*** Por tus huevos Matute (80m, A3) - Pilar del Segre (Vilanova de Meià)

Feia dies que tenia ganes d'anar a fer "artifo", aquesta modalitat d'escalada tant clàssica, creativa, farragosa, curiosa i lenta de progressar. Com que la meva experiència en aquest tipus d'escalada és més aviat minsa vaig buscar un bon fanàtic que em portés a fer alguna cosa diferent a les que ja havia provat. La prova va ser al Pilar del Segre i a la mítica "Por tus huevos Matute", una clàssica que em va posar a prova i de quina manera! Però me'n vaig sortir prou bé i vaig disfrutar de valent en aquest art de pitonar i fer anar els estreps. Tot això, però, gràcies als consells d'en Xavi i al seu material, un còctel que va acabar convertint-se en una lliçó magistral de com progressar per una paret impossible (o gairebé) d'escalar en lliure.

La idea inicial era anar a fer una via gairebé nova a la Cova de les Monges, però vam haver de desistir per culpa d'un caçador que, de molt males maneres, ens va amenaçar de mort si continuavem caminant cap al sector. La sorpresa inicial va passar ràpidament a una indignació majúscula però després d'intercanviar unes acalorades paraules, vam preferir no tensar més la corda, doncs el paio tenia una arma i no parava de repetir "que moriríem". Evidentment vam trucar als forestals per denunciar aquesta situació vergonyant i surrealista. No vull caure en la generalització, però espero que alguns caçadors reflexionin sobre l´ús de l'espai comú. Vam buscar el seu cotxe per apuntar-nos la matrícula però no el vam trobar i vam deduir que els paios, per curar-se en salut, o el deixen lluny, o algun col·lega els acosta per llavors recollir-los. No és la primera vegada que passa una cosa així per aquesta zona (i altres).

Anant cap a la cova de les Monges, minuts abans de la discussió amb un caçador 

Desestimada la idea de la cova de les Monges, ens acostem al Pilar del Segre per fer la Matute. En Xavi ja la va fer fa uns anys però li ve de gust fer el segon llarg. Ens la mirem des de baix i em diu "si t'hi veus amb cor, fem aquesta, però el primer llarg te l'hauràs de currar tu". Me'l miro, no ho veig molt clar però tinc ganes de provar-ho.

S'hi veuen uns forats força grossos però molt desgastats per culpa de les martellades. En Xavi m'augura que és un llarg cabron tal i com està de rebentat, però accepto el repte. Em carrego amb el material mínim, clavo el primer pitó i amunt.

A pocs metres del terra

Al seu dia, devia ser una delícia progressar per aquest pany de paret tant llis i desplomada. Avui en dia però hi ha uns forats polits i arrodonits, que escupen els friends i que la única manera de fixar-hi un pitó és utilitzar falques de fusta. Així doncs, aquí el tema és de pura creativitat: escollir el forat, escollir el tac de fusta, entaforar-lo, triar pitó, clavar-lo i... si no queda prou fort, posar-hi més fusta. Si queda ben clavat i sembla sòlid doncs, penjar-hi l'estrep i cap dalt!

Per sort en Xavi porta centenars de falques de fusta de totes les mides i un arsenal de 40 o 50 pitons dignes dels més fanàtics. Em sento com un cirurgià: "Passa'm una "V" mitjana", i en Xavi que me la lliga a la corda estàtica i jo la recupero. És un art de paciència i sobretot d'ordre i mètode.

A mig llarg

Els primers metres està ple de forats aprofitables. Arriba un punt on els forats s'acaben i he de pujar fins l'últim estrep, amb la fifí marcant les 12, per arribar tant amunt com sigui possible. Però no arribo enlloc i per un moment penso que no me'n sortiré. Decideixo flanquejar una mica a la dreta i se m'obre un mon nou. Clavo l'últim pitó i arribo al canto per sortir amb lliure. Un tram de IV+ que faig amb bambes. Un flanqueig força incòmode on millor no caure. Però hi ha molt de canto i arribo tot feliç i alleugit a reunió.

Hi he estat unes dues hores tot i que, he estat tant abstret amb les falques, el bongs i els platans que m'ha passat volant. La ressenya marca A1+, però hem arribat a la conclusió que és un A2 com una casa de pagès.

Mentre en Xavi desmunta el llarg pujo el petate, em poso còmode (guíndola inclosa) i ordeno la paradeta.

En Xavi desmuntant el primer llarg i arribant a la zona on comença l'escalada lliure

R1, arsenal de material

Vistes des de R1, Roca dels Arcs

Quan ell arriba, ens recol·loquem, fem les maniobres mínimes i surt paret amunt. És veu molt finet i le comento que estic content de no fer aquest llarg. Conyes iròniques a part, estem d'acord que la roca no es veu tant castigada. Comença amb un lleuger desplom que protegeix amb un friend i dos pitons a tocar. Millor cursar-se amb salut perquè la caiguda seria literal sobre meu. La ressenya el marca A2. 

Segon llarg

Comenta que no està tant trillat com el primer, i pica i pica, i progressa i progressa. El temps va passant ràpidament però jo estic còmodament instal·lat, assentat i abstret mirant l'entorn, la impressionant paret de la Roca dels Arcs, escoltant la música dels pitons i les veus d'altres escaladors que no paren de comunicar-se a crits per tota la vall. I també observant la tècnica d'en Xavi i gaudint de la seva progressió tant fluida. I pendent, també, de la sol·licitud de material del company, que si un friend, que si una vaga, que si un universal... M'encanta, això sí que és treball en equip. Dues hores després arriba a R2 i m'avisa que a dalt hi ha un flanqueig cabron. Avisat estic.

Desmunto parada, carrego petate, em monto el crol, el puny i surto amunt encuriosit de com s'haurà anat protegint. D'entrada em dono compte que els seus pitons costen més de treure que els meus. Evidentment estan molt millor col·locats i clavats. Però a mi em serveix com a aprenentatge i entendre que hi ha pitons que poden servir per progressar però no per aguantar una caiguda. I en aquesta via concretament això no depèn al 100% de la roca sinó de l'escalador i la seva habilitat.

Pitó amb falques

Vaig lent, però vaig fent. Arribo el flanqueig i tal com m'havia predit, és cabron i complicat de desmuntar. Altre cop cal fer un treball metòdic per fer-ho correctament sense prendre mal. I acabem amb un truc molt hàbil que em permet arribar a R amb molta elegància i delicadesa.

R2, molt penjada.

Abans del flanqueig

Un cop a la reunió toca un ràpel volat. Jo sóc el primer i abandono en Xavi que serà l'encarregat de desmuntar-ho tot i baixar el petate.

Ràpel

A baix comentem la jugada. El segon llarg és molt guapo i fins i tot creiem que és més assequible que el primer, ja molt castigat i rebentat. Ens hem quedat amb les ganes de seguir amunt, però el temps se'ns ha tirat a sobre. Un altre dia i una altra via serà.

I com no podia ser d'una altra manera ho acabem celebrant amb unes braves i una coke al bar de la penya barcelonista de Vilanova de Meià. Unes braves exquisides, per cert.

Ressenya de "Por tus huevos matute" de Romàntic Guerrer

Llegir més...

*** Catalanofília (135m, 6b+, 6a obligat) - Roca Alta (Vilanova de Meià)

Sortir a escalar amb en Bou i en Tona acostuma a ser una garantia de via interessant i avui no n'ha estat l'excepció. Després d'al·lucinar amb el documental d'en Honnold i en Caldwell al Festival de Muntanya de Torelló, tornem a la nostra realitat amb una bonica escalada a la Roca Alta. Una via d'aventura els tres primers llargs, de tramit el quart i un cinquè d'apretar per sortir per dalt i contemplar unes vistes espectaculars: boira baixa a la plana de lleida, montserrat al sud i un pirineu sec i espectant de la primera nevada hivernal. 

Data: 18 de novembre 2015

Nom de la via: Catalanofília
1a ascenció: Xavier Dorca 28-10-2007
Zona: Roca Alta (Montsec de Rúbies, Vilanova de meià)
Dificultat: 6b+
Dificultat oblidada: 6a
Llargària: 135m, 5 llargs
Material: 14 cintes exprés, tascons, joc de friends fins al 3, joc d'aliens. Poc equipada els 4 primers llargs, pràcticament equipada amb parabolts l'últim llarg. Reunions amb parabolts.
Orientació: Sud
Company: Jordi Tona, Jordi Bou
El nostre horari: 4 hores d'escalada
Accés: Des de Vilanova de Meià continuem per la carretera cap a la Roca dels Arcs. Al cap d'un quilòmetre agafem la pista de terra cap a l'esquerra direcció l'Ermita de Vilanova de Meià. Al cap d'un parell de quilòmetres, agafar un trencant cap a la dreta fins que arribem a un pla on es pot deixar el cotxe.
Aproximació: des d'aquest parking, seguir un camí amb fites direcció a la paret (15min)
Descens: Un cop sortim per dalt, resseguim la cinglera cap a l'oest seguint fites per un corriol fresat que baixa cap al sud.

Peu de paret. Fem el sorteig i en Bou treu el pal més curt. La parrilla de sortida queda de la següent manera, Bou els dos primers llargs, Tona els altres dos i jo l'últim. Com que no anem execessivament d'hora, ens hi posem tant ràpid com podem.

Recorregut, més o menys, de Catalanofilia. S'enfila a l'esquerra de Pepe Mantecas.

L1 (35m, 6b): Primers metres molt finets d'escalar a poc a poc i mirar-s'ho bé. Hi ha una baga en un pont de roca a pocs metres del terra i un pitó força amagat dos metres més amunt. Un cop passat el pont de roca cal seguir amb tendència a la dreta fins a esquivar el sostre, seguir recta amunt fins a un altre sostre i flanquejar a l'esquerra. Roca boníssima de fisures horitzontals i forats, molt curiosos amb cristalls de quarz. El millor llarg de la via i el de més compromís, tot i que es pot anar protegint bé.

En Bou arrencant

Dirigint-se cap a la dreta del sostre en plena secció de 6a

Primer llarg, just abans del flanqueig

L2 (30m, 6a): Arrenca per una secció de bona roca però de seguida canvia de color, tornant-se grisa, roma i amb algun tram força trencat i que caldrà anar amb compte de no tirar pedres avall. El llarg acaba amb un diedre interessant protegit amb un pitó.

Arrencada del segon llarg amb roca d'igual qualitat que els primers metres

L3 (25m, V+): entrada vertical amb un pitó a pocs metres de la reunió. Un cop xapat cal seguir amunt i no anar a buscar un pitó que hi ha a l'esquerra. La via continua per una placa molt bona amb roca impressionant. Al final de la placa la via s'ajunta amb la Mantecas amb un pitó vermell. 

Entrada fineta

Tercer llarg

L4 (20m, V): Entrada amb un llarg flanqueig a la dreta sobra roca excel·lent on al final hi ha un passet divertit. Llarg de tràmit.

Tònica general de la via: roca increïble. En Tona xiulant al quart llarg

L5 (25m, 6b+): Llarg pràcticament equipat amb parabolts sobre bona roca. Comença amb una secció vertical però fàcil. A partir del primer parabolt l'escalada es va tornant més tècnica i fineta a mesura que anem guanyant metres fins que arribem a una panxa que cal superar amb més destresa que força. Secció de 6a amb un pas de 6b+.

Cinquè llarg, a la secció de 6a

Es tracta d'una via interessant, amb un primer llarg espectacular, el segon que no mata, el tercer que torna a guanyar enters, un quart de tràmit i un cinquè amb regust a via esportiva. Una activitat ideal per combinar-la amb alguna altra via de la paret o en el nostre cas, per tenir temps de fer una birra i arribar a una hora decent a casa.

Dalt de tot!

Vistes cap al sud

Ressenya Catalanofilia (Roca Alta)

Llegir més...

***** Diedre Audoubert (400m, MD+, 6c, V+/A1) - Montrebei, Paret de Catalunya

Tinc un colega que sempre em deia "si no has escalat a Montrebei, no has escalat" i ara ja se perquè ho diu. Diumenge hi vaig fer el meu debut amb una de les primeres clàssiques que s'hi van obrir, el Diedre d'Audoubert. Es tracta d'una via poc equipada i mantinguda en el cinquè grau clàssic amb 2 seccions més dures que es poden superar en A1. El recorregut és tant sorprenent com espectacular, combina fissures, diedres desplomats, diedres fissurats, xemeneies fàcils, xemeneies aparentment impossibles i seccions per terrenys menys agraïts com canals terroses i herboses i algun pas sobre roca dubtosa. La ressenya de "caranorte" la cataloga de clàssica "assequible", una paraula que irònicament vam anar repetint amb en Casas durant tota l'ascensió i és que a part d'escalar com uns beneits ens ho vam passar de conya, tot i passar algun moment de dubte, per no dir por. Però clar, aquí és fàcil abstraure's en aquest entorn increïble: amb la paret d'Aragó allà al costat, les boires al fons de les valls, els colors variats de tardor i el silenci d'un lloc solitari tant sols trencat pels vols rasants d'uns voltors que, tot d'una, plegaven les ales i ens passaven gairebé a tocar, produint un so tant esfereïdor com fascinant. Quines bèsties tant meravelloses, això sí que és sensació de llibertat! Ara sí que ja puc fer meva l'expressió tan escoltada que "Montrebei és Montrebei".


Data: 1 de novembre 2015

Nom de la via: Diedre Audoubert
Zona: Paret de Catalunya (Montrebei)
Dificultat: Sostinguda en el V clàssic. Si es fa en lliure te dues seccions de 6b i 6c al penúltim llarg i una entrada de 6b que es pot superar en A0 en el primer llarg.
Dificultat oblidada: V+/A1
Llargària: 400m, 10 llargs
Material: de 10 a 15 cintes exprés segons la necessitat d'equipar, tascons, joc de friends (recomanable el 4 i repetir alguns mitjans), joc d'aliens. Semi-equipada, anirem trobant alguns pitons tot i que te algún llarg net o molt poc equipat. Hi ha 3 parabolts en tota la via, això sí, molt ben posats. Reunions no rapelables.
Orientació: Sud-est (ens va tocar el sol a partir de les 12h)
Company: Jordi Casas
El nostre horari: 9 hores d'escalada
Aproximació: Des del Prat d'en Lluís, continuem cap al nord-oest deixant la paret a la nostra dreta. Quan s'acaba el prat agafem un corriol que continua endavant i l'anem seguint fins que la intuïció ens en faci agafar un que puja, fent ziga-zagues, directe cap al diedre (30min). El diedre es fàcil avistar-lo des del prat. A peu de via es pot llegir l'inscripció "DA".
Descens: Un cop sortim per dalt, resseguim la cinglera cap al sud-est i en lleugera pujada. Un cop comencem a baixar trobarem unes fites que ens indiquen un camí cap a la dreta fins a una megafita que és on comença el camí de descens fins al prat (1h).


El dia ja comença a ser curt o sigui que procurem anar el més d'hora possible. Sortim de la furgo una mica abans de les 8 i en mitja horeta ens plantem a peu de via que per sort nostra hem trobat a la primera. La imatge de la paret parla per si sola. La nostra via s'enfila seguint aquest diedre tant marcat.

Diedre Audoubert  

Fem sorteig i li toca començar amb en Casas. Tenim un parell de llargs de tràmit abans no arribem a l'inici pròpiament dit.  Des de la incripció "DA" remunta paret amunt (III-IV) pocs metres per llavors flanquejar a la dreta per una feixa. Quan s'acaba la corda surto jo, arribo on és ell i continuo paret amunt (III-IV) fins la feixa de dalt on trobo un parabolt que no desaprofito a partir del qual camino cap a la dreta per terreny horitzonal fins que apareixen 2 burils que indiquen l'inici de la via. Sort que ho he trobat ràpid això! El dia es presenta net, bonic i clar.

L1 (40m, 6b, V/Ao): Torn d'en Cases. La via comença exigent, amb un pas de 6b de preses justes i peus polits. Es pot reforçar la protecció amb un alien, però si es vol intentar en lliure millor utilitzar aquest forat per posar-hi els dits. Això sí, sense l'alien, en cas de caiguda ens anem al terra. Al anar de segon ho probo en lliure, em patina un peu i quedo penjat quan no porto ni 5 segons escalant. Quina manera de començar! A la segona va tot bé, el peu aguanta i faig el pas net sense tibar de cinta. Un tros més amunt cal anar en compte de no continuar per la Nazgul (un buril mig destrossat serveix de referencia). No hem d'arribar al buril sinó que hem de flanquejar a l'esquerra per una panxa de roca trencada protegit amb un... parabolt! Quina sorpresa, parabolts hi tot! Reunió còmode.

L1, a partir del l'arbust cal flanquejar a l'esquerra.

L2 (45m, V): El meu torn. Surto amunt per una secció vertical però amb bona roca. Vaig massa a l'esquerra i he de corregir el rumb. Desgrimpo un xic amb delicadesa i remunto ara sí per allà on toca fins a sota un sostre on hi ha una fisura horitzontal amb un pitó, l'únic del llarg. A partir d'aquí flanquejo una mica a la dreta i continuo amunt mig grimpant mig escalant (III) per una canal força herbosa i trencada. Reunió còmode en una repisa.

Entrada del segon llarg

L3 (50m, V+): Entrada per unes fisures paral·les molt boniques d'escalar i fàcils de protegir. Llarg vertical i mantingut en el cinquè classic. Alguns trams desplomen, però hi ha molt de canto. Primer les fissures, llavors un diedre, xemeneia i més fissures. 4 pitons en tot aquest tram.

El sol va remuntant. No fa ni fred ni calor. Tampoc fa vent. Res que ens desconcentri, tan sols de tant en tant uns instant per aixecar el cap i contemplar la magnitud de la paret d'Aragó i el salvatgisme de l'indret.

Paret d'Aragó de Montrebei

L4 (40m, V): la via continua vertical per més xemeneies i fisures que cal decidir per on encarar. Un sol pitó en tot el llarg, però aquest és el leitmotiv de Montrebei: protecció mínima, compromís màxim. Com diu en Casas, aqui tant sols es pot abandonar per dalt.

Entrada del 4rt llarg

L5 (55m, IV+): flanquegem a la dreta per anar a buscar una xemeneia força herbosa i on les corrents d'aire aixenquen una sorra fina que fàcilment es posa als ulls. Com diuen a la ressenya de caranorte, "llevar gafas de buceo". Nosaltres no en portem o sigui que de tant en tant toca mig tancar els ulls per anar tirant amunt.

Arribant a R5

A mesura que guanyem alçada les vistes es van tornant més espectaculars. I sembla que estem despertant la curiositat dels voltors perquè cada vegada passen més a prop. Tant a prop que en algún llarg se on és en Casas per la girada del cap d'una d'aquestes bèsties alades. El seu vol és increïblement majestuós, no els havia vist mai tant a prop. Ja sabem com son de grossos, però en la llunyania cal intuir el seu tamany. Avui puc corroborar la seva magnitud amb els meus propis ulls i veure en directe detalls que no havia vist mai com els ulls, el bec, els tons de les plomes del coll, la cua... Llàstima d'haver-me deixar la càmera de fotos! I tot d'una, les bèsties que pleguen les ales i baixen com cohets produïnt un so de fricció amb l'aire que quan t'enganxa desprevingut espanta i tot. Impressionant!!

L6 (35m, 6a): surto amunt amb la incognita de com serà la xemeneia que a la ressenya de caranorte descriuen com "lisa, estrecha, difícil y técnica en libre". No serà tant, penso jo i si li donen V+/VI- doncs segur que me'n surto bé. Collons amb la xemeneia! A veure, és més fàcil del que sembla a priori però deunidó amb el compromís d'aquest tram. L'inici es fa bé i es pot anar protegint força dignament, però cada cop és més estreta i més polida. Quan es comença a complicar apareix el primer dels parabolts i deunidó l'alegria que dóna. Per arribar al següent parabolt hi ha un pas finet finet, i un cop l'aconsegueixo xapar em penjo per mirar-m'ho bé. És molt llisa i vertical i no sembla que es pugui protegir gaire. Respiro i surto amunt. Vaig trobant algun "canto" però sobretot és de posició. Un tros amunt puc posar un alien que em deixa més tranquil, però es tant llisa que sembla que en qualsevol moment t'hagi de marxar el peu. Per fi surto per dalt, de V+ no en té res! I monto, alleugerit, reunió en el tronc d'un arbre horitzontal castigat per la bagues.

Primer tram del 6è llarg (V)

R6

En Casas sortint de la xemeneia llisa i agobiant

L7 (40m, V): un altre llarg de cinquè net de pitons, vertical però divertit. Cal anar amb compte amb el flanqueig de dalt ja que hi ha alguna pedra que es belluga. Nosaltres en vam tirar una avall i vam poder comprobar la verticalitat i l'alçada de la paret ja que la pedra va anar baixant com a càmera lenta, fins que la vam perdre de vista i al cap d'uns segons vam sentir l'espetec de branques trencades. Reunió força a la dreta, en un arbre.

Abans del flanqueig d'R7

L8 (55m, IV+): el llarg comença per una canal molt terrosa i molt herbosa. Després és posa força dret, fins i tot desplomat, però és de molt bon fer. Reunió penjada de dos pitons.

L8

L9 (6c, V+/A1): llarg més dur de la via. A la primera secció (6b/6b+) hi ha dos pitons. Es tracta d'una secció atlètica, de posar-s'hi bé i apretar una mica amb una roca força trencada. Llavors ve una secció molt fina i on costa llegir els moviments. Hi ha pitons nous que més o menys marquen el camí però hi ha dues variants. Jo vaig anar per la fisura de la dreta (6c), més dur que per la placa de l'esquerra (6a+). Em va sortir tot en lliure fins que, rebentat, vaig penjar-me a l'últim pitó. A partir d'aquí sembla que ja s'hagi acabat la via però encara ens queda l'últim tram on no val baixar la guardia (V+).

Tram final després de superar la part més dura de la via

L10 (IV): cal anar fins al fons per la canal terrosa, llavors enfilar-se (IV) per sortir per dalt i muntar reunió en l'alsina que ens faci més gràcia.

Nou hores d'escalada. El meu debut a Montrebei. Fissures, diedres, xemeneies, plaques, voltors i finalment el gaudir d'una posta de sol dalt del congost. Vaig passar moments de tensió i dubtes però no lo suficientment forts com perquè en tingui cap record negatiu sinó tot el contrari. El moment més crític va ser a la xemeneia del sisè llarg. Però la decisió de tirar amunt mentre em debatia de com ho faria, el recordo com un moment intens d'aquells que et fan sentir viu i et carreguen d'una adrenalina que al cap d'uns dies encara pots sentir a les venes. La via és molt guapa i segurament "assequible", però això últim ja depen de cadascú, de la forma que estigui i dels moments mentals en les seccions claus. Aquí i en totes les tapies.

Dalt del congost, aquesta postal de regal. Els últims rajos de sol el primer dia de novembre. Avui és castanyada i per tant a baix el prat ens espera un bon foc, castanyes, ratafia, pa torrat i carn a la brasa. El millor final d'un dia complert i intens. Moltes gràcies Casas, Dafne i Xevi.

Llegir més...