***** Aresta Sud de la Dent Blanche (4.357m) (850m, AD)

Quan entres a la Vall d'Herens ja queda clar qui mana allí. Al fons s'alça una piramide colosal i solitaria que no té cap ruta normal d'aquelles fàcils i turístiques. És la Dent Blanche. Deu ser per això que no hi abunden gaires alpinistes en comparació a les riuades de gent que circulen pel macís del Mont Blanc en aquestes èpoques. Però millor que continui així, i que tant sols siguin aquells que no busquen cims de catàleg, ni rutes mastegades, ni aproximacions amb telefèric, els afortunats de poder gaudir d'una ascensió tècnica i salvatge i, sobretot, d'unes vistes espectaculars des de dalt d'un cim lluny i oblidat.

Data: 3 d'agost del 2015
Cims: Dent Blanche (4.357m)
Zona: Alps Penins, Valais, Vall d'Herens (Suissa)
Dificultat: AD. Vam trobar l'aresta molt seca i per tant vam progressar molt en roca, entre III i IV com a màxim depenent per on s'encaren els 6 gendarmes que hi ha.
Metres dificultats: aresta de 850 metres de desnivell, de roca i neu.
Horari: 5 hores del cotxe al refu, 4h30m del refu al cim, 4h del cim al refu
Companys: Pere Herms, Rusky, Sílvia Mas
Material recomanable: 2 cordinos de 30m, 3-4 cintes express, aliens, grampons, piolet.
Aproximació: Des de Sion ens dirigim cap a Evolene enfilant la Vall d'Herens. Continuem per una carretera estreta fins a Ferpecle, passem el poble i aparquem en una corba just davant del cartell de "prohibit continuar amunt" (1.900m). A partir d'aquí el camí és evident i cal seguir les marques blanques i vermelles i els cartells que indiquen "Cabane Rossier" (Cabane de la Dent Blanche CAS). El refugi està a 3.507m, i per accedir-hi cal remuntar una llarga vall de prats alpins, per llavors entrar en una morrena que alterna petites llengües de neu, roca, grava, blocs (marques blaves i trípodes de fusta) i finalment una aresta rocosa i una glacera de neu.
Refu: Sopar i dormir val 58€ amb carnet FEDME. L'aigua no va inclosa al sopar i val 6€ l'ampolla. Nosaltres vam pujar 4 litres per cap que, degut a la calor, vam poder recollir a uns 30 minuts del refugi. Tot i així aquest any al lavabo hi havia aixeta i sortia aigua.


Fa un any ja vam intentar la Dent Blanche amb la Sílvia, però el seu grampó dret va dir prou quan tant sols portavem una hora d'ascensió i vam haver de girar cua enrabiats i frustrats. Aquest any, però, ho tornem a intentar, amb grampons nous i ilusions renovades.

En Rusky surt d'Avinyó i jo de Tona, deixem un cotxe a Vic i ens trobem amb la Sílvia a Girona, que ens carrega amb la seva flamant furgo. Perpinyà, Narbone, Montpeller, Orange... costa avançar, molt de transit, és dissabte i els francesos frisen per tornar a casa i/o anar a la platja. Ens mengem alguna cua. Sort que després de Valence la cosa comença a fluir... Chambery,Ginebra, Martigny, Sion i la nostra bella i coneguda Vall d'Herens.

A diferencia de l'any passat els núvols no ens deixen veure la Dent Blanche. Gairebé 12 hores després arribem a Evolene i com que som animals de costums, aparquem, sopem, dormim i esmorzem al mateix lloc que ho vam fer l'any passat, en un recó amagat al costat d'un torrent que amb un parell de rectificades aconseguim retrobar. De moment, però, ni rastre de l'aresta.

L'endemà ens ho prenem amb calma. Ens despertem amb el sol, esmorzem tranquilament, fem les motxilles, preparem el menjar i acabem de remuntar per la pista amb el cotxe fins passat Ferpecle, on de casualitat, trobem aparcament al mateix lloc que fa un any.

En pocs minuts ja ens trobem camimant, i en pocs minuts, els nostres ulls topen, altre cop, amb la imatge somiada.

Dent Blanche, de dreta a esquerra l'aresta Sud.

L'aproximació és llarga i bonica. Glaceres, cims, morrenes i salts d'aigua per tot arreu. Els ulls es colapsen en aquest entorn alpí tranquil i solitari. Però ens hi sentim bé, som on volem estar, caminant a un ritme pausat en un entorn increïble i canviant.

Avancem sense treure-li l'ull de sobre a l'aresta, començant a imaginar tot el què pot passar demà. Es veu força enfarinada, segurament de neu nova que acabarà sucumbint a la calor. En fa tanta que anem amb pantalons curts i bota rígida, estranya combinació, està clar, però així estan les coses. El dubte és en quin moment ens haurem de tapar.

El camí és un caos de pedres, rampes de roca pulida amb grava, gel, neu i aigua. Tothom passaria per un lloc diferent si no fos per les marques que insistentment van marcant el camí. La morrena és espectacular, un espai que sembla d'un altre planeta.

A mesura que ens apropem al refugi, l'aresta va prenent forma, cada cop més escarpada i vertical i van apareixent, com bolets, cada un dels sis gendarmes a superar. La poca neu que va caure ahir prácticament ha desaparegut i sembla que trobarem una aresta molt més seca que l'any passat. Demà veure'm si això és millor o pitjor.

I finalment el refugi, com sol passar als alps, penjat d'una paret. Arribem acalorats i amb pantalons curts, una anomalia que ens hauria de fer reflexionar.

Cabane Rossier (3.507m)

Última glacera vora els 3.500 metres

I al refu ens acabem de relaxar, preparant els estris, sopant i fent una partideta de cartes amb unes vistes i una posta de sol extraordinaria. Ens sentim tranquils i confiats, com si fossim uns convidats especials d'una muntanya que ja fa uns dies que ens està esperant.

Dent d'Herens (4.171m) al fons a l'esquerra. 

Ens llevem una mica abans de les 5 i comencem a caminar a les 6. Sortim gairebé els últims de la dotzena d'alpinistes que avui compartim aventura. No tenim pressa, massa temps esperant per no intentar gaudir de cada sensació. I la primera és gràcies a la lluna, que ho tenyeix tot d'una llum blanca i pastosa.

No fa fred ni bufa vent. Tot és perfecte, fins i tot sembla que el sol ilumini expressament, al nostre pas, la Dent d'Herens i el Cerví. Impossible no aturar-se i mirar bocabadats aquesta increible estampa. Emociona veure una barreja tant bestial d'inmensitat i bellesa.

Cerví i Dent d'Herens

I per allà al mig nosaltres, amb un ull a l'aresta i l'atre que ho vol captar tot. No paro de resseguir amb la mirada les tres arestes que formen una muntanya increible i que tinc pendent des de fa temps, el Cerví. Però els dos cops que ho he volgut probar no he pogut ni començar. És qüestió de temps.

El Cerví espectacular: d'esquerra a dreta aresta Hornli, Zmutt i Lyon.

Una llengua de neu i gel ens escup a l'aresta de roca. Inmenses cornises que cal trepitjar amb delicadesa, ni massa a l'esquerra ni massa a la dreta.

Per fi entrem al terreny rocós. Davant nostre el primer dels sis pilars a superar: el Gran Gendarme. Ahir sopant ja vam decidir que no l'escalariem: al ser tres preferim anar per feina en els gendarmes i passar-los el més ràpid possible, és a dir, escaquejant-los per allà on sigui més fàcil.

De moment encara no hem tret la corda i ho farem tant sols si algú dels tres ho demana o cal fer algún llarg d'escalada. I de moment no és el cas. Progressem amb seguretat, amb el nivell suficient que ens demana el nostre cap i el nostre cor. I tan el cap com el cor estan molt concentrats en cada moviment.

Com isards o cabres cadascú segueix el seu camí. En Rusky i la Sílvia van per l'esquerra mentre jo m'acosto a la base del Gran Gendarme i em ve un impuls irresistible d'escalar-lo. Faig el primer llarg però de seguida m'obligo a anar a buscar el corredor de l'esquerra. M'ajunto amb ells i progressem per un corredor penós, de roca trencada i ple d'estaques que es mouen. Segur que amb un bon tou de neu la progressió seria millor.

Retornant al corredor

Corredor de l'esquerra del Gran Gendarme

Al final del corredor per una ampla i atractiva fisura

Els altres gendarmes els encarem per allà on ens diu la intuició. Alguns es poden rodejar, altres cal encarar-los pel dret. Per fi traiem la corda i escalem. La roca és bona i l'escalada plaent. Memoritzem el descens i els ràpels.

Encarant el segon gendarme

L'emoció va augmentant amb l'alçada. Progressem divertint-nos de no saber que ens depararà el proper pas. L'impuls d'aixecar el cap i sentir-se ocell és irresistible. Un luxe estar permanentment acompanyat d'aquestes muntanyes colosals.

La roca s'acaba i amb ella les dificultats. Encarem l'últim tram d'aresta, ara ja de neu fins al cim. L'alçada es nota, però avui està clar que la muntanya ens pertany. Els pocs alpinistes que teniem al davant ja han complert i tal com haviem desitjat, arribem en la més absoluta intimitat dalt de la Dent Blanche. 

Una creu de ferro de 1966 és testimoni de la nostra alegria esbojarrada i confident de les nostres intimitats. L'ascens a fluit de l'inici fins la fi. Hem gaudit cada moment sense contratemps i hem compartit entre els tres aquesta passió alpinística que ens ompla i ens fa creixer.

Els temps va passant però gairebé tot ja ens és igual. Mengem i contemplem la inmensitat de les muntanyes mentre ens sentim petits com mai. Moltes gràcies Rusky i Silvia.

Massís del Montblanc. A l'esquerra el Gran Combin, al centre el Montblanc i les Jorasses, la dreta Maudit, Tacul, Agulles de Midi, les Droites, Agulla Verte, Mont Dolent...

Massís del Monte Rosa, Dufourspitze, Punta Gnifetti, Lyskamm, Pollux, Castor...

I els nostres vigilants d'ascensió Cerví i Dent d'Herens

La baixada és tranquila i finalment ho fem fins al cotxe. Teniem previst intentar el Cerví per la Lyon però sembla que la calor ha fet que les autoritats tanquin aquesta ruta. O sigui que haurem d'improvitzar un pla B o C. De moment la idea és creuar cap a Italia i descobrir la Vall d'Aosta. Un amic ens hi espera, també algunes escalades i segurament més aventures.

Rapels de baixada

PD: l'any 2014, un alpinista alemany sord que feia l'aresta en solitari em va deixar fotografiar aquestes resseyes molt ben detallades de la Dent Blanche. Moltes gràcies!

Ressenya Dent Blanche

Ressenya Dent Blanche