nota.

A l’altra banda ja veiem l’aresta cimera, el cim i uns puntets negres que es mouen amb lentitud. Son els japonesos que estan a punt de fer cim. Veiem clar que nosaltres no podem fer cim perquè no tenim el permís i tenim una expedició per endavant. Així doncs, decidim fer el nostre cim particular en un petit ressalt de gel a cinc mil nou cents i escaig. Ens abracem i fem les fotos de rigor. Observem, amb certa enveja, els japonesos camí del cim. Ens quedem una estona més observant aquest entorn glacial, les formes i els colors del gel i altre cop, alguns dels guardians de l’Himàlaia. Han passat 3 hores des de que hem començat a caminar i ens trobem molt bé físicament. Fem el segon àpat del dia, que consisteix en 3 galetes per barba i tirem avall. Saltem l’esquerda, ens traiem grampons i baixem esverats muntanya avall. Desfem el camí en poc menys d’una hora. Tenim pressa per arribar a Chukung i menjar alguna cosa, la fam apreta i se’ns han acabat les existències.

Glacera Island Peak

Arribem al camp base i comencem a desmuntar-ho tot. S’acosta el cuiner de l’expedició dels Japonesos a preguntar-nos què tal ha anat. Un cop acabada l’explicació alpinística, em deixo d’indirectes i li demano si ens poden convidar a menjar el què sigui. Diu que ho parla amb les noies japoneses i ens diu alguna cosa. En poc menys d’un minut ens crida amb la mà. Ens mirem amb cara de murris amb en Rusky. Visca Catalunya i visca La Garriga! Deixem de desmuntar-ho tot i ràpids com dos llamps ens plantem a la tenda menjador. Ens regalen un magnífic dinar: arròs, sopa i te japonès. Ho engolim sense parar de donar les gràcies. La solidaritat és un valor que hauríem de tenir més en compte. Avui per tu, demà per mi.

Acabem de preparar les coses i ens acomiadem dels japonesos i nepalesos. De cada encontre sempre en surt una experiència interessant. Aquí ens hem trobat unes quantes ànimes inquietes i aventureres i això sempre enriqueix.

Desfem camí fins a Chukung, que com sempre a la tornada es fa més llarg. El dia es va tapant, però el poble es a tocar. Arribem i en Zunguee que ja riu “I understand, for you Island Peak is nothing, you have to climb Lhotse”. I amb en Rusky que ens descollonem. Ens encén l’estufa i ens prepara el Dalbat, avui amb un ou ferrat, que arriba més o menys sobre les 6. Altre cop un super Dalbat gegant, que engolim i no s’acaba mai, però que fins hi tot repetim. Moltes gràcies Zunguee. Amb els estómacs tips i els cossos escalfats per l’estufa ens posem dins als sacs, rendits, satisfets i contents.

4 de març: Kalapatar

El dia és lleva emocionant. Tenim una llarga jornada per endavant: de Chukung a Dingboche, llavors cap a Dughla, menjar alguna cosa a Labuche, passar per Gorakshep, enfilar-nos dalt del Kalapatar, una muntanyeta de 5.600 metres que es troba just davant de l’Everest i fer un bivac dalt d’aquest cim. Una autèntica gimcana d’uns 25 kilòmetres de recorregut i més de mil metres de desnivell positiu.

Mengem per última vegada a Chukung i ens acomiadem d’en Zunguee. Ens fem una sentida abraçada. Està convençut que ens tornarem a veure i que hem de muntar una expedició al Lhotse. Nosaltres també estem convençuts que el tornarem a veure. Aquests paratges ens han conquerit i ja formen part del nostre esperit. Chukung és un petit racó de món que penso tornar algun dia. I mentre això no passi, el sentiré i recordaré. Moltes gràcies Zunguee, ens has cuidat com fills.

Pere, Zunguee, Rusky, de fons l'Ama Dablam

I com sempre iniciem el trajecte amb nervi i il·lusió. Caminem per la vall sense abaixar mai el cap, pendents de l’entorn i els núvols avui més presents. La motxilla, després de carregar-la tants dies ja forma part del nostre cos. Passem a l’altra vall just després de Dingboche i ens trobem cara a cara amb el Labuche, un cim brutal de poc més de 6.000 metres. En poca estona arribem al poblet del mateix nom, format tant sols per lodges. N’escollim un a l’atzar i endrapem uns espaguetis. Anem més bé de temps del que ens pensàvem. Deixem algunes coses que no necessitarem com la tenda i els grampons i continuem el nostre periple direcció al Kalapatar. El camí continua vall endins, direcció al camp base de l’Everest. A l’oest, comença a treure el cap la paret del Nuptse i el seu cim nevat i punxegut. Al nord el cim perfecte, el Pumori de més de 7.000 metres.

Estem en un trencacames constant, amunt i avall per un camí pedregós però molt marcat. En temporada alta per aquests verals hi poden arribar a passar més 10.000 turistes al mes! Des de Gorakshep veiem el famós Khumbu Icefall de la ruta normal de l’Everest. I a la nostra esquerra ja fa una estoneta que veiem el cim que volem pujar i sobretot el camí fresat que s’hi enfila. Travessem l’última agrupació de lodges i tirem muntanya amunt. Anem passant gent que com nosaltres té pressa per arribar a dalt abans que es pongui el sol. Però encara falta una estoneta. Tot i així les ganes d’arribar em fan augmentar inconscientment el ritme. Sento crits, veig nombroses persones dalt del cim. Pocs metres abans espero en Rusky per arribar plegats. I junts desfilem pendent amunt fins l’últim roc. Ens abracem i contemplem una panoràmica brutal de natura salvatge davant dels nostres ulls. Sento una energia infinita dins el meu cos. Crido i crido d’alegria. Som dalt d’un cim petitó de 5.600 metres, segurament el més turístic i fàcil que hi deu haver, ple de gent, però em sento emocionat, ple i feliç. No és l’alçada el que hauria de determinar la satisfacció d’un alpinista, sinó el procés interior que un viu, les circumstancies, el context, l’acumulació prèvia d’experiències i tantes d’altres coses molt més importants que els metres per sobre el nivell del mar.

Cim del Kalapatar

Miro i encara no m’ho crec, és com un somni. Davant nostre, gairebé a tocar tenim la mare de totes les muntanyes, s’alça majestuosament l’Everest. Ho hem aconseguit. Som al cim del Kalapatar, arribats des de Chukung. Però no és l’emoció d’un dia que m’omple sinó alguna cosa més profunda: som a l’Himàlaia, fa 2 mesos que voltem i vivint el somni desitjat. Som aquí, vius, lliures, radiants, plens d’energia i entusiasme. Sento altre vegada la brutal sensació de formar part d’aquest món, un trosset més, ni millor ni pitjor, com una pedra, un arbre, el vent o una flor. Sóc viu. I al meu voltant quilòmetres i quilòmetres de natura salvatge. Incomptables cims, glaceres, crestes... i al nostre davant el Pumori, el Nuptse i l’Everest. I el Manaslu al meu cap. Fa molts dies que el somio i ara el sento més a prop que mai. El busco amb la mirada tot i que se que no el veuré, però els meus ulls prenen la seva direcció i m'hi encomano. És a prop, molt a prop i no hi ha dia que no pensi en aquest cim, la ruta, els camps d’alçada, l’aclimatació...

El sol va baixant i les càmeres dels nombrosos habitants efímers del Kalapatar no paren de disparar. Alguns xinesos escriuen missatges a les pedres. Un ocellet vola de pedra en pedra esperant picotejar alguna cosa. Una espècie de ratolí pelut, surt del cau però hi torna a entrar. Les banderes d’oració onegen amb força. En una s’hi pot llegir el missatge “estima cada dia de la teva vida”.

El sol es comença a amagar darrera el coll, però els rajos encara espeteguen a les muntanyes més altes. La gent comença a desfilar muntanya avall, aviat és farà fosc, però sento que serà com una eternitat. Només alguns es resisteixen a marxar. La llum va fent canviant de tons les parets de les muntanyes. Vas girant el cap i quan has fet la volta, la tonalitat a canviat, la textura, els relleus, el contrast. El vent de nord aixeca la neu del cim del Nuptse formant-li una llarga cabellera blanca. A la cara oest de l’Everest no hi ha gens de neu, tampoc al seu cim, una piràmide perfecta amb la part somital més clara que la resta. 

Everest

Només un australià es resisteix a marxar i un cop inicia el descens es va parant cada dos per tres per contemplar i fer fotografies. I de cop, silenci. Estem sols al cim, sols amb les muntanyes. El vent bufa amb força i la llum va agafant tonalitats groguenques. La majoria de muntanyes es van apagant lentament. Al Kalapatar ja fa estona que no hi toca el sol. Cada vegada fa més fred.

Abans no es faci fosc decidim buscar algun racó on dormir. A pocs metres del cim veiem alguns petits espais que semblen plans i tenim neu a tocar. Ens hi acostem, desfem la màrfega i traiem el sacs Rab perquè es comencin a estarrufar. Davant els nostres ulls l’espectacle continua. El blanc de les muntanyes es va apagant, menys a l’Everest i el Nuptse que semblen piràmides de foc. La posta de sol sembla no tenir fi i altre cop em venen al cap les paraules del meu avi. I com la llum que toca a les muntanyes, el meu esperit també es va asserenant i transformant en cada minut que passa.

Bivac al cim del Kalapatar

Sense deixar de mirar amunt i en el més absolut dels silencis, en Rusky comença a cuinar, mentre jo no paro de filmar, intentant captar la força del moment. Els últims rajos, ja més febles, es resisteixen a abandonar els cims. L’arròs és a punt, i l’engolim. I si buscàvem sensació de soledat avui és impossible sentir-ne més. El cel es va poblant d’estrelles. Fonem una mica de neu per hidratar-nos bé. I de seguida ens posem al sacs perquè la temperatura ja fa estona que s’està desplomant. I em nego a tancar els ulls i dormir. El cel em captiva. Identifico totes les constel·lacions que més o menys conec. Es curiós notar la diferencia de latitud. Orió està al zenit, casiopea no és allà on la se, l’ossa major aquí sembla més tombada. I l’Everest, que tampoc puc deixar de mirar, ja està en la penombra. I van passant les hores, i les constel·lacions es van movent. De tant en tant m’adormo. Passa algun satèl·lit. I alguna estrella fugaç. I surt la lluna i l’Everest que torna a prendre vida. I m’adormo. I miro les estrelles. Miro l’Everest. I la lluna que avança. I les constel·lacions que es mouen. Crec tenir taure a sobre, o potser és peixos. Passa una estrella fugaç. Que bonic que és l’Everest il·luminat per la lluna. I tot plegat sento veus. Estic somiant? No, ja son més de les 6 del matí i els més matiners pugen a veure la sortida del sol. Fa molt fred, el termòmetre marca -20ºC i fa una mica de vent. Els sacs estan ben gelats. A dins hem resistit com hem pogut i per això ara ja tenim ganes que ens toqui el sol. Deduïm que sortirà entre l'Everest i el Nuptse, o sigui que encara ens queda una mica.

Primers rajos de sol del dia entre l'Everest, i el Nuptse

Sortim dels sacs i preparem una mica d’esmorzar, mousse de xocolata, que s’acaba massa ràpid. El sol està apunt de sortir però sembla que es resisteix. No para de pujar gent i al cim cada cop hi ha més xivarri. Esperem el sol amb més ganes que mai. Amb la mirada anem controlant l’ombra del Nuptse que es projecta al Kalapatar. Falten pocs metres, pocs segons. Alcem el cap, tanquem els ulls i obrim els braços. Un bany de llum i escalfor recorre els nostres cossos i encén les nostres ànimes. Es tanca el cercle. Moltes gràcies. Ha estat una nit màgica que mai oblidaré. Sento el cim del Kalapatar com un final de trajecte, com la culminació d’una primera etapa. És com si el destí ens hagués preparat aquest encontre per encomanar-nos a la mare de totes les muntanyes. I aquí estem, sentint tota aquesta energia com s’acumula al nostre interior. La seva imatge no s’esborrarà fàcilment de les nostres ments i de ben segur que aquests moments viscuts en aquest petit cim juntament amb totes les experiències acumulades al llarg de tots aquests dies de trekking, ens ajudaran i molt, alhora d’intentar enfilar-nos fins al cim del Manaslu.

Més informació: manaslu2013.blogspot.com

Llegir més...