El pla sobre paper és d'aquells engrescador, perfecte i excitant: fer una via de gel dissabte a Gavarnie, una altra diumenge i el dilluns intentar el corredor central de la paret Oest del Tallon (350m, MD-, IV/3+). El problema és que el pla penja d'un fil per culpa de les condicions meteoròlogiques.
D'entrada la idea era anar als Alps però la meteo és incerta. Comentem que potser millor als Ecrins, però la previsiò encara és més dolenta. Doncs cap a Gavarnie, que no és que pinti molt millor però almenys és més a prop. Investiguem les condicions preguntant a amics però ningú ho sap tot i que segons sembla la setmana passada hi van escalar. Les temperatures, encara que pels pèls, ho hauríen de mantenir tot ben congelat. Com que no ho tenim clar truquem al lloc de socors d'aquest poble i ens diuen que el gel està en retrocés però que es pot escalar fins a les 11 del matí i que a partir d'aquella hora és "dangereux".
Estem tant motivats que això ens és suficient per muntar el viatge, marxar dues furgonetes i dues cordades: en Marc, en Fabes, en Tona i jo mateix. Ni ens enrecordem de la borrasca. Estem decidits a escalar encara que sigui fins les 11 i el Tallon estic segur que ja ens espera.
Marxem a mitja tarda i arribem a mitja nit. Però el temps no és ben bé com deia la previsió: plou força i la temperatura és primaveral. Adeu gel, adeu pla i adeu excitació. Està clar que no escalarem pas, és massa perillós. Anem a dormir ben decebuts tot i que era ben possible aquest desenllaç.
Ens llevem, esmorzem amb la calma i ens acostem a les cascades sense material ni piolets. Hi ha tanta boira que no veiem el primer mur fins que som a menys de 100 metres. La boira es va obrint fins que, per fi, podem contemplar el Circ de Gavarnie amb tota la seva magnitud. És preciós, impressionant. Però el gel no està en condicions: hi ha trams força esquerdats i no paren de caure desprendiments de roca i gel.
Estem sols, no hi ha ni una ànima. Ni una? Ens sembla veure uns esquis davant d'una via, sentim veus a dalt, més desprendiments. Qui carai s'atreveix escalar en aquestes condicions? Mirem però no veiem ningú. Els minuts passen però no tenim gaires ganes de marxar d'allà, la frustació de no poder escalar ens ha deixat en un estat contemplatiu. Mirem i analitzem. Cauen pedres, troços de gel. Molta aigua per darrera de la primera capa de gel de la gran cascada. Hem fet bé de no intentar-ho. Les altes temperatures de les últimes hores i la pluja d'ahir han estat fulminants. Comença a nevar, la boira entra i surt. Tornem al cotxe i reflexionem sobre quin plans seguir. Però ho tenim bastant clar: ni gel, ni corredor.
Mengem una mica i fem una llarga sobretaula parlant de temes molt interessants. La pluja i la boira és ideal per debatre i reflexionar. I en una situació com aquesta, tancats en un furgoneta i sense poder escalar, sembla que no et deixa alternativa. Tot i així, el pla és marxar avui, anar a dormir a Porté i demà esquiar una mica, ni que sigui fer un Pic de la Mina. Motivació no en falta. Però el pla l'executem amb la calma, doncs la sobretaula és tant interessant que les hores van passant, fins que decidim que ja n'hi ha prou i posem rumb cap a Porté.
Els quilómetres i la carretera formen part de les activitats hivernals. A mi no em cansa viatjar ni conduir i menys si és per fer muntanya. Encara que arribis al lloc i t'adonis que allò que volies fer no està en condicions. S'ha d'intentar i ser allà per veure-ho i decidir. I si no es pot fer-ho doncs assumir-ho. És important escalar, però més important és voler-ho fer. No és el mateix voler pujar una muntanya que voler-la haver pujat. És molt diferent. "I molt important també els companys de cordada, gairebé el més important vaja", com deiem a la sobretaula. En aquest sentit doncs, jo no em puc pas queixar.
L'estat contemplatiu, reflexiu, obert i simpàtic que avui arrastrem després d'haver assumit que res sortirà com voliem, ens fan projectar noves activitats i encara ens augmenten més la motivació.
Dormim a Porté i altre cop ens ho prenem amb la calma ja que el dia es desperta com era previsible: boira i neu. Esmorzem bé i ens acomiadem d'en Fabes i en Marc que decideixen tornar cap a casa. Amb en Tona enfilem Mina amunt. Remuntem per la dreta de les pistes. La boira no deixa veure res, hi ha moments que ni a més de 10 metres. Així fins al cim, que s'obre i ens permet contemplar corredors, cims i muntanyes del voltant. Aquest és el nostre primer premi: sentir-se part del lloc i admirar la natura salvatge i indomable del nostre voltant. Potser sí que el pla era un altre, molt més tècnic, alpí, ambiciós, excitant, imprevisible etc però jo em sento ben emocionat aquí dalt d'aquest petit cim.
Mengem i bevem, treiem pells i tirem avall com uns eixelebrats per unes pales verges de neu pols, el nostre segon premi. Fins al cotxe, que ho desem tot i posem rumb cap a la "maison".
Res a sortit com voliem, però tenim més plans que mai. Ja ho dèiem a la sobretaula: companys i plans. La resta és questió d'estar allà, al peu del canó, no fos cas que és poguessin complir. I sinó, sempre ens quedarà un Pic de la Mina.
D'entrada la idea era anar als Alps però la meteo és incerta. Comentem que potser millor als Ecrins, però la previsiò encara és més dolenta. Doncs cap a Gavarnie, que no és que pinti molt millor però almenys és més a prop. Investiguem les condicions preguntant a amics però ningú ho sap tot i que segons sembla la setmana passada hi van escalar. Les temperatures, encara que pels pèls, ho hauríen de mantenir tot ben congelat. Com que no ho tenim clar truquem al lloc de socors d'aquest poble i ens diuen que el gel està en retrocés però que es pot escalar fins a les 11 del matí i que a partir d'aquella hora és "dangereux".
Estem tant motivats que això ens és suficient per muntar el viatge, marxar dues furgonetes i dues cordades: en Marc, en Fabes, en Tona i jo mateix. Ni ens enrecordem de la borrasca. Estem decidits a escalar encara que sigui fins les 11 i el Tallon estic segur que ja ens espera.
Marxem a mitja tarda i arribem a mitja nit. Però el temps no és ben bé com deia la previsió: plou força i la temperatura és primaveral. Adeu gel, adeu pla i adeu excitació. Està clar que no escalarem pas, és massa perillós. Anem a dormir ben decebuts tot i que era ben possible aquest desenllaç.
Ens llevem, esmorzem amb la calma i ens acostem a les cascades sense material ni piolets. Hi ha tanta boira que no veiem el primer mur fins que som a menys de 100 metres. La boira es va obrint fins que, per fi, podem contemplar el Circ de Gavarnie amb tota la seva magnitud. És preciós, impressionant. Però el gel no està en condicions: hi ha trams força esquerdats i no paren de caure desprendiments de roca i gel.
 |
| Circ de Gavarnie |
|
|
|
Estem sols, no hi ha ni una ànima. Ni una? Ens sembla veure uns esquis davant d'una via, sentim veus a dalt, més desprendiments. Qui carai s'atreveix escalar en aquestes condicions? Mirem però no veiem ningú. Els minuts passen però no tenim gaires ganes de marxar d'allà, la frustació de no poder escalar ens ha deixat en un estat contemplatiu. Mirem i analitzem. Cauen pedres, troços de gel. Molta aigua per darrera de la primera capa de gel de la gran cascada. Hem fet bé de no intentar-ho. Les altes temperatures de les últimes hores i la pluja d'ahir han estat fulminants. Comença a nevar, la boira entra i surt. Tornem al cotxe i reflexionem sobre quin plans seguir. Però ho tenim bastant clar: ni gel, ni corredor.
 |
| Vistes des de la furgo |
Mengem una mica i fem una llarga sobretaula parlant de temes molt interessants. La pluja i la boira és ideal per debatre i reflexionar. I en una situació com aquesta, tancats en un furgoneta i sense poder escalar, sembla que no et deixa alternativa. Tot i així, el pla és marxar avui, anar a dormir a Porté i demà esquiar una mica, ni que sigui fer un Pic de la Mina. Motivació no en falta. Però el pla l'executem amb la calma, doncs la sobretaula és tant interessant que les hores van passant, fins que decidim que ja n'hi ha prou i posem rumb cap a Porté.
L'estat contemplatiu, reflexiu, obert i simpàtic que avui arrastrem després d'haver assumit que res sortirà com voliem, ens fan projectar noves activitats i encara ens augmenten més la motivació.
Dormim a Porté i altre cop ens ho prenem amb la calma ja que el dia es desperta com era previsible: boira i neu. Esmorzem bé i ens acomiadem d'en Fabes i en Marc que decideixen tornar cap a casa. Amb en Tona enfilem Mina amunt. Remuntem per la dreta de les pistes. La boira no deixa veure res, hi ha moments que ni a més de 10 metres. Així fins al cim, que s'obre i ens permet contemplar corredors, cims i muntanyes del voltant. Aquest és el nostre primer premi: sentir-se part del lloc i admirar la natura salvatge i indomable del nostre voltant. Potser sí que el pla era un altre, molt més tècnic, alpí, ambiciós, excitant, imprevisible etc però jo em sento ben emocionat aquí dalt d'aquest petit cim.
Mengem i bevem, treiem pells i tirem avall com uns eixelebrats per unes pales verges de neu pols, el nostre segon premi. Fins al cotxe, que ho desem tot i posem rumb cap a la "maison".
Res a sortit com voliem, però tenim més plans que mai. Ja ho dèiem a la sobretaula: companys i plans. La resta és questió d'estar allà, al peu del canó, no fos cas que és poguessin complir. I sinó, sempre ens quedarà un Pic de la Mina.
 |
| Pic de la Mina |
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada