Feia dies que tenia ganes d'anar a fer "artifo", aquesta modalitat d'escalada tant clàssica, creativa, farragosa, curiosa i lenta de progressar. Com que la meva experiència en aquest tipus d'escalada és més aviat minsa vaig buscar un bon fanàtic que em portés a fer alguna cosa diferent a les que ja havia provat. La prova va ser al Pilar del Segre i a la mítica "Por tus huevos Matute", una clàssica que em va posar a prova i de quina manera! Però me'n vaig sortir prou bé i vaig disfrutar de valent en aquest art de pitonar i fer anar els estreps. Tot això, però, gràcies als consells d'en Xavi i al seu material, un còctel que va acabar convertint-se en una lliçó magistral de com progressar per una paret impossible (o gairebé) d'escalar en lliure.
La idea inicial era anar a fer una via gairebé nova a la Cova de les Monges, però vam haver de desistir per culpa d'un caçador que, de molt males maneres, ens va amenaçar de mort si continuavem caminant cap al sector. La sorpresa inicial va passar ràpidament a una indignació majúscula però després d'intercanviar unes acalorades paraules, vam preferir no tensar més la corda, doncs el paio tenia una arma i no parava de repetir "que moriríem". Evidentment vam trucar als forestals per denunciar aquesta situació vergonyant i surrealista. No vull caure en la generalització, però espero que alguns caçadors reflexionin sobre l´ús de l'espai comú. Vam buscar el seu cotxe per apuntar-nos la matrícula però no el vam trobar i vam deduir que els paios, per curar-se en salut, o el deixen lluny, o algun col·lega els acosta per llavors recollir-los. No és la primera vegada que passa una cosa així per aquesta zona (i altres).
Al seu dia, devia ser una delícia progressar per aquest pany de paret tant llis i desplomada. Avui en dia però hi ha uns forats polits i arrodonits, que escupen els friends i que la única manera de fixar-hi un pitó és utilitzar falques de fusta. Així doncs, aquí el tema és de pura creativitat: escollir el forat, escollir el tac de fusta, entaforar-lo, triar pitó, clavar-lo i... si no queda prou fort, posar-hi més fusta. Si queda ben clavat i sembla sòlid doncs, penjar-hi l'estrep i cap dalt!
Per sort en Xavi porta centenars de falques de fusta de totes les mides i un arsenal de 40 o 50 pitons dignes dels més fanàtics. Em sento com un cirurgià: "Passa'm una "V" mitjana", i en Xavi que me la lliga a la corda estàtica i jo la recupero. És un art de paciència i sobretot d'ordre i mètode.
Els primers metres està ple de forats aprofitables. Arriba un punt on els forats s'acaben i he de pujar fins l'últim estrep, amb la fifí marcant les 12, per arribar tant amunt com sigui possible. Però no arribo enlloc i per un moment penso que no me'n sortiré. Decideixo flanquejar una mica a la dreta i se m'obre un mon nou. Clavo l'últim pitó i arribo al canto per sortir amb lliure. Un tram de IV+ que faig amb bambes. Un flanqueig força incòmode on millor no caure. Però hi ha molt de canto i arribo tot feliç i alleugit a reunió.
Hi he estat unes dues hores tot i que, he estat tant abstret amb les falques, el bongs i els platans que m'ha passat volant. La ressenya marca A1+, però hem arribat a la conclusió que és un A2 com una casa de pagès.
Mentre en Xavi desmunta el llarg pujo el petate, em poso còmode (guíndola inclosa) i ordeno la paradeta.
Quan ell arriba, ens recol·loquem, fem les maniobres mínimes i surt paret amunt. És veu molt finet i le comento que estic content de no fer aquest llarg. Conyes iròniques a part, estem d'acord que la roca no es veu tant castigada. Comença amb un lleuger desplom que protegeix amb un friend i dos pitons a tocar. Millor cursar-se amb salut perquè la caiguda seria literal sobre meu. La ressenya el marca A2.
Comenta que no està tant trillat com el primer, i pica i pica, i progressa i progressa. El temps va passant ràpidament però jo estic còmodament instal·lat, assentat i abstret mirant l'entorn, la impressionant paret de la Roca dels Arcs, escoltant la música dels pitons i les veus d'altres escaladors que no paren de comunicar-se a crits per tota la vall. I també observant la tècnica d'en Xavi i gaudint de la seva progressió tant fluida. I pendent, també, de la sol·licitud de material del company, que si un friend, que si una vaga, que si un universal... M'encanta, això sí que és treball en equip. Dues hores després arriba a R2 i m'avisa que a dalt hi ha un flanqueig cabron. Avisat estic.
Desmunto parada, carrego petate, em monto el crol, el puny i surto amunt encuriosit de com s'haurà anat protegint. D'entrada em dono compte que els seus pitons costen més de treure que els meus. Evidentment estan molt millor col·locats i clavats. Però a mi em serveix com a aprenentatge i entendre que hi ha pitons que poden servir per progressar però no per aguantar una caiguda. I en aquesta via concretament això no depèn al 100% de la roca sinó de l'escalador i la seva habilitat.
Vaig lent, però vaig fent. Arribo el flanqueig i tal com m'havia predit, és cabron i complicat de desmuntar. Altre cop cal fer un treball metòdic per fer-ho correctament sense prendre mal. I acabem amb un truc molt hàbil que em permet arribar a R amb molta elegància i delicadesa.
Un cop a la reunió toca un ràpel volat. Jo sóc el primer i abandono en Xavi que serà l'encarregat de desmuntar-ho tot i baixar el petate.
A baix comentem la jugada. El segon llarg és molt guapo i fins i tot creiem que és més assequible que el primer, ja molt castigat i rebentat. Ens hem quedat amb les ganes de seguir amunt, però el temps se'ns ha tirat a sobre. Un altre dia i una altra via serà.
I com no podia ser d'una altra manera ho acabem celebrant amb unes braves i una coke al bar de la penya barcelonista de Vilanova de Meià. Unes braves exquisides, per cert.
La idea inicial era anar a fer una via gairebé nova a la Cova de les Monges, però vam haver de desistir per culpa d'un caçador que, de molt males maneres, ens va amenaçar de mort si continuavem caminant cap al sector. La sorpresa inicial va passar ràpidament a una indignació majúscula però després d'intercanviar unes acalorades paraules, vam preferir no tensar més la corda, doncs el paio tenia una arma i no parava de repetir "que moriríem". Evidentment vam trucar als forestals per denunciar aquesta situació vergonyant i surrealista. No vull caure en la generalització, però espero que alguns caçadors reflexionin sobre l´ús de l'espai comú. Vam buscar el seu cotxe per apuntar-nos la matrícula però no el vam trobar i vam deduir que els paios, per curar-se en salut, o el deixen lluny, o algun col·lega els acosta per llavors recollir-los. No és la primera vegada que passa una cosa així per aquesta zona (i altres).
 |
| Anant cap a la cova de les Monges, minuts abans de la discussió amb un caçador |
Desestimada la idea de la cova de les Monges, ens acostem al Pilar del Segre per fer la Matute. En Xavi ja la va fer fa uns anys però li ve de gust fer el segon llarg. Ens la mirem des de baix i em diu "si t'hi veus amb cor, fem aquesta, però el primer llarg te l'hauràs de currar tu". Me'l miro, no ho veig molt clar però tinc ganes de provar-ho.
S'hi veuen uns forats força grossos però molt desgastats per culpa de les martellades. En Xavi m'augura que és un llarg cabron tal i com està de rebentat, però accepto el repte. Em carrego amb el material mínim, clavo el primer pitó i amunt.
 |
| A pocs metres del terra |
Al seu dia, devia ser una delícia progressar per aquest pany de paret tant llis i desplomada. Avui en dia però hi ha uns forats polits i arrodonits, que escupen els friends i que la única manera de fixar-hi un pitó és utilitzar falques de fusta. Així doncs, aquí el tema és de pura creativitat: escollir el forat, escollir el tac de fusta, entaforar-lo, triar pitó, clavar-lo i... si no queda prou fort, posar-hi més fusta. Si queda ben clavat i sembla sòlid doncs, penjar-hi l'estrep i cap dalt!
 |
| A mig llarg |
Els primers metres està ple de forats aprofitables. Arriba un punt on els forats s'acaben i he de pujar fins l'últim estrep, amb la fifí marcant les 12, per arribar tant amunt com sigui possible. Però no arribo enlloc i per un moment penso que no me'n sortiré. Decideixo flanquejar una mica a la dreta i se m'obre un mon nou. Clavo l'últim pitó i arribo al canto per sortir amb lliure. Un tram de IV+ que faig amb bambes. Un flanqueig força incòmode on millor no caure. Però hi ha molt de canto i arribo tot feliç i alleugit a reunió.
Hi he estat unes dues hores tot i que, he estat tant abstret amb les falques, el bongs i els platans que m'ha passat volant. La ressenya marca A1+, però hem arribat a la conclusió que és un A2 com una casa de pagès.
Mentre en Xavi desmunta el llarg pujo el petate, em poso còmode (guíndola inclosa) i ordeno la paradeta.
 |
| En Xavi desmuntant el primer llarg i arribant a la zona on comença l'escalada lliure |
 |
| R1, arsenal de material |
 |
| Vistes des de R1, Roca dels Arcs |
Quan ell arriba, ens recol·loquem, fem les maniobres mínimes i surt paret amunt. És veu molt finet i le comento que estic content de no fer aquest llarg. Conyes iròniques a part, estem d'acord que la roca no es veu tant castigada. Comença amb un lleuger desplom que protegeix amb un friend i dos pitons a tocar. Millor cursar-se amb salut perquè la caiguda seria literal sobre meu. La ressenya el marca A2.
 |
| Segon llarg |
Comenta que no està tant trillat com el primer, i pica i pica, i progressa i progressa. El temps va passant ràpidament però jo estic còmodament instal·lat, assentat i abstret mirant l'entorn, la impressionant paret de la Roca dels Arcs, escoltant la música dels pitons i les veus d'altres escaladors que no paren de comunicar-se a crits per tota la vall. I també observant la tècnica d'en Xavi i gaudint de la seva progressió tant fluida. I pendent, també, de la sol·licitud de material del company, que si un friend, que si una vaga, que si un universal... M'encanta, això sí que és treball en equip. Dues hores després arriba a R2 i m'avisa que a dalt hi ha un flanqueig cabron. Avisat estic.
Desmunto parada, carrego petate, em monto el crol, el puny i surto amunt encuriosit de com s'haurà anat protegint. D'entrada em dono compte que els seus pitons costen més de treure que els meus. Evidentment estan molt millor col·locats i clavats. Però a mi em serveix com a aprenentatge i entendre que hi ha pitons que poden servir per progressar però no per aguantar una caiguda. I en aquesta via concretament això no depèn al 100% de la roca sinó de l'escalador i la seva habilitat.
 |
| Pitó amb falques |
Vaig lent, però vaig fent. Arribo el flanqueig i tal com m'havia predit, és cabron i complicat de desmuntar. Altre cop cal fer un treball metòdic per fer-ho correctament sense prendre mal. I acabem amb un truc molt hàbil que em permet arribar a R amb molta elegància i delicadesa.
 |
| R2, molt penjada. |
 |
| Abans del flanqueig |
Un cop a la reunió toca un ràpel volat. Jo sóc el primer i abandono en Xavi que serà l'encarregat de desmuntar-ho tot i baixar el petate.
 |
| Ràpel |
I com no podia ser d'una altra manera ho acabem celebrant amb unes braves i una coke al bar de la penya barcelonista de Vilanova de Meià. Unes braves exquisides, per cert.
 |
| Ressenya de "Por tus huevos matute" de Romàntic Guerrer |
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada