Blog d'en Pere Herms: ***** Sept d'un Coup (500m, TD+, 6c, 6a obligat) - Agulla Dibona (3.131m), Esperó SE (Ecrins)

El nom de la via "Sept d'un Coup" és el títol d'un conte popular que explica com un petit i humil sastre va ser capaç, a través de la seva astucia, de superar una sèrie de complicades proves per aconseguir l'aprovació del rei i casar-se amb la seva filla. Una metàfora molt adient al que suposa escalar aquesta via. Qui s'ho plantegi haurà d'afinar el seu enginy per anar progressant pels diferents llargs a través de plaques d'adherència, fisures desplomades o trams verticals desprotegits. El premi no és cap princesa esperant-nos dalt del cim, sinó el gaudir d'una via guapa, variada i molt tècnica. I evidentment, el privilegi d'enfilar-se al cim d'aquesta espectacular agulla de granet. Una activitat imprescindible pels amants de l'escalada clàssica i alpina.

Data: 7 de setembre 2015
Nom de la via: Sept d'un Coup
Zona: Agulla Dibona (Ecrins)
Dificultat: 6c/6c+
Dificultat oblidada: 6a/6a+
Llargària: 500m, 11 llargs
Material: 15 cintes exprés, friends fins al 2, aliens, estrep si es vol fer el llarg de 6c en artifo (A1). Semi-equipada. Reunions amb espits o parabolts
Orientació: Sud
Company: Jordi Bou i Jordi Tona
El nostre horari: 5 hores fins a R8 i 2 hores i mitja fins al cim (vam trobar un tap de cordades a partir d'R8 que és quan la via comparteix línia amb "Visite obligatorie")
Accés: Deixem el cotxe al poble de Les Etages, uns quilómetres abans de La Berarde, en un parking molt cómode a peu de carretera, amb font i lavabos.
Aproximació: Des del cotxe (1.587m) caminem uns metres carretera avall fins que trobem un indicador i un sender que puja. Camí molt marcat i evident que es va enfilant fent ziga-zagues amb tendència a l'esquerra direcció a un gran torrent que s'acaba creuant i on a partir del qual es va remuntant la vall fins al refugi Soreiller (2.719m) (2h 20min)
Descens: Dos rapels de 30 metres per l'aresta nord (la ruta normal) i llavors un flanqueig d'uns 50 metres (III) fins al coll. Un cop allí seguir fites fins al refugi.

L'agulla de Dibona és el somni de qualsevol escalador que n'hagi vist una fotografia. Llarga, esbelta, imponent, elegant... la seva màgia traspassa lo emocional i nosaltres venim totalment disposats a deixar-nos conquerir.

Amb puntualitat britànica sortim a les 7 de la furgoneta amb la pressa i el neguit de trobar-nos ben aviat amb aquest gegant de granet. Remuntem un sender força empinat abandonant els núvos endormiscats del fons de la vall.

Just després de passar per un congost força abrupte i espectacular i de creuar el torrent, ens apareix al fons l'ansiada agulla que és va fent més bonica, més altiva i més elegant a mesura que ens hi anem apropant.

El punt àlgid de les vistes és a pocs metres del refugi. La seva bellesa és gairebé malaltissa. Una piramide de roca perfecta, la imatge de la qual és fa difícil d'oblidar. Amb els ulls reseguim plaques i fisures d'aquesta paret de més de 400 metres. La nostra via queda mig amagada, ja que va resenguint l'esperò SE, a la dreta de la fotografia. Més de 20 vies d'escalada i de totes les dificultats (del 4rt al 8a) s'enfilen a la recerca del punt més alt, confluint algunes d'elles en l'embut dels metres finals.

Les vistes des d'abaix transformen l'agulla, però continua sent igualment espectacular. Aquella paret aparentment llisa i vertical, comença a mostrar des d'aquí bona part dels seus matisos.

Sense més dilacions de les necessaries (preparar material, menjar i beure una miqueta) comencem a escalar. La via comença uns metres més amunt del l'esperó SE. I el sorteig a volgut que jo comenci l'aventura.

L1 (45m, 6a): entro confiat a la paret, però de seguida em fa anar alerta. Es tracta d'una escalada tècnica, de peus i tal com anirem repetint al llarg de la via "amb cantos que miren avall". Llarg incòmode per començar on la roca t'obliga a guanyar ràpidament la confiança amb els peus si es vol progressar amb tranquilitat. Tot i així, disfruto aquesta primera tirada.

Primer llarg

L2 (30m, V+): força diferent a l'anterior, un bonic diedre al final de tot és el més interessant d'aquest llarg.

Segon llarg

L3 (25m, 6b+): primeres dificultats series de la via, un parell de passos de força i explosivitat per superar un petit desplom (6b+) amb un canto no del tot bó. Un cop superat cal fer un delicat flanqueig a la dreta per sortir per una placa llisa (6a) i fer alguns metres sense poder protegir fins que s'arriba a un pitó. Un cop al pitó flanquejar a l'esquerra fins a la reunió.

Buscant canto a l'inici del desplom

Sortint per la placa de 6a

L4 (45m, 6c): En Bou passa al davant per fer un dels llarg més espectaculars de la via. Una fisura estètica i desplomada que algunes ressenyes marquen 6c+. Es tracta d'una escalada física i de continuitat on jo poso en dubte això del 6a obligat. Si es fa amb artifo és A1. No en tenim fotos doncs l'emoció fa que en Bou marxi amb les dues càmeres a la motxilla, però dóno fe que completa el llarg amb molta elegància.

L5 (60m, V): Llarg força bonic on les màximes dificultats son la superació d'una placa de V ben protegida. A partir d'aquí continua per un tram divertit i vertical però amb molt de canto. Aquí estem més exposats al vent i tot i que al sol si està bé ens acavem posant el paravent.

L6 (40m, V): tirada de navegació ja que hi ha pocs espits que indiquin el camí. La via va marxant amb tendència a l'esquerra a la recerca del fil de l'esperó. Escalada agraïda, divertida i de fàcil autoprotecció.

L7 (60m, 6b): per mi el llarg estrella de la via. La primera meitat del tram és brutal: uns 15 metres de placa amb fisures amples, llises i verticals que t'obliguen a jugar molt bé amb els peus. Un cop superat aquest tram cal afrontar una fisura elegant i força tècnica. Aquí l'ambient és màxim i la roca boníssima. En Bou ajunta L7 i L8 (III), tot i que no arriba a la reunió R8 i monta una reunió amb friends, en terreny fàcil, pocs metres abans.

L7+L8

L7+L8

L9 (25m, 6a): A partir d'aquí la via continua amunt per "Visita obligatorie" i això fa que haguem de fer cua per anar progressant. Davant nostre tenim dues cordades, una de belga que va molt però que molt lenta i una altra de catalana que han batejat a un dels belgues com a "Pare Noel" per l'abundant i tupida barba blanca que porta. Quan ens arriba el torn, en Tona es posa al cap davant per superar una serie de fisures amples i arrodonides on el cantos tornen a "mirar avall".

L10 (45m, 6a): Quin aborriment, gairebé ens hem hagut d'esperar mitja hora abans no ens hem mogut amunt. Es veu que el "Pare Noel" l'està liant i grossa de lo lent que va i amb la seva parsimònia alhora de plegar les cintes llargues. Però els catalans, al ser tres, no gosen adelantar-lo...

Per fi ens torna a tocar... Entrada de cinquè per de seguida posar-se en una placa de 6a on les assegurances allunyen una mica. Escalada tècnica però divertida.

En Tona, a punt d'afrontar la placa de 6a, l10

Refugi Soreiller uns 300m més avall

Remuntant de segons amb en Bou aquesta placa tènica (L10)

L11 (40m, V+): Altre cop toca esperar una bona estona. Hem perdut totalment el ritme i el bon horari que duiem. Aquella trempera que portavem es va diluïnt en la mesura que ens sentim encallats a cada reunió. El vent és empipador, però les vistes esctaculars. Matem el temps observant una cordada com s'enfila per la paret roja i jugant a encertar el moment que en Tona cridarà "Reunió!".

Cordada a la paret roja a l'est de l'agulla de Dibona

Per fi ens toca... el llarg marxa per terreny fàcil a la dreta per acabar de fer algún passet fins a la reunió.

L12 (60, IV): Últim llarg! En Tona surt disparat. Passa de llarg de la fisura de V (hi ha un parabolt allà al mig i he llegit que és més fàcil del què sembla) i s'enfila per la dreta, on amb un parell de grimpadetes arriba a l'aresta i la continua fins al... cim? Doncs no, perquè el cim està ocupat pels catalans que estan esperant que el Pare Noel es dedideixi a fer un ràpel de 60 o dos de 30... quina paciència!

Mengem, bebem, fem fotos a una gralla que anhela les angrunes, parlem una mica de tot i per fi el pare Noel es decideix, fa el primer ràpel i es desencalla la situació: els catalans desocupen el cim, hi accedim nosaltres i ens fem la foto dalt del punt més alt de l'agulla de Dibona!!

El cim es tant petitó i exposat que amb prou feines i caben 3 persones...

Content amb aquest parell de trossos d'escaladors!!

Gralla al cim de l'agulla

I fem país compartint les cordes de ràel amb els catalans (bé, més aviat ens les deixen ells). Això fa que anem més ràpids, tot i que ja tenim clar que tornarem de fosc.

Fem dos ràpels i llavors en Bou ens porta amb corda curta (així practica una miqueta) durant tot el flanqueig de 3r i d'uns 50 metres fins al coll (1h entre fer els ràpels i el flanqueig).

Primer rapel

En Bou practicant corda curta

Els catalans preparats per fer el flanqueig esperant que l'acabi el Pare Noel

Al mig del flanqueig de III

Al coll, pleguem cordes i sortim disparats avall. Amb 20 minuts som al refu on ens acomiadem dels catalans i ens quedem amb les ganes de veure la cara del Pare Noel que ja s'ha esmunyit dins al refugi.

Pocs minuts de pausa per continuar avall per un espai cada cop menys iluminat. El sol ens abandona tenyint de vermell les muntanyes del voltant. De tant en tant girem el cap per veure el gegant que acabem d'escalar. Cansats però satisfets reflexionem sobre allò tant típic de que "fa uns moments erem allà dalt".

La vida son moments i passen i per això cal gaudir-los al màxim.

Gràcies, companys, per aquest dia inoblidable!