Avui és d'aquells dies que aprecies arribar a casa després d'una activitat alpinística. La muntanya ens fa sentir vius, ens permet créixer, forjar amistats i tantes altres coses però assumint un risc que a vegades se'ns escapa de les mans. "Mai m'ha agafat un allau", li comentava ahir a en Fabes. Avui, ja no puc dir el mateix. Al primer llarg, mentre buscava una reunió que no he acabat trobant, m'ha caigut un tou de neu pols a sobre que per uns intants m'ha deixat sense capacitat de reacció. Però al final no ha estat més que un ensurt i he pogut desgrimpar la via, abraçar-me amb en Fabes i tornar a casa per explicar-ho. Una experiència, però, que la penso recordar en positiu. No em penso cansar mai d'aprendre, i avui he rebut una lliçó.
Data: 15 de març del 2015
Cims: Roc del Boc (2.774m)
Zona: Planès, Languedoc-Roussillon (France)
Metres Canal: 300m
Orientació: Oest
Horari: 2h30m l'aproximació en esquís, a causa de l'allau només hem fet el primer llarg
Company: Fabes
Material que portavem: esquís (per l'aproximació i el descens), casc, piolets, grampons, dues cordes de gel de 60m, friends (fins l'1), aliens, pitons, 7 cintes, 4 cargols de gel, bagues varies. Reunions amb parabolts. Via rapelable.
Aproximació: el camí surt direcció sud al final de la carretera que passa pel costat de l'esglèsia i abans d'una granja-formatgeria. En aquest punt també surt el GR-10 cap a l'esquerra. El camí segueix tota l'estona cap al fons de la vall. Hi havia força neu, així que hem anat improvizant una mica per dins del bosc, amb algun dubte, però no té pèrdua.
Descarregar track: Clic Aquí (Track de l'aproximació)
Mapa: Carta Francesa Bourg-Madame Mont-Louis - 2250ET - 1:25.000
L'activitat d'entrada es presentava força divertida i amb aquell tipus de situacions que tant m'agraden: canvi de companys d'activitat sense marxar de la muntanya. Tornavem de fer el Pic de Serrera amb la Sílvia a Andorra, i en Fabes, més o menys al mateix temps sortia de la Plana de Vic, direcció Puigcerdà. La Sílvia havia de tornar cap a casa així que m'havia de deixar en algun lloc perquè en Fabes em recollís. El més fàcil hagués estat trobar-se en un bar a Puigcerdà, però ja posats, perquè no trobar-se a mig camí? I així ho vam fer i vam jugar una mica al joc del gat i el ratolí, perquè la falta de cobertura a la collada de Toses i tot un seguit de malentesos, va fer que gairebé ens petrifiquem cadascú esperant en un lloc diferent. Al final però va quedar en una simple anècdota i ja amb en Fabes vaig fer per tercera vegada la collada de Tosses en menys de 14 hores.
Vam arribar força tard al poble de Planès i vam aconseguir aparcar la furgo just al davant del camí de sortida. Quin gust això de llevar-se i començar de seguida l'aproximació. Per sopar en Fabes ha dut un parells d'entrecots congelats. No ens estem de res, però cal atipar-se bé ja que demà ens espera una bona activitat. Tot i així l'hem d'olorar perquè no estem segurs que estigui en condicions. A més, el color que té no ens acaba de convèncer però tenim la solució: posar-hi formatge al damunt així dissimularem tant el gust com el color. Els coem i engolim com dues feres. Preparem el material, les motxilles, la roba, llegim les resenyes i... osti, ja son gairebé les 12. Dormirem poc, doncs volem llevar-nos a les 6 per sortir a les 7 amb la primera claror del dia. Dormir? Jo no se si ho faré gaire doncs per despistat he portat un sac prim i sembla que em fotré de fred. Per sort en Fabes connecta la calefacció i funciona tota la nit. El que no sabem és si el soroll ens deixarà dormir, però millor això que passar fred. I ens adormim, jo totalment entaforat dins el meu "minisac", i ell amb mig cos a fora del seu "supersac". El món està mal repartit.
A les 6 amunt, esmorzem i a les 7:30 iniciem el camí. Fa uns tres dies que torna a fer fred així que creiem que trobarem la canal en condicions. Tenim dubtes sobre la meteo, està força tapat, però en principi ha de fer un temps variable. Ahir va nevar força, a 1.500 metres hi ha entre 10 i 15 centímetres de neu fresca. Tot i així, no ens permeten iniciar el camí amb esquís i els primers centenars de metres els fem caminant, fins a la pista on comencem a foquejar. Ens trobem un parell de nois menjant un entrepà al mig de la pista. "Bonjour" dic, "Bon dia" contesten. M'han enxampat. Veiem les seves motxilles aparcades sota un arbre amb piolets. També van a fer el mateix corredor que nosaltres, tot i que ells faran l'aproximació a peu i per tant, a part d'anar més lents tindran força desgast a l'obrir traça, perquè a la neu nova caiguda ahir, cal sumar-hi el tou de neu que s'ha anat acumulant de molts dies de nevades.
Volem fer el corredor central de la paret Oest del Roc del Boc. Un corredor solitari al fons de la vall, on l'aproximació per sí, ja és recomfortant per l'ànima i més amb aquest paissatge tant nevat. La il·lusió per fer aquesta via és doble: per una banda la pròpia activitat alpinística i per l'altre, fer un cim que vaig descobrir al costat d'en Rusky, amic i company infatigables d'aventures a les muntanyes, el primer dia que vam fer muntanya junts, un setembre de 2011. En aquella ocasió vam fer un vivac als peus del Puig Rodó, l'endemà vam enfilar-nos fins al cim, per llavors pujar a l'agulla de l'Heuret, passar pel coll d'Eyna i crestejar fins la Torre d'Eyna. Des d'allí, vam veure el Roc del Boc i una preciosa cresta, que vam decidir deixar per un altre dia.
Amb aquests pensaments i d'altres anem remuntant la vall sense gaires complicacions. Fa una estona que ha començat a nevar. La mitja boira que hi ha, el tou de neu acumulat i els primers flocs que comencen a caure, creen un paissatge ben bucòlic. I per allí al mig, nosaltres com dues formiguetes remuntant la vall. M'encanta passejar pel bosc amb els arbres nevats, em transposta a la infantesa, a part de despertar-me una eufòria molt especial.
Procurem enfilar-nos seguint un suposat camí que segur que a l'estiu és evident, sempre a l'esquerra del torrent principal. Ens encomanem al sentit comú per dirigir-nos cap al fons de la vall, direcció sud. De tant en tant mirem el GPS per comprovar que tot sigui correcte. Venint una cordada al darerra, no volem perdre ni un minut donant voltes. Tot i així, en algun moment ens hem d'ajupir fort per passar pel mig del bosc i corretgir una mica el rumb.
Intuïm que estem a punt d'arribar a l'Estany de Planès, per tant a la nostra esquerra hauria d'haver-hi la paret Oest el Roc del Boc, coneguda com a "Malesa". La boira no ens acaba de deixar veure massa enllà, però ja comencem a intuir els esperons tant característics que baixen al llarg d'aquesta paret. Ens enfilem una mica més, arribem a l'estany i efectivament, davant nostre, la paret de la Malesa. Una ullada i a l'instant identifiquem el corredor central. Quin neguit i quina adrenalina. I quin paissatge tant alpí.
Ens enfilem direcció el corredor fins a un roc on decidim deixar pals, esquís, ganivetes i preparar-nos per abordar el corredor. A partir d'aquí avancem amb grampons i un piolet a la mà. Cal remuntar un embut de neu força empinat. Ens enfonsem força, però guanyem metres amb rapidesa. No para de nevar.
Arribem sota el primer resalt de gel i inici de la via. Ens ho juguem a sorts i em toca a mi obrir el primer llarg. Quines ganes! Al no ser molt complicat decidim fer-lo a l'ensamble i amb una sola corda. Hi ha força neu fresca, però jo crec que el pendent sostingut de la canal ja l'haurà anat purgant. La calor de dies anteriors, ja es va encarregar de fer caure la neu sobrant d'aquestes canals i això ho evidencia els nombrosos terrosos de gel que hi ha a les seves bases.
Data: 15 de març del 2015
Cims: Roc del Boc (2.774m)
Zona: Planès, Languedoc-Roussillon (France)
Metres Canal: 300m
Orientació: Oest
Horari: 2h30m l'aproximació en esquís, a causa de l'allau només hem fet el primer llarg
Company: Fabes
Material que portavem: esquís (per l'aproximació i el descens), casc, piolets, grampons, dues cordes de gel de 60m, friends (fins l'1), aliens, pitons, 7 cintes, 4 cargols de gel, bagues varies. Reunions amb parabolts. Via rapelable.
Aproximació: el camí surt direcció sud al final de la carretera que passa pel costat de l'esglèsia i abans d'una granja-formatgeria. En aquest punt també surt el GR-10 cap a l'esquerra. El camí segueix tota l'estona cap al fons de la vall. Hi havia força neu, així que hem anat improvizant una mica per dins del bosc, amb algun dubte, però no té pèrdua.
Descarregar track: Clic Aquí (Track de l'aproximació)
Mapa: Carta Francesa Bourg-Madame Mont-Louis - 2250ET - 1:25.000
|
|
|
Vam arribar força tard al poble de Planès i vam aconseguir aparcar la furgo just al davant del camí de sortida. Quin gust això de llevar-se i començar de seguida l'aproximació. Per sopar en Fabes ha dut un parells d'entrecots congelats. No ens estem de res, però cal atipar-se bé ja que demà ens espera una bona activitat. Tot i així l'hem d'olorar perquè no estem segurs que estigui en condicions. A més, el color que té no ens acaba de convèncer però tenim la solució: posar-hi formatge al damunt així dissimularem tant el gust com el color. Els coem i engolim com dues feres. Preparem el material, les motxilles, la roba, llegim les resenyes i... osti, ja son gairebé les 12. Dormirem poc, doncs volem llevar-nos a les 6 per sortir a les 7 amb la primera claror del dia. Dormir? Jo no se si ho faré gaire doncs per despistat he portat un sac prim i sembla que em fotré de fred. Per sort en Fabes connecta la calefacció i funciona tota la nit. El que no sabem és si el soroll ens deixarà dormir, però millor això que passar fred. I ens adormim, jo totalment entaforat dins el meu "minisac", i ell amb mig cos a fora del seu "supersac". El món està mal repartit.
A les 6 amunt, esmorzem i a les 7:30 iniciem el camí. Fa uns tres dies que torna a fer fred així que creiem que trobarem la canal en condicions. Tenim dubtes sobre la meteo, està força tapat, però en principi ha de fer un temps variable. Ahir va nevar força, a 1.500 metres hi ha entre 10 i 15 centímetres de neu fresca. Tot i així, no ens permeten iniciar el camí amb esquís i els primers centenars de metres els fem caminant, fins a la pista on comencem a foquejar. Ens trobem un parell de nois menjant un entrepà al mig de la pista. "Bonjour" dic, "Bon dia" contesten. M'han enxampat. Veiem les seves motxilles aparcades sota un arbre amb piolets. També van a fer el mateix corredor que nosaltres, tot i que ells faran l'aproximació a peu i per tant, a part d'anar més lents tindran força desgast a l'obrir traça, perquè a la neu nova caiguda ahir, cal sumar-hi el tou de neu que s'ha anat acumulant de molts dies de nevades.
|
|
|
Amb aquests pensaments i d'altres anem remuntant la vall sense gaires complicacions. Fa una estona que ha començat a nevar. La mitja boira que hi ha, el tou de neu acumulat i els primers flocs que comencen a caure, creen un paissatge ben bucòlic. I per allí al mig, nosaltres com dues formiguetes remuntant la vall. M'encanta passejar pel bosc amb els arbres nevats, em transposta a la infantesa, a part de despertar-me una eufòria molt especial.
Procurem enfilar-nos seguint un suposat camí que segur que a l'estiu és evident, sempre a l'esquerra del torrent principal. Ens encomanem al sentit comú per dirigir-nos cap al fons de la vall, direcció sud. De tant en tant mirem el GPS per comprovar que tot sigui correcte. Venint una cordada al darerra, no volem perdre ni un minut donant voltes. Tot i així, en algun moment ens hem d'ajupir fort per passar pel mig del bosc i corretgir una mica el rumb.
Intuïm que estem a punt d'arribar a l'Estany de Planès, per tant a la nostra esquerra hauria d'haver-hi la paret Oest el Roc del Boc, coneguda com a "Malesa". La boira no ens acaba de deixar veure massa enllà, però ja comencem a intuir els esperons tant característics que baixen al llarg d'aquesta paret. Ens enfilem una mica més, arribem a l'estany i efectivament, davant nostre, la paret de la Malesa. Una ullada i a l'instant identifiquem el corredor central. Quin neguit i quina adrenalina. I quin paissatge tant alpí.
Ens enfilem direcció el corredor fins a un roc on decidim deixar pals, esquís, ganivetes i preparar-nos per abordar el corredor. A partir d'aquí avancem amb grampons i un piolet a la mà. Cal remuntar un embut de neu força empinat. Ens enfonsem força, però guanyem metres amb rapidesa. No para de nevar.
|
|
|
|
|
|
Començo per l'esquerra, un ressalt de gel d'uns 65º-70º. El gel hi és i està en bones condicions però l'haig d'anar a buscar sota una bona capa de neu pols recent caiguda. A vegades pico gel, a vegades roca. Progresso per l'esquerra de la canal gaudint cada cop que encerto gel compacte. Em sento segur i de moment no poso cap peça de protecció. Després del gel, comença una secció més tombada de neu pols amb neu dura a sota. En Fabes crida, ha caigut una petita allau pel corredor del costat. Jo ni m'he n'he enterat. Estic ben concentrat amb mi i la via. Hauria de començar a buscar alguna fisura per protegir-me doncs ja porto forces metres. No veig gaire res però per fi puc posar un alien. Sento un soroll de neu, veig de reüll un nuvol blanc i al mateix temps en Fabes crida. Ha caigut un altre allau, aquest cop del nostre corredor. Ens mirem i sense dubtar-ho decidim abandonar. Jo avanço per l'esquerra i ha passat per la part dreta de la canal. No era molt gran però el suficient per deixar en Fabes emblanquinat i decidir d'abandonar. La muntanya ja ens ha donat dues senyals i seria una temeritat enfilar-se canal amunt. Dec portar uns 30 metres, així que li dic a en Fabes que aniré a buscar la reunió i rapelar (porto la segona corda a la motxilla). Crec que serà el més fàcil perquè veig una mica delicat desgrimpar el tram de gel i perquè no dir-ho, les ganes d'escalar que tinc. Tiro amunt posant alguna protecció més, un alien molt precari i mig cargol de gel amb un merlet.
Demano cuanta corda em queda i diu que 4 metres. No ens veiem però almenys ens sentim força bé. Busco la reunió que ha de ser per aquí abans que comenci la següent dificultat, el tram més delicat de la via, un ressalt de 10 metres d'uns 80º i força encaixonat. La busco però no la trobo. Hi ha força neu enganxada a les parets laterals, així que segur que està ben amagada. Trec neu amb els piolet però només surt roca, res de parabolts ni anella. Busco a l'esquerra i res. Busco a la dreta i res. Decideixo pujar una mica més fins just a sota del ressalt, una especie d'embut força estret. Per fer-ho en Fabes ha de pujar uns metres. La meva idea és mirar si veig algo a l'inici d'aquest embut. Tinc el cargol de gel a uns 10 metres així que busco un lloc on protegir-me. Poso l'alien negre i queda perfectament encaixonat. Passo la corda i miro dins l'embut. Però res de res. De cop, sento un soroll molt fort, com un tro esmorteït. Al cap d'un segon, veig una massa de neu que baixa per l'embut i sense temps de reaccionar ni de pensar, la neu se'm tira a sobre. Crido "allau" amb totes les meves forces, abaixo el cap, clavo peus, tanco els ulls i m'atanço a la paret tant com puc. La neu em pica amb força al casc però no lo suficient com per tirar-me corredor avall. Un núvol de neu pols em dificulta la respiració.
A partir d'aquí tot sembla passar a càmera lenta. El primer pensament és negatiu i em dic que això és el final. El segon pensament el dedico a raonar com havia de reaccionar en cas d'allau. Instintivament aixeco els braços i començo a fer moviments com si nedés. A l'instant però, m'adono o penso (no se ben bé quin és el mecanisme) que la neu no s'acumula sinó que tira avall, així que em dic que he de sortir d'aquesta dutxa de neu. Intento moure'm cap a la dreta però amb molt de compte de no perdre l'equilibri. Aconsegueixo sortir-ne i la neu deixa de picar-me al casc. Respiro amb dificultat però almenys ja estic fora de la linia de caiguda de la neu. Sento en Fabes que crida alguna cosa, però no se si ja estic segur i per tant no se què contestar. L'allau va remetent, el nuvol blanc va desapareixent i ara sí, crido amb totes les meves forces i unes quantes vegades que "estic bé!". Sembla que, de moment, me n'he sortit. No tinc ni idea de quanta estona ha passat entre que he sentit el "tro", he notat la neu espategar contra el meu cas, nedar, moure'm a la dreta, sentir el Fabes, sentir-me segur i contestar-lo. No se si han passat 10 segons o 1 minut. Ara amb la distància, pensant una mica i fent una recreació mental de la situació, diria que han passat entre 10 i 15 segons. Abaixar el cap i sentir la neu espategar contra el casc, 1 segon, pensar que era el final, 2 segons, reaccionar i nedar 2 segons més, moure'm a la dreta 3 segons, reaccionar i contestar, 3 segons. 11 segons potser? Potser menys? Sóc incapaç de ser-ne conscient. Per mi ha estat una eternitat.
En Fabes respira tranquil de saber-me bé. Però ara cal sortir d'aquí. I per fer-ho val més tenir el cap fred i deixar la por a un costat. Estava buscant una reunió que no he trobat per rapelar i tinc clar que no la penso buscar més. Li dic que desgrimpo la via. No vull perdre més temps aquí dalt perquè tinc la sensació que en qualsevol moment la muntanya pot tornar a caure'm a sobre. Trec l'alien i começo a baixar. Per sort aquest llarg no es massa complicat. Però el què em fa por es tornar a sentir el so de tro esmorteït i que m'enganxi al mig de la canal. Baixo per l'esquerra, el cantó més protegit en cas d'allau. Baixo tot lo ràpid que puc sense posar-me en perill. No em queda més remei que encarar el tram que abans em volia estalviar de baixar, el ressalt de gel de 65º-70º. Ho faig amb cura doncs altre cop, torna a estar tapat de neu pols. No veig gaire on pico amb el piolet i encara menys on pico amb els grampons. Però per fi arribo abaix i ens abracem. Uffff ha anat d'un pèl.
M'explica la seves vivències dels fets: tot plegat ha vist baixar tota una massa de neu pel mig del corredor i s'ha format un gran núvol de neu pols que l'ha deixat emblanquinat. S'ha espantat perquè no sabia què m'estava passant doncs no em veia i encara s'ha espantat més quan em cridava i jo no el contestava. Tampoc m'ha sentit a cridar "allau". Sort que es va moure a l'esquerra després del segon allau doncs li ha anat ben just que no l'enganxa. També ha hagut d'inclinar-se endavant, acostar-se a la paret i calvar fort els peus ja que no sabia si jo sortiria disparat muntanya avall i tot plegat notaria una estrebada del seu "reverso" amb moltes possibilitats d'arrastra-lo al ell també. Però per sort ens n'hem sortit i tot plegat quedarà amb una anècdota, una experiència i sobretot un aprenentatge.
Baixem fins al roc on tenim els esquís. Mengem, bevem i respirem alleugits sense parar de parlar del què acaba de succeir. Ens ho prenem al calma i durant els minuts, potser una ohra, que estem allí no cau cap més purga. Mig refets, treiem pells, ens calcem les fustes i comencem a desfer camí.
Hem d'anar amb compte amb les pedres ja que la neu pols només les tapa però no les aïlla de les derrapades dels esquís. Anem buscant les pendents més interessants i netes de pedres. Gaudim alleugits i jo em sento més lliure que mai. Neva fort i els flocs de neu ens espateguen als ulls i la cara. La pròpia geografia de la vall fa que cada cop anem a parar al costat del torrent. En Fabes, un fanàtic del free-raider es posa al davant i el batejo com "Fabes-raider". La baixada es converteix en un joc continuo de semblar quedar atrapats i trobar la solució de sortir-ne. Passem pel mig del bosc, esquivant branques i buscant algun salt curiós. Creuem el torrent varies vegades, això sí, no val a treure's els esquís. Aquest noi és boig! M'ho passo bé però ja tinc ganes de trobar el camí. A més pateixo pels esquís que només tenen 1 any! I necessito arribar per reflexionar amb calma el què ens acaba de passar.
Per fi trobem la pista i la seguim. Trobem un dels dos alpinistes catalans al mateix punt que els haviem deixat. No entec res. Ens explica que han intentat pujar fins al corredor però que al cap de 4 hores d'obrir traça, enfonsar-se fins als genolls i veure que no arribaven a l'estany han decidit girar. El seu company un cop ha arribat a baix s'ha adonat que ha perdut els grampons pel camí així que no ha tingut més remei que refer al camí per trobar-los. Quina putada!
Li fem un resum de lo nostre, ens desitgem sort i continuem pista avall. En pocs minuts arribem al cotxe. Han passat unes 7 hores des de l'arrencada. Desem material, tornem a beure, piquem alguna cosa, ens canvien de roba o i sense pedre temps enfilem direcció a la Plana de Vic. Abans però, veiem baixar el segon dels alpinistes catalans amb els grampons a la mà. "Quin no té cap té cames", ens diu. Veus, tothom ha pogut resoldre els seus problemes, penso jo.
Segurament podríem haver deduït que hi podria haver alguna purga després de la nevada del dia anterior i la neu que s'estava acumulant des de feia un parell d'hores. La inclinació mantinguda de la canal i per sobre els 50º em feia pensar que la neu caiguda ahir ja s'hauria purgat i la caiguda avui encara no era suficient com per caure corredor avall. La inclinació més crítica perquè es produeixin les allaus és entre 30º i 45º. Per sobre aquesta inclinació i en les canals, les purgues es van succeint periòdicament. I una d'aquestes purgues ens va tocar a nosaltres, segurament perquè al mig de la canal hi deu haver alguna campa de neu d'entre 30º i 50º.
Vam decidir provar-ho i un parell de petites allaus ens van avisar de que no continuessim amunt. Vaig decidir anar a buscar la reunió per rapelar i un cop a dalt es va desencadenar la tercera allau i més grossa. Per sort em va enganxar en un bon lloc, just sota el ressalt que va fer que la neu em caigués una mica per sobre i m'espategués entre el casc i l'esquena. No se que hauria passat si hagués desgrimpat la via i m'hagués enganxat al mig de la canal mentre baixava. Segurament m'hauria arrastrat muntanya avall i potser m'hagués sepultat a la base del corredor. O potser hauria tingut temps de desgrimpar i l'hauria visc passar des d'una zona segura. Això no ho se ni ho sabré mai. Però el cert és que aquesta experiència no m'ha deixat indiferent. I com deia al principi la penso recordar en positiu i segur que em servirà alhora de pendre decisions en les properes activitats. I no té perquè ser en el sentit de ser més conservador i anar més en compte. Sinó en la de tenir més elements d'esperiència per poder pendre-les. A la muntanya continuament estàs prenent decisions i segons aquestes hi ha unes conseqüencies o unes altres. I això, entre moltes d'altres coses, és el que m'atrapa de moure'm per la natura. Ella té unes normes que cal saber escoltar i valorar. No està en contra de ningú, ni hi ha mai res segur. Hi ha pocs espais en que s'hagi de treballar tant els 5 sentits, les sensacions i la intuïció. I en aquest punt, en el que et debats entre lo segur i lo insegur és on jo em trobo més còmode. Sense normes humanes tot pren una altra dimensió i m'agrada sentir la meva escència animal i com se'm desperta l'instint de supervivència.
 |
| Única foto que tinc feta mentre escalava a uns 15 metres de l'inici |
Demano cuanta corda em queda i diu que 4 metres. No ens veiem però almenys ens sentim força bé. Busco la reunió que ha de ser per aquí abans que comenci la següent dificultat, el tram més delicat de la via, un ressalt de 10 metres d'uns 80º i força encaixonat. La busco però no la trobo. Hi ha força neu enganxada a les parets laterals, així que segur que està ben amagada. Trec neu amb els piolet però només surt roca, res de parabolts ni anella. Busco a l'esquerra i res. Busco a la dreta i res. Decideixo pujar una mica més fins just a sota del ressalt, una especie d'embut força estret. Per fer-ho en Fabes ha de pujar uns metres. La meva idea és mirar si veig algo a l'inici d'aquest embut. Tinc el cargol de gel a uns 10 metres així que busco un lloc on protegir-me. Poso l'alien negre i queda perfectament encaixonat. Passo la corda i miro dins l'embut. Però res de res. De cop, sento un soroll molt fort, com un tro esmorteït. Al cap d'un segon, veig una massa de neu que baixa per l'embut i sense temps de reaccionar ni de pensar, la neu se'm tira a sobre. Crido "allau" amb totes les meves forces, abaixo el cap, clavo peus, tanco els ulls i m'atanço a la paret tant com puc. La neu em pica amb força al casc però no lo suficient com per tirar-me corredor avall. Un núvol de neu pols em dificulta la respiració.
A partir d'aquí tot sembla passar a càmera lenta. El primer pensament és negatiu i em dic que això és el final. El segon pensament el dedico a raonar com havia de reaccionar en cas d'allau. Instintivament aixeco els braços i començo a fer moviments com si nedés. A l'instant però, m'adono o penso (no se ben bé quin és el mecanisme) que la neu no s'acumula sinó que tira avall, així que em dic que he de sortir d'aquesta dutxa de neu. Intento moure'm cap a la dreta però amb molt de compte de no perdre l'equilibri. Aconsegueixo sortir-ne i la neu deixa de picar-me al casc. Respiro amb dificultat però almenys ja estic fora de la linia de caiguda de la neu. Sento en Fabes que crida alguna cosa, però no se si ja estic segur i per tant no se què contestar. L'allau va remetent, el nuvol blanc va desapareixent i ara sí, crido amb totes les meves forces i unes quantes vegades que "estic bé!". Sembla que, de moment, me n'he sortit. No tinc ni idea de quanta estona ha passat entre que he sentit el "tro", he notat la neu espategar contra el meu cas, nedar, moure'm a la dreta, sentir el Fabes, sentir-me segur i contestar-lo. No se si han passat 10 segons o 1 minut. Ara amb la distància, pensant una mica i fent una recreació mental de la situació, diria que han passat entre 10 i 15 segons. Abaixar el cap i sentir la neu espategar contra el casc, 1 segon, pensar que era el final, 2 segons, reaccionar i nedar 2 segons més, moure'm a la dreta 3 segons, reaccionar i contestar, 3 segons. 11 segons potser? Potser menys? Sóc incapaç de ser-ne conscient. Per mi ha estat una eternitat.
En Fabes respira tranquil de saber-me bé. Però ara cal sortir d'aquí. I per fer-ho val més tenir el cap fred i deixar la por a un costat. Estava buscant una reunió que no he trobat per rapelar i tinc clar que no la penso buscar més. Li dic que desgrimpo la via. No vull perdre més temps aquí dalt perquè tinc la sensació que en qualsevol moment la muntanya pot tornar a caure'm a sobre. Trec l'alien i começo a baixar. Per sort aquest llarg no es massa complicat. Però el què em fa por es tornar a sentir el so de tro esmorteït i que m'enganxi al mig de la canal. Baixo per l'esquerra, el cantó més protegit en cas d'allau. Baixo tot lo ràpid que puc sense posar-me en perill. No em queda més remei que encarar el tram que abans em volia estalviar de baixar, el ressalt de gel de 65º-70º. Ho faig amb cura doncs altre cop, torna a estar tapat de neu pols. No veig gaire on pico amb el piolet i encara menys on pico amb els grampons. Però per fi arribo abaix i ens abracem. Uffff ha anat d'un pèl.
M'explica la seves vivències dels fets: tot plegat ha vist baixar tota una massa de neu pel mig del corredor i s'ha format un gran núvol de neu pols que l'ha deixat emblanquinat. S'ha espantat perquè no sabia què m'estava passant doncs no em veia i encara s'ha espantat més quan em cridava i jo no el contestava. Tampoc m'ha sentit a cridar "allau". Sort que es va moure a l'esquerra després del segon allau doncs li ha anat ben just que no l'enganxa. També ha hagut d'inclinar-se endavant, acostar-se a la paret i calvar fort els peus ja que no sabia si jo sortiria disparat muntanya avall i tot plegat notaria una estrebada del seu "reverso" amb moltes possibilitats d'arrastra-lo al ell també. Però per sort ens n'hem sortit i tot plegat quedarà amb una anècdota, una experiència i sobretot un aprenentatge.
Baixem fins al roc on tenim els esquís. Mengem, bevem i respirem alleugits sense parar de parlar del què acaba de succeir. Ens ho prenem al calma i durant els minuts, potser una ohra, que estem allí no cau cap més purga. Mig refets, treiem pells, ens calcem les fustes i comencem a desfer camí.
Hem d'anar amb compte amb les pedres ja que la neu pols només les tapa però no les aïlla de les derrapades dels esquís. Anem buscant les pendents més interessants i netes de pedres. Gaudim alleugits i jo em sento més lliure que mai. Neva fort i els flocs de neu ens espateguen als ulls i la cara. La pròpia geografia de la vall fa que cada cop anem a parar al costat del torrent. En Fabes, un fanàtic del free-raider es posa al davant i el batejo com "Fabes-raider". La baixada es converteix en un joc continuo de semblar quedar atrapats i trobar la solució de sortir-ne. Passem pel mig del bosc, esquivant branques i buscant algun salt curiós. Creuem el torrent varies vegades, això sí, no val a treure's els esquís. Aquest noi és boig! M'ho passo bé però ja tinc ganes de trobar el camí. A més pateixo pels esquís que només tenen 1 any! I necessito arribar per reflexionar amb calma el què ens acaba de passar.
|
|
|
Li fem un resum de lo nostre, ens desitgem sort i continuem pista avall. En pocs minuts arribem al cotxe. Han passat unes 7 hores des de l'arrencada. Desem material, tornem a beure, piquem alguna cosa, ens canvien de roba o i sense pedre temps enfilem direcció a la Plana de Vic. Abans però, veiem baixar el segon dels alpinistes catalans amb els grampons a la mà. "Quin no té cap té cames", ens diu. Veus, tothom ha pogut resoldre els seus problemes, penso jo.
Segurament podríem haver deduït que hi podria haver alguna purga després de la nevada del dia anterior i la neu que s'estava acumulant des de feia un parell d'hores. La inclinació mantinguda de la canal i per sobre els 50º em feia pensar que la neu caiguda ahir ja s'hauria purgat i la caiguda avui encara no era suficient com per caure corredor avall. La inclinació més crítica perquè es produeixin les allaus és entre 30º i 45º. Per sobre aquesta inclinació i en les canals, les purgues es van succeint periòdicament. I una d'aquestes purgues ens va tocar a nosaltres, segurament perquè al mig de la canal hi deu haver alguna campa de neu d'entre 30º i 50º.
Vam decidir provar-ho i un parell de petites allaus ens van avisar de que no continuessim amunt. Vaig decidir anar a buscar la reunió per rapelar i un cop a dalt es va desencadenar la tercera allau i més grossa. Per sort em va enganxar en un bon lloc, just sota el ressalt que va fer que la neu em caigués una mica per sobre i m'espategués entre el casc i l'esquena. No se que hauria passat si hagués desgrimpat la via i m'hagués enganxat al mig de la canal mentre baixava. Segurament m'hauria arrastrat muntanya avall i potser m'hagués sepultat a la base del corredor. O potser hauria tingut temps de desgrimpar i l'hauria visc passar des d'una zona segura. Això no ho se ni ho sabré mai. Però el cert és que aquesta experiència no m'ha deixat indiferent. I com deia al principi la penso recordar en positiu i segur que em servirà alhora de pendre decisions en les properes activitats. I no té perquè ser en el sentit de ser més conservador i anar més en compte. Sinó en la de tenir més elements d'esperiència per poder pendre-les. A la muntanya continuament estàs prenent decisions i segons aquestes hi ha unes conseqüencies o unes altres. I això, entre moltes d'altres coses, és el que m'atrapa de moure'm per la natura. Ella té unes normes que cal saber escoltar i valorar. No està en contra de ningú, ni hi ha mai res segur. Hi ha pocs espais en que s'hagi de treballar tant els 5 sentits, les sensacions i la intuïció. I en aquest punt, en el que et debats entre lo segur i lo insegur és on jo em trobo més còmode. Sense normes humanes tot pren una altra dimensió i m'agrada sentir la meva escència animal i com se'm desperta l'instint de supervivència.
 |
| Corredor central Roc del Boc. Foto feta des del Puig de l'Home Mort. Febrer 2015. |
 |
| Ressenya del llibre de Desnivel, Ascensiones en Mixto, Nieve y Hielo. Però és antiga del 1997. |
 |
| Ressenya de nusosdepedra.blogspot.com |
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada