Expedició a l'Illimani (6.462m) - Bolivia

El dilluns 22 de febrer de 2010 a les 6 i mitja del matí, juntament amb l’Irineo, vam coronar el cim de l’Illimai de 6.462 metres d’alçada. Mai havia pujat una muntanya d’aquestes característiques i per tant vaig viure un munt de sensacions noves. Durant l’ascensió vaig patir, gaudir i plorar. Va costar, però va valdre a pena. Durant els tres dies d’expedició no vam trobar ni una ànima, i això encara ho va fer més especial. Aquest seria el relat.

Preàmbul

Fa dies que somio en pujar alguna muntanya dels Andes bolivians. N’hi ha una que em fa especial il•lusió, per la seva bellesa, l’alçada i el fet d’haver d’utilitzar tècniques alpines amb camp d’altura inclòs. Aquesta és l’Illimani, una muntanya de 6.462 metres d’alçada, la segona més alta de Bolívia. Tècnicament no és molt difícil; la dificultat rau en l’alçada i en els gairebé 1.200 metres de desnivell que cal fer amb grampons i piolet fins arribar al cim, amb duríssimes rampes de 50º. A més, després de 3 mesos de voltar país, ja tinc ganes de retrobar-me amb el silenci i l’espiritualitat de les muntanyes.

Dia 0, La Paz

Passejo pel carrer Sagárnaga preguntant gairebé a tothom que passa pel carrer si coneixen algun guia de muntanya que em pugui acompanyar a pujar l’Illimani. Les Agencies de Viatges son molt cares i et parlen de pujar una muntanya com si fos una activitat de luxe: guies de muntanya que cuiden com mainaderes, cuiner/a, portejadors, etc. Jo no busco un servei exquisit, ni comoditats,ni pujar amb un grup de desconeguts,  ni algú que em pugi, sinó tant sols un company de cordada amb experiència.

L’atzar i la paciència em fan topar amb un guia de muntanya anomenat Irineo. De seguida em convenç. Te 26 anys i va néixer a Pinaya, un poblet situat als peus de l’Illimani i d’es d’on s’inicien les expedicions a  aquesta muntanya. Va fer la seva primera ascensió als 17 anys i ja s’ha descomptat de les vegades que ha fet cim, creu que més de vint. Actualment viu a La Paz i fa 6 anys que es dedica a fer de guia, a vegades per lliure a vegades a través d’agència. Te el títol d’alpinista.

Quedem que ell s’encarrega de llogar el material tècnic: botes rígides, grampons, piolet, arnés, corda i tenda. Jo m’encarrego de comprar el menjar: sopes de sobre, pasta, arròs, pa, cafè, te, llet condensada, xocolata. Abans d’acomiadar-nos m’explica el planning de l’expedició: tot i que es pot pujar i baixar en 2 dies, L’Irineo em recomana fer-ho amb 3 pel tema de l’aclimatació a l’alçada. El primer dia sortirem de Pinaya a 3.800m per arribar al camp base a 4.300m. El segon dia muntarem el camp d’altura a 5.300m. El tercer dia intentarem fer cim i baixar fins a Pinaya. Diu que la muntanya no és molt complicada tècnicament, però és molt exigent físicament. A més, ara és temps de pluges i per tant al risc de tenir nevades s’hi suma la dificultat d’haver-hi més neu acumulada.

Dia 1, Pinaya – Camp base

Puntualment a les 8 en punt, l’Irineo em passa a buscar per casa. El camí fins a Pinaya és totalment de terra. Un recorregut tortuós que ressegueix colls i valls de Cordillera Real. Després de 3 hores de revolts, pujades, baixades, arribem a Pinaya. El camí s’acaba uns mestres més enllà de la plaça del poble, en una petita era d’herba on pasturen una família de porcs senglars, entre l’església i casa dels seus pares. Just des d’aquí es comença a caminar. Em comenta que a l’època seca, aquesta era és plena d’alpinistes, que preparen els estris per fer rumb l’Illimani. Em presenta els seus pares, que tant sols paren Aymara. Viuen de l’agricultura.

Pinaya és un poblet petit d’unes 20 cases. Tenen dues zones de cultiu comunitàries immenses (una a la banda est de la vall i l’altra a la banda oest) on hi planten patata i quinoa. Utilitzen alternativament cada zona i durant cicles de 5 anys, perquè la terra pugui descansar.

L’Irineo insisteix en contractar una mula perquè ens ajudi a pujar els estris, que son molts, fins al camp base. Jo mi resisteixo però m’acaba convencent dient que “millor que estalviï forces pel dia del cim”. Finalment ens acompanya el Víctor i la seva mula anomenada Tigre. Aquesta primera etapa és de tràmit doncs es tracta de pujar uns 500 metres de desnivell per una geografia força amable. Però segons l’Irineo, és la clau per aclimatar-se bé a l’alçada. El Víctor és el nebot de l’Irineo, així doncs, tot queda en família.

Arribem frescos com roses al camp base a 4.300m, una gran planícia d’herba verda, fresca i humida, on pasturen llames i cavalls. Parem la tenda i ordenem el material. Vaig a donar una volta tot sol per uns turonets, per tenir el primer encontre amb les muntanyes dels Andes en soledat. Les valls son profundes. El verd captivador. 

Descobreixo un salt d’aigua d’uns 200 metres d’alçada. Un còndor, majestuós i elegant em passa per sobre com examinant-me. Li mostro amb fotos a L’Irineo.

Em plantejo fer bivac però a les 7 de la tarda comença a ploure. Així doncs desisteixo. Des de la tenda sentim l’espetegar de les gotes d’aigua que s’estampen contra la lona. Un so dolç, hipnòtic, que ajuda a dormir.

Un tro em desperta. Conto els segons entre llamp i tro. 8 segons. La tempesta encara és lluny, uns 3km. Prego perquè no ens trobem al seu camí. Més llamps i més trons. 5 segons. La tempesta s’acosta. Plou amb força. Un llamp il•lumina la tenda i acte seguit el tro esclata amb força. La tempesta se’ns ha llençat al damunt. Amb l’Irineo a penes intercanviem paraula, tant sols el desig de que la tenda aguanti i la tempesta passi ràpid. El primer desig es compleix en escreix, però pel segon cal esperar fins les 4, que és quan la tempesta s’allunya definitivament, i amb ella el pessimisme de tenir una mala climatologia per començar a caminar demà.

Dia 2, Camp base – Camp d’altura

A les 6, tal com havíem acordat ens despertem per preparar-nos per afrontar els 1.000 metres de desnivell fins al camp d’altura. El cel és seré i per primera vegada des de que som en aquesta vall, l’Illimani és mostra majestuós en l’horitzó. Sembla que ens digui bon dia.

Esmorzem i desem els estris. Avui, sense la mula d’en Victor, ens tocarà carregar tot el pes a les nostres espatlles. El primer tram de recorregut no te cap secret, però a mesura que avancem es complica. Cal superar grimpadetes de grau 3, amb neu i roca descomposta i alguna cresta força exposada. Comença a nevar. Les forces disminueixen a mesura que anem pujant. Acuso el pes de la motxilla però sobretot l’alçada.

4 hores després arribem al camp d’altura, exhaust, a 5.300 metres, una petita planícia de neu  enmig de la muntanya. No es veu res. La boira és la protagonista. Com que no hi ha ningú més, triem el millor lloc, just al costat d’una fita immensa que ens servirà per arrecerar-nos del vent, que bufa amb força. Estaco l’estelada a un pal clavat que hi ha clavat en aquesta fita. Veurem si demà sóc capaç de pujar-la fins al cim. Amb el fogonet, fonem neu per cuinar i poder beure. Avui toca sopa de fideus. A les 5 de la tarda ja ho tenim tot fet. Ara cal descansar per recuperar forces. Aprofito els instants que la boira desapareix per fer fotos a les parets majestuoses de la muntanya. Durant alguns segons, el cim es deixa veure.

Abans de posar-me a dormir, preparo la motxilla petita per afrontar l’atac al cim amb el mínim de coses per tenir el mínim de pes possible: impermeable, aigua, guants, ulleres, leti (crema pels llavis), càmera de fer fotos i un parell de promeses pendents per complir a dalt del cim.

Son les 7 de la tarda i ja estem dintre del sac. No tinc gens de son, però cal dormir doncs el despertador sonarà a les 12 de la nit. Sortirem tant d’hora perquè cal pujar i baixar amb la neu ben gelada perquè els grampons es clavin a la neu. Donem voltes dins els sac. El temps passa lentament.

Dia 3, Camp d’altura - Cim de l’Illimani - Pinaya

A les 12 de la nit sona el despertador. Ni l’Irineo ni jo hem dormit. Ell pel fred, jo pels nervis. Dintre de la tenda està tot glaçat. El termòmetre marca 5 graus negatius. A fora, bufa un vent gelat. Fa mandra sortir del sac i encara més de la tenda. L’Irineo em fa una broma que no entenc. Obrim la porteta de la tenda per comprovar l’estat del cel. Per fortuna nostra, la nit és estrellada. Cap núvol amenaçador a la vista. Encara des del sac, observo en horitzó les llumetes de La Paz com elegantment tentinegen. Ha arribat el gran dia.

Però l’emoció del moment s’esquinça un cop llevat. Alguna cosa no funciona. Tinc mal de cap terrible i em sento marejat. És la mala aclimatació a 5.300 metres. Decideixo no dir res a L’Irineo per por que vulgui avortar l’expedició. Encenem el fogonet per preparar un te calent. Intento menjar alguna cosa però no m’entra. El te calent tampoc. Amb més pena que gloria em col•loco els grampons, carrego la motxilla, ens encordem i sense més història comencem a caminar. Un mínim de sis hores d’ascensió ens esperen.

De seguida comencen les primeres rampes que encarem en ziga-zaga. L’Irineo ja m’havia advertit que la sortida és dura. Miro al meu voltant, com volent observar el paisatge, però fora de l’abast de la llum dels frontals no és veu res. L’ambient és fantasmagòric. Tants sols un fil de lluna tenyeix de plata algunes parts de les muntanyes nevades de la vall. El silenci és absolut. La sensació de soledat també. Tant sols un so domina l’ambient, el cruixir de la neu al clavar-se els grampons.

Però el malestar no em deixa gaudir d’aquests moments tant íntims amb la muntanya. Més aviat el contrari, no em sento còmode. Sóc pessimista. Em sento dèbil, em falta l’aire, em molesta la roba, el fred, la neu gelada que s’estampa contra la cara. És un mal de cap diferent, mai conegut. Als 20 minuts demano de fer una pausa. Decideixo explicar-li la situació a L’Irineo. No diu gran cosa, tant sols que estigui tranquil. 5 minuts i ja tornem a caminar.

No se quanta estona portem caminat però ja no puc més. El mareig va en augment. Fem una segona pausa. Just parar començo vomitar. Arquejo fins que no queda res a l’estómac. Es forma una gran taca. La neu fumeja. 

L’Irineo diu que estigui tranquil, que és normal, que ara estaré millor. No me’l crec doncs em sento fet una merda. Li demano a quina cota estem. Respon que a 5.500. Amb l’estomac buit i sense forces, els gairebé 1.000 metres de desnivell que queden fins al cim em semblen un mur infranquejable. Sento ràbia i impotència. Per uns instants em plantejo deixar-ho córrer, però aquest pensament tants sols dura uns segons. Decideixo donar-me una oportunitat i continuar una estona més per valorar el meu estat físic i psíquic. I així ho fem.

Em concentro en el cruixir dels grampons. Com que anem encordats cal posar-nos d’acord en el ritme. Les rampes son dures. Pugem lentament. Passa, passa, piolet, pausa, passa, passa, piolet, pausa... Descansem cada poquet. Amb el frontal miro amunt per intentar veure el final de les rampes però no l’únic que veig és una paret inacabable. Constantment li demano el què ens toca pujar, la duresa, la llargada, com si això m’ajudes a redimir el dolor de l’esforç. Però L’Irineo tenia raó, em trobo una mica millor i això em dona coratge.

Estem pujant per la cara oest de la muntanya, amb l’objectiu d’anar a buscar la carena nord que porta directament fins el cim. Per fer-ho ens desplacem tant verticalment com podem, a vegades pel bell mig d’una paret, a vegades per una aresta. No hi ha cap traça marcada, ni fites. El recorregut tant sols està al cap de l’Irineo. Esquivem esquerdes que assegura que hi son, però que jo no veig fins que les hem deixat enrere. Pot ser millor així. És negre nit. Cap alpinista a la vista. Estem completament sols.

Als 5.800 em trobo molt millor i això fa que comenci a gaudir de l’ascensió. Son les 4 de la matinada, encara és negre nit, però dins meu s’ha encès una llumeta. Clavo amb força els grampons i el piolet. Cada passa és com una petita victòria que em dona forces per seguir endavant. Miro avall però només veig que paret. Miro amunt però només veig que paret. No se exactament en quin punt ens trobem, però em sento afortunat d’estar escalant aquesta muntanya. El cruixir dels grampons creen mils de ritmes musicals dins el meu cap. Això és una bona senyal. Canto Llach, Els Manel, cançons populars i una cançó boliviana de Los Diablitos, la meva preferida: “Los caminos de la viiiida, no son como yo pensaaaabaaa, no son como yo creiiiia, no son como imaginaaabaaaa...”.

l’Irineo m’avisa que ja som als 6.000 metres. Comença a clarejar i des d’on som m’assenyala el cim. L’emoció m’envaeix i gairebé em cauen les llàgrimes. Em sento molt bé. Amb veu tremolosa però pletòric, li dic a l’Irineo que no tinc cap dubte que arribarem a dalt. Somriu. A l’esquerra, els altres dos cims de l’Illimani, el pic Nord i el Central. A la dreta, un penya-segat impressionant, format per roca i gel amb mils de formes inimaginables. Als nostres peus, tot el tram recorregut. Un tobogan gegant que fa basarda. M’adverteix que ara toca la última rampa, la més vertical de totes i de més de 300 metres. M’explica el recorregut fins el cim, però estic tant fascinat per l’entorn on em trobo que no l’escolto. M’ha de tornar a repetir l’explicació, aquest cop, amb indicacions. Amb el dit, ressegueix a l’aire el tram que ens falta: cal encarar una paret pel centre, desviar-se a l’esquerra, seguir per una carena, deixar una esquerda a la dreta i voilà, quedarem en un punt just per encarar l’últim tram.

Per L’Irineo pujar aquesta muntanya és com per mi pujar el Matagalls, penso. No se’l veu gens cansat. En canvi, jo pujo amb la cara desencaixada del cansament. A mesura que anem pujant de cota se’m fa més difícil de respirar per la falta d’oxigen. Això fa que el cor se m’acceleri. Fem pauses tot sovint, perquè la paret és dura de veritat. Segurament 50º. Amb el dia a punt de despertar la pujada es fa més amable. Em sento bé i còmode. També cansat. Començo a notar la falta d’aliment, però no tinc gana. Abaixem una mica el ritme. Ara fem passa, passa, piolet, pausa llarga, passa, passa, piolet, pausa llarga... cap cot, braços avall, així fins el punt marcat.

Encaro la última aresta amb llàgrimes al ulls. Molta tensió acumulada durant aquests mesos. Arribem al cim quan encara no ha despuntat el sol. Un crit de ràbia i alegria es perd per l’horitzó. Ens fem una llarga i sentida abraçada. Al cim no hi ha cap fita, cap marca, res de res. Trec la càmera de fotos per immortalitzar el moment. Fa molt de fred, tant que les puntes del dits comencen a agafar un color morat. Amb el piolet faig un forat en el punt més oriental del cim per enterrar una pedra molt especial de la mina del Cerro Rico que em va regalar l’Abigail i que conté plata. Juntament amb la pedra enterro també una de les 12 fades que em va regalar la Marina perquè anés escampant pels llocs més especials per on passes durant el viatge. Pedra i fada, unides per sempre a l’Illimani. L’Irineo segueix atentament tot el ritual, i just quan acabo em recorda que hauríem d’anar tirant, doncs cal baixar abans no surti el sol i estovi la neu. Li demano uns minutets més per gaudir de les sensacions. Quedo abstret per la màgia del moment. Em sento com si pogués volar, petit i humil, fill de la mare natura. Son pocs minuts a dalt del cim, però son com una eternitat. La veu de l’Irineo em retorna a la realitat. Insisteix en començar a baixar. Sí mestre. Gràcies. Avall.

La baixada la fem amb tant sols 3 hores. Descobreixo el paisatge invisible que no havia pogut gaudir durant l’ascensió. Ara sí, amb més força i alegria, em dedico a fer fotos de les formes i els colors que formen neu, roca i gel. Un espectacle de la natura. Arribem al camp d’altura, tant cansats que decidim dormir durant una horeta. Després, desem  tot l’equip, roba, estris i baixem fins al camp base, on de nou quedem adormits enmig dels cavalls i les llames que pasturen en aquesta planícies d’herba humida. Dues hores més tard, despertem i baixem fins a Pinaya.

Son les 4 de la tarda i estic destrossat. El resum alpinístic del dia seria, 1.162 metres de desnivell positiu, 2.262 metres de desnivell negatiu, 6 hores de pujada i 7 hores de baixada. Li dic a l’Irineo que cal celebrar l’èxit de l’expedició. Per fer-ho comprem 4 quilos de carn, patates, tomàquet i enciam per compartir amb la seva família: pares, germans, amics i el petit Víctor. A casa seva fem una gran festa. Mengem carn, bevem cervesa, masteguem coca. Gaudeixo com mai del menjar però sobretot de la companyia.

Per dormir, m’habiliten una petita cambra feta amb maons de fang i un llit amb un matalàs de palla. M’adormo pensant en les sensacions viscudes al cim de l’Illimani i en lo feliç i còmode que em sento en aquesta cambra austera damunt d’aquest jaç, en aquest punt tant llunyà geogràficament però tant proper espiritualment. Un cop més, Bolívia m’ensenya la grandesa de la seva gent, que no rau en la seva riquesa material, sinó en una riquesa intangible que traspassa les fronteres de lo superficial.

La vida és lluita i el somni és el camí.

Llegir més...

Walden o la vida als boscos (Bolívia)

Navegant pel riu Orton

Desenes de famílies esperen a peu de riu que s’acabi de carregar el vaixell per salpar definitivament. Pares, mares, fills, avis, nets, gossos, gallines. Als seu costat s’acumulen tot tipus d’estris quotidians vells i desgastats: olles, paelles, vaixella de plàstic i sobretot matxets amb mànecs de fusta. Esperen en una fila perfecte, resseguint l’ombra que un mur els proporciona. La calor, al mig dia, és insuportable. El Gustavo, el capatàs, dona instruccions precises als seus homes, de com i on col·locar els queviures al vaixell batejat com a Tiburon.

Els clàxons comencen a sonar. Son els venedors de gelats, que amb una caixa de porexpan amb rodes i mànec, desfilen incansablement davant les famílies intentant persuadir als més menuts, que previsiblement s’hi llencen al damunt. Alguns per adquirir un gelat. Altres tant sols per observar.

Un cop carregats els queviures, les famílies es llancen a la conquesta d’un espai al vaixell. Serà un viatge llarg de 3 dies, sense aturades. A la nau principal de 2 pisos, d’uns 25 metres d’eslora i 10 d’amplada, han amarrat dos vaixells de fusta d’una sola planta, per formar una sola nau de 3 peces. El vaixell és vell, brut, destartalat.

Els mes afortunats aconsegueixen amarrar les hamaques a unes columnes de fusta de la zona central de les naus afegides. Altres s’hauran de conformar en jaure al terra. Nosaltres col·loquem la tenda de campanya al sostre del vaixell, juntament amb 4 tendes mes. Som la última tenda de popa. Abans però ens cal fer lloc i apartar fustes amb claus i bidons amb olor de gasolina.

A mitja tarda. Comencem a navegar. El soroll de motor, greu, cansat i revolucionat, pren el protagonisme. Gairebé no deixa conversar. Les naus estan atapeïdes per les famílies i els estris mínims de supervivència. Son unes 40 famílies, 200 persones, escampades caòticament per les cobertes dels vaixells. Alguns nens ploren, alguns gossos lladren. Els pares, amb la mirada fixa sobre el riu, semblen reflexionar sobre el què els espera. Les mares, sense perdre temps, treuen les olles per repartir entre els familiars, el sopar que ja duien preparat. Nosaltres sopem el de cada dia, arròs blanc amb un tros de carn.

El dia s’acaba amb una preciosa posta de sol sobre l’horitzó selvàtic, de colors ataronjats i rogencs i alguna franja violeta. M’assento a la popa del vaixell i em deixo seduir per la dansa del riu. Em sento privilegiat de poder contemplar aquest espectacle de la naturalesa. Em concentro en les ones que es produeixen al navegar, en el seu moviment sensual, inacabable, i que obedientment desfilen en cunya fins a la vora del riu trencant la quietud de l’aigua. La llum, ja escassa i ataronjada, crea una textura deliciosa com de xocolata desfeta. Cada ona te la seva particularitat, els seus matisos.

Ja de nit, costa poc agafar el son, a pesar de que tenim la tenda just a sobre de la sala de màquines amb tot el soroll que representa. A les 2 però, comença a ploure i les promeses del venedor de la màxima estanqueitat de la tenda no es compleixen. Entra aigua per un parell de cantonades. La pluja s’intensifica, així com l’entrada d’aigua. Utilitzem tovalloles. Sucar i escórrer. Durant 1 hora ens mantenim en vetlla, esperant que per fi, la pluja amaini per poder descansar. Però res de res. Pluja intensa. No ens queda altra que posar l’alarma cada 30 minuts per eixugar el terra. I així ho fem, fins les 7 del matí. Sucar i escórrer.

Per fi a les 4 de la tarda deixa de ploure, 14 hores seguides. Aprofitem que surt el sol per assecar la roba mullada, sortir del nostre cau i relaxar-nos per la coberta del vaixell. El tema de conversa és unànime: l’aventura personal i la lluita contra la pluja i el fred. La majoria de persones s’han mullat completament, també els seus utensilis i han passat la nit en blanc. A les naus afegides l’única protecció que han tingut ha estat una lona vella i foradada que han posat com emergència. Però el temps aquí és així, estem en època de pluja i els rius baixen plens. Algú comenta que es divendres.

Sopem arròs blanc amb un tros de carn, el mateix que mengen les famílies doncs és el que es serveix al vaixell. La cuina improvisada, un fogó i un parell d’olles gegants, és a la “sala” de màquines. Per accedir-hi cal fer equilibris pels vorals de la sala, una fusta de 20 cm d’ampla. A la dreta hi ha el motor, a l’esquerra el riu.

Una família s’ha instal·lat a la sala de màquines. Les hamaques volen literalment per sobre del motor. Una nena d’uns 2 anys, dorm, desafiant el soroll, el fum i l’olor a petroli

Monte Vello

Una nit i un dia després arribem a la casa del Gustavo. Una casa de fusta immensa, vella, bruta, destartalada, ubicada però en mig d’un paradís. Des d’aquí puc contemplar la majestuositat de la selva. El verd s’escampa per arreu. Al davant el riu Orton, de color terrós, que baixa amb força. Els sons d’alguna animals, desconeguts per mi, trenquen constantment el silenci.

Mentre els homes descarreguen els queviures del vaixell, les mares corren al Galpon (casa de troncs amb sostre de palla) per trobar les millors fustes per penjar de nou les seves hamaques.

El sol és intens. La roba s’asseca ràpid. Un grup d’homes surt a caçar i pescar. Caminem 1 hora. 2 trets, 2 animalons. Un esquirol i un tucunaré (un peix molt bo). Esquarteren l’esquirol per pescar. Treuen unes quantes piranyes.

De nou a casa del Gustavo. Assentat sobre un tamboret de fusta. Apareix una nena i em posa en grill de taronja a la boca. Em passa la mà pel cap i em diu “lindo el pelo. Me llamo Mit”. Trec el quadern i el bolígraf i ens posem a dibuixar. Primer una flor, després un cocodril. Finalment el sol. La Mit, és una nena de 4 anys, molt bonica. A partir d’aquí, cada vegada que em veu se’m llança a la cama, tot cridant “tio”!

Torna la pluja. Plou a bots i barrals. Aprofito per despullar-me i passejar sota la pluja i rentar-me el cos, que ja li toca. Plaer immens. Des del Galpon, la gent mira, alguns riuen.

  

Castanyers

Cada any per aquestes dates, unes 50 famílies es desplacen a les terres del Gustavo a recollir la castanya. Son els menys afortunats de la regió, els que no formen part de cap comunitat ni tenen terres. Durant 3 mesos, viuran al bosc. Alguns en una caseta de fusta molt precària, altres, en Pascanes, barraques fetes de troncs i lones. És el que es coneix com a sistema de barraques. El Gustavo els pagarà 6 euros per cada 23 kilos de castanya recollida, el què ells anomenen caixa. Després la vendrà a Riberalta a 15 euros. Els queviures que han transportat son dels Gustavo i son per vendre a les famílies castanyeres durant aquests tres mesos amb un sobrecàrrec mínim del 50%. Els treballadors no tenen cap contracte ni assegurança mèdica. La castanya mou milions de dollars l’any. El 85% de castanya de l’Amazònia surt dels boscos de Bolívia. Els castanyers son famílies mancades de moltes necessitats, que no els queda altre que ser mà d’obra barata pels terratinents. Les famílies comencen amb deute, doncs el Gustavo els ha avançat 100 euros.

Canoa

El Gustavo divideix les 50 famílies en 2 grups. Un grup és desplaçarà a la zona est, l’altre a l’oest. Cada grup estarà governat per un contractista, que son gent de confiança del Gustavo (normalment familiars o bons amics). És qui s’ocupa de vendre els queviures, pesar les castanyes. El contractista, els carrega un 30% del preu dels queviures (a part del recàrrec del Gustavo) i es queda un part per cada caixa de castanya recollida.

Nosaltres, acompanyem al grup de l’est. Hi ha una canoa de fusta que ens espera, cal fer un viatge d’unes 2 hores per un rierol, afluent de l’Orton. 60 persones ens amunteguem en una petita canoa. També els queviures, utensilis, matxets, nens, gossos, gallines. Flotar és com un petit miracle. El rierol de color negre, és estret, recargolat. Pel pes i la llargada de la canoa no arribem a poder completar alguns girs. Ens estampem sovint contra branques, matolls, arbres. Algunes vegades ens cauen formigues al cos, que mosseguen amb força. Molts ocells ens acompanyen durant el viatge. Petits, àgils i verds. Altres d’una mida més gran, aterren penosament a sobre unes branques. Una família de micos ens visita. Xisclen i salten esverats. A la canoa gairebé tothom comença a reproduir el so dels micos. Criden contents, els humans. Es crea un diàleg caòtic.

El paisatge és preciós. El riu, molt crescut, s’ha apoderat de bona part del bosc, creant espais fantasmagòrics. Predomina el negre tenebrós. És un bosc d’aigua. Jo estic assentat sobre la meva motxilla a la part davantera de la canoa. Al meu davant, seu el José, un nen de 15 anys que abraça amb força el Neron, el seu gos, per impedir que salti per la borda. El Neron comença a somicar. Ningú sap que li passa. Cinc minuts després comença a diluviar. No es veu res, anem a la deriva. Portem una lona d’emergència però tant sols tapa a mitja canoa. Jo vaig al davant, allí no ens arriba. Trec la capelina i em deixo dur per la poesia del moment. Les gotes, grosses com blat de moro, s’estampen amb força contra el riu. El José estreny el Neron contra el seu pit amb més força que mai. El Pablo, el noi del meu costat, moll com un pollet, somriu. Te la pell de gallina i li espeteguen les dents.

Per fi arribem a lloc. Un Galpon temporal on passem la nit. Es capvespre. La gent s’afanya a penjar les hamaques. Nosaltres a preparar la tenda. Algú encén algun foc. Altres prefereixen engolir qualsevol cosa i posar-se a descansar. Nosaltres som del segon grup.

Demà cal matinar. Cada família es dirigirà a la seva barraca, amb tots els estris i queviures. Uns a 1 hora de viatge, altres a 3 i els que més a 5. Nosaltres acompanyarem a la família d’en Carlos. Tot un personatge.

Carlos

Al matí, el contractista reparteix els queviures a les famílies que ràpidament desfan les hamaques per dirigir-se a la seva barraca. La pressa la provoca el cel, que ennegrit, anuncia pluja. En Carlos no sembla tenir pressa. La seva barraca és a 1 hora. Comença a ploure. Ens assentem a esperar.

Aquí és típic mastegar coca. Treu la gana i dona forces. El Carlos em passa la bossa de la coca. Agafo un grapat de fulles, que barrejo amb bicarbonat i canyella natural. Comencem a “bolejar”. En Carlos ens explica que viu  sol en una barraca de fusta a 1 hora del Galpon. Es va cansar de la ciutat. Aquí ha trobat pau i felicitat. Com Walden, penso jo. Està sol tot l’any, excepte els 3 mesos de la castanya, que la seva família l’acompanya.

La pluja no s’atura. Es fa tard, així que decidim començar a caminar. Primer el Carlos, després la seva dona Nena i nosaltres al darrera. Carreguen els estris en sacs de nylon. Improvisen corretges, dues a les espatlles i una al cap. El resultat, uns fardells de molts quilos que els obliga a anar amb el cos molt inclinat cap endavant. Caminem selva endins per un sender força fresat. L’aigua els/ens regalima per la cara i els braços. Aprofitem uns troncs tombats per descansar. L’aire és net i pur. Les fulles dels arbres brillen. El bosc és atapeït. Arbres de tot tipus, totes les mides, totes les formes. Naturalesa en estat pur.

Finalment arribem a casa del Carlos. Una caseta menudeta de fusta al mig de la selva. Al voltant, alguns conreus. Més enllà, un bosc desconegut. La resta de la seva família, arriba una estoneta més tard. Els tres fills, Brenda, Zoilo i Ricardo que son d’un altre pare. El fill únic entre en Carlos i la Nena, l’Enox. Les parelles de d’en Zoilo i la Brenda, l’Anna i el Jaime. I el fill del Jaime i la Brenda, l’Axdom. En total, 8 més nosaltres 2.

Castanya

L’endemà sortim ben d’hora a buscar castanyes. En uns minuts som al castanyer, un arbre immens, majestuós. En Carlos i el seu fill Zoilo, recullen els cocos que contenen les castanyes i els apilen a peu d’arbre. La llum, filtrada pel núvols, tenyeix uniformement el bosc, ressaltant els colors i les textures.

Abans de començar el ritual de cigarret i la bola de coca. Nosaltres aprofitem per també per “bolejar”. En una hora recullen tots els cocos. Els conten. N’hi ha 565. Amb el matxet trenquen cada un dels cocos per extraure les castanyes i col·locar-les al sac. Aquí, en aquest recó de selva, comença tot. Un producte que mou tants milions de dòlars i que s’exporta arreu del mon, te el seu origen en aquestes boscos, aquestes mans i aquest matxet. Un treball dur, ple de poesia. Dos homes dialogant amb la mare natura, recollint el seu fruit amb humilitat i senzillesa. Homes que aprecien la naturalesa i son conscients del seu valor. Semi esclavitzats per les condicions de treball, exploren incansablement cada recó de bosc. Son famílies necessitades, que s’agafen al ferro roent de la castanya. El primer eslavó de la producció. Els més sacrificats, els menys recompensats.

Davant un so, s’aturen per ubicar-lo i si pot ser observar a la bestioleta. Amb cara de murris, et miren i senyalen amb el dit un punt concret de la selva. Amb veu baixa, gairebé imperceptible, murmuren el nom de l’animaló. Ells els veuen, nosaltres no. La nostra societat no ajuda a mantenir desperts els sentits, i ens manté allunyats de la mare naturalesa. En Carlos, es mou amb molta comoditat per aquestes terres. Com en Walden de Thoreau, ha fugit d’una realitat que li era incòmode per buscar la plenitud de viure en contacte amb la natura. S’ha volgut demostrar a si mateix que la vida és molt més senzilla del que li intenten vendre. Que no necessita grans possessions per ser feliç. Buscar l’essència de la seva existència, lluny de tota artificialitat. Viure de la terra i la natura. Cultivar amb saviesa i caçar amb respecte, el just per poder menjar. I així ho porta fent durant 7 anys. Diu que no te por, tant sols respecte. Ha hagut d’enfrontar-se a animals perillosos com el tigre o l’anaconda. I contra ell mateix? Afirma que l’animal més ferotge de la terra és l’home. La seva rutina és el cultiu i la caça. A les nits escolta música amb una petita radio. És el seu únic enllaç amb el món “civilitzat” durant 8 mesos. Diu que la soledat el reconforta.

Savayong

A la nit, amb el frontal i ja dins la mosquitera, toca revisió de cos. A la selva està exposat a agafar paràsits, cucs i altres insectes imperceptibles. Avui m’he trobat dos savayong al peu. És un cuc que s’instal·la sota la pell per créixer i reproduir-se. La molèstia és mínima, subtil. Es detecten amb la vista. Un puntet negre. Amb una agulla cal eliminar-lo. Sinó el forat cada vegada és més gran. El Nacho ha tingut menys sort. A més d’un parell de savayong, també té una sangonera. Amb un encenedor l’elimina. La pluja mulla la roba i amb prou feines surt el sol per assecar-la. En movem doncs amb roba mullada, suada. Els mosquits se’ns llancen al damunt. L’esquena és plena de picades de mosquit. Físicament estem bastant esgotats. Però totes les dificultats, es minimitzen pel fet de poder estar i viure uns dies en plena selva amazònica, amb la familia d’en Carlos, escoltar els sons nocturns, sentir la brisa, la puja. Res importa, sinó viure.

Un missatge ens arriba a través d’un castanyer que ve de la casa del Gustavo. Demà hi ha una avioneta disponible per retornar a Riberalta, aprofitant que ve l’esposa del Gustavo. Queden poques escenes per filmar i pocs queviures per menjar, així que confirmem que demà volarem. Amb dues hores volant, desfarem el camí de 3 dies en vaixell. Posem una condició però, també ha de volar l’Anna, l’esposa d’en Zoilo, que ha agafat malària i cal dur-la urgentment a un hospital. Ja fa 5 dies que està dèbil, tremola, no menja. Fa molt mala cara.

Anna

L’Anna ens acompanya. No pot ni caminar. Però estem a 2 hores del riu. Improvisem una llitera, primer amb una hamaca, llavors amb taules de fusta, però finalment optem per dur-la a collibè. 3 hores carregant l’Anna, estris i motxilles. Al riu, amb canoa ens porten fins a casa del Gustavo. Just a temps per agafar l’avioneta i plantar-nos a Riberalta.

Riberalta

Aterrem a Riberalta. Acompanyem l’Anna a casa seva. Una casa molt humil a les afores de la ciutat. L’hospital ja és tancat. Quedem per demà al matí. La seva mare, desesperada ens comenta, que és un rebrot de la malària. Li fan la prova i surt negativa. Els metges no sabem el què te. Potser paràsits a l’estómac. Li donen medicaments. Enrere queda en Carlos, els castanyers, la selva profunda. Ens allotgem de nou a casa la Narda. El viatge continua.

Realitat fugissera

La frontera entre la realitat per ser conviscuda i la realitat per ser filmada és molt confusa. Això em provoca viure en un estat d’angoixa constant. Moments sublims on no ve de gust treure la càmera per no trencar la màgia del moment. Moments efímers, que passen sense poder ser enregistrats. O moments que simplement esperes i no acaben passant. Moments que desitjaria oblidar-me de la càmera. Moments màgics, on tot queda enregistrat. És malaltís.

Llegir més...

8 dies de treking en solitari pels Parcs Nacionals d'Aneto i Posets

Ruta realitzada del 6 al 13 d'agost de 2008


Dia 1. Embassament de senet (1.450m) - Refugi d'Angllós (2.240m)

Distància recorreguda: 5,4km
Desnivell positiu: 790m
Horari: 2:30

Abandono el cotxe i camino pel pont de Salenques GR11 amunt. Son les 6 en punt. Pujant la vall observo els besiberris. El confeti em passa factura. Tinc el cap espès. Dos francesos i un gos, l’Ulises, ocupen el refugi d’angllos. Entre els tres, ajudem a una parella d’alemanys que s’han perdut. Van amb un mapa minúscul. Els indiquem la collada d’agnllos. Fan cara de preocupats. S’està fent fosc. Preparo un bivac molt a prop del refugi. El cel és seré. La lluna es retira. Sopar: fuet, espaguetis i cafè. Rendit, m’adormo en un moment. Mitjanit: llamps a l’oest. Silenci. Decideixo esperar. Mitja hora després comença a tronar. Ho arreplego tot i me’n vaig al refugi. L’Ulises, en guàrdia, m’ensenya les dents i ronca. Ell no hi entén d’emergències. Dolçament, el crido pel nom. El seu amo l’agafa, mentre em col·loco en un raconet. Trona i plou. El vent sembla que tingui la intenció d’arrencar-ho tot. No puc dormir, però em sento segur dins el refugi i amb l’Ulises ben a prop.

Dia 2. Refugi d'Angllós (2.240m) - Collet dels Estanyets (2.524m) - Estany de Llauset (2.450m) - Coll de Vallibierna (2.430m) - Ibons de Vallibierna (2.430m) - Pleta de Llosars (2.200m) - Ibon de Llosars (2.470m) - Pic de Tempestades (3.278m) - Pleta de Llosars (2.267m)

Distància recorreguda: 15km

Desnivell positiu: 1.500m

Horari: 9h

Deu de la nit. La lluna, en quart creixent, camina per la cresta dels pic de vallibierna. Sóc al principi del camí que du al pic tempestades, molt per sota de l’ibón de llosars. El lloc que he trobat per passar la nit és perfecte: aigua a prop, llenya en abundància, el foc queda arrecerat i just al davant hi ha una pedra on recolzar l’esquena mentre escric tot notant la seva escalfor. Just acabo de sopar: entrepà de fuet, espaguetis i cafè. De moment el cel és seré però, vista l’experiència d’ahir, no puc refiar-me’n. Per això, he construït una espècie de cabanya aprofitant un forat entre dues pedres gegants. He tapat una de les entrades amb troncs, branques i pedres. L’altra entrada anirà tapada amb la motxilla. El terra l’he hagut d’anivellar amb pedres. Tot i així, espero no haver-m’hi de refugiar. El foc espetega. El riu murmura. Les estrelles neixen. La lluna se’n va.

Dia 3. Pleta de Llosars (2.275m) - Aneto (3.404m) - Corones (3.289m) - Medio (3.340m) - Abadías (3.271m) - Maladeta (3.308m) - Plana llarga (1.934m)

Distància recorreguda: 18,6km

Desnivell positiu: 1.750m

Horari: 9h

Nou de la nit. A la vora del foc. Quan ja no hi contava he trobat un recó preciós a la vora del riu de vallibierna. Hi ha molts mosquits, però el foc els espanta. Crònica alpina d’avui: he estat en ruta durant nou hores. M’he llevat a dos quarts de vuit i sense esmorzar he tirat avall. Ja enfilant el camí per la vall de corones, rumb l’aneto, m’he parat en un bosc per esmorzar: galetes i cafè amb llet condensada. A les nou i deu, després d’amagar la motxilla grossa, he començat a caminar. Tres hores i deu minuts després ja era al cim. He fet els trams de neu sense grampons per avançar posicions i evitar aglomeracions en el pas de mahoma. Tot i així hi ha menys gent de la que m’esperava. He gaudit del cim tot sol. De nou al coll de corones m’he equipat amb grampons per arribar al coll del medio i fer els pics de corones i el medio. Després de coronar el cims i conèixer a quatre catalans força curiosos he baixat el coll força empinat per travessar la glacera en direcció a una llengua de neu que em deixava al començament d’una canal que m’ha semblat idònia per atacar el pic abadias. He anat grimpant no amb poques dificultats i he fet cim pocs minuts després. He crestejat fins la maladeta, grimpada forta amb alguns passos força exposats i de grau tres. El cim de la maladeta és un roc punxegut on cal fer un saltiró per arribar-hi. El desnivell per la cara nord fa basarda. Les vistes són espectaculars. La tornada l’he fet per sota la cresta i per la cara nord. Al coll de corones m’he retrobat amb els quatre catalans que he conegut al pic del medio. M’han ofert formatge d’ovella curat i l’he acceptat de bon grat. M’han passat l’últim part meteorològic: s’esperen pluges per dilluns i dimarts. Assedegat (feia 3 hores que havia acabat l’aigua) he començat el descens. A l’arribar al llac de corones, m’hi he llençat sense pensar-m’ho dues vegades. Plaer immens. Amb les cames força carregades he anat baixant fins arribar al refugi de corones que he trobat ple. Sense molta esperança de trobar un bon lloc on dormir (estava en una zona boscosa i de forta pendent) he observat que l’alpina marcava una zona plana a un quilòmetre d’aquí. He anat seguint el camí fins que n’he sortit per entrar en un bosc atapeït d’avets. He continuat mig ajupit i fent ziga-zagues fins arribar al riu i vorejar-lo fins trobar el lloc que buscava: una espècie de plaça natural rodejada per desenes d’avets i conquerida per pedres gegants, flors de tots colors i molta llenya escampada. I en aquest raconet idíl·lic i solitari, a pocs metres del riu vallibierna, he instal·lat el meu camp base provisional. Dos quarts d’onze de la nit. El foc està a punt d’apagar-se. He sopat el de cada dia. El termòmetre marca onze graus. Aquest dies ha començat l’espectacle de les llàgrimes de sant llorenç. Vaig a dormir. Tinc grans plans per demà.

Dia 4. Descans

Les dotze del migdia. Gaudint d’aquest dia de descans com si el cim més alt escalés o la grimpada més complicada intentés. Es respira pau, serenor, humilitat. M’he despertat a les set. El termòmetre marcava zero graus. He esperat a sortir del sac fins que els primers rajos de sol em toquessin la cara. Les nou. El prat estava tot gebrat, les floretes i herbes vestien de blanc arrebossades pel gel. Amb el sol, el terra fumejava com si respirés. Camino descalç per notar la humitat i la suavitat de l’herba i per desempallegar-me almenys un dia de les botes de muntanya. He estès la màrfega, el sac i la funda de bivac damunt les pedres perquè s’assequin. He menjat galetes amb cafè i llet condensada. Després d’esmorzar he estès tota la roba, humitejada per culpa del grampons, perquè s’assequi; he cosit els pantalons, estripats per tot arreu, tant els de fil com els impermeables; he desat i ordenat la roba seca a la motxilla. Ni un núvol. El cel és blau en aquest prat primaveral farcit de floretes silvestres grogues, liles, blanques, papallones i sargantanes. Mentre la roba s’asseca i esperant que la temperatura pugi per banyar-me al riu, m’estiro a l’herba tot llegint “Retorno a la Patagonia” de Bruce Chatwin i Paul Theroux. Fan referència a un text de W.H. Hudson:“un dia, mentre escoltava el silenci, se’m va acudir preguntar-me que passaria si em poses a cridar. En aquell mateix moment em va semblar l’horrible inspiració d’un capritx, un “pensament il·lícit i dubtós” que gairebé em va fer estremir i sentí l’impuls d’oblidar-lo ràpidament. Però en aquells dies solitaris era cosa estranya que per la meva ment passes cap pensament. (...) En aquest estrany estat mental en que em trobava, pensar s’havia convertit en quelcom impossible... m’havia tornat incapaç de reflexionar, la meva ment havia deixat de ser una màquina de pensar i s’havia transformat en una màquina destinada a algun altre propòsit desconegut. Pensar era com posar en funcionament un sorollós mecanisme en el meu cervell; tenia quelcom que m’ordenava quedar-me quiet i jo em sentia obligar a obeir. El meu estat era de suspens i vigilància; no obstant, no esperava trobar-me en cap aventura i em sentia lliure de tot recel. (...) No podia pensar ni especular sobre el què em passava; era un estat que, més que desconegut, semblava ésser familiar, i encara que acompanyat per una forta sensació de benestar, jo no sabia... no sabia que alguna cosa s’havia produït entre el meu intel·lecte i jo... fins que ho vaig perdre i vaig tornar al meu jo anterior: a pensar, i a viure la meva antiga insípida existència”.

Les dues. El riu es ple de pedres immenses que sovint formen petits gorgs. L’aigua m’ha glaçat les venes i mil agulles semblaven clavar-se a la pell. M’he pintat el cos amb sabó. També he rentat la roba: la samarreta, els mitjons i els calçotets. Ho he penjat tot en troncs i m’he estirat per assecar-me en una pedra immensa al mig del prat. El temps es percep d’una altra manera. I suposant que em trobés molts anys enrere, ara sortiria de caça o aniria al graner a buscar cereals per menjar. Però si de la caça depengués moriria de fam. Primer perquè pràcticament no hi ha animals. Alguns van fugir quan va arribar l’home modern. Els altres, els menys afortunats, van ésser aniquilats, extingits o reduïts a uns pocs exemplars. Segon perquè tinc els instints de caça atrofiats i no seria tant covard d’entrar dins la cadena alimentaria i rivalitzar amb els altres animals amb armes automàtiques ni tecnologia sinó tant sols amb la destresa i la força de les meves mans i el meu enginy. Però ja fa anys que l’home ignora el cultiu dels instints i es permet jugar brut dins el cercle de la vida. Cegats pel seu suposat poder és incapaç de veure que aquesta posició de força ha estat aconseguida de forma il·lícita. Però si alguna cosa ensenya la natura és que tota acció o pensament que no segueixi l’impuls animal i instintiu és autodestructiu. Seria com si els pingüins volguessin instal·lar-se al carib, les girafes alimentar-se d’àguiles reals, els arbres aprendre a volar o el mar crear muntanyes estables d’aigua de mils de metres d’alçada. Son exemples surrealistes, accions impossibles que van en contra de les lleis de la natura i l’instint de cada espècie, però vindrien a ser exemples paral·lels al que seria la vida actual de la espècie humana al planeta terra. Al meu entendre es podria resumir el funcionament del mon actual mitjançant dues premisses que estic segur que ningú podrà negar: primera, el sistema organitzatiu creat per una minoria de la població humana que controla el destí del planeta i que per aquesta minoria suposa riquesa i benestar es basa en un sistema que crea desigualtats entre els membres de la seva espècie, esgota els recursos naturals alhora que crea residus tòxics i indestructibles hipotecant el futur de les generacions venidores; segona, la falta de valors, humilitat, consciència, compromís i solidaritat fa que es permeti la primera premissa. I aquest seria el cercle viciós en el qual naveguen els humans.

Nit. De nou a la vora del foc. Em preparo el sopar tot recordant el què ha donat de si la tarda: posant-me en la pell d’un nòmada he sortit a explorar el territori. He caminat riu amunt respirant bellesa tot saltant de pedra en pedra. Una bona estona després l’he creuat aprofitant el tronc sec d’un arbre mort caigut transversalment. I m’he trobat un prat encara més solitari i preciós, amb centenars de floretes grogues, liles, blanques. M’he enfilat a una muntanya per obtenir una panoràmica complerta de la vall. Desenes de muntanyes formen un horitzó irregular i escarpat, el tempestades, l’aragüells, l’aneto, maladeta, maldito... Pletòric, he baixat corrents ara caminant, ara corrent, ara cantant. Sense creuar el riu, l’he vorejat per l’altra banda fins arribar al meu raconet. Un riu, un prat i un foc és tot el què necessito. I tot recordant el dia, veig la lluna acomiadar-se. Apago el frontal. Intento crear un buit de coneixement per deixar els sentits verges de sensacions. Contemplo el foc en un estat hipnòtic. Prenc consciencia del temps tot concentrant-me en el cremar dels troncs. El foc els consumeix amb passió igual que el temps consumeix una vida. Em ve al cap un text de Hudson: “L’home que acaba el seu curs a causa de la caiguda d’un cavall, o és arrastrat i s’ofega al creuar una corrent crescuda, ha consumit en la majoria dels casos una vida més feliç que la d’aquell que mort d’apoplexia en un despatx de comptabilitat o en un menjador; o la de qui enterra el seu rostre pàl·lid en un llibre obert davant seu, una mort que a alguns els pot semblar extremadament preciosa però que a mi em sembla decididament odiosa”. Un cop consumits els troncs pixo sobre les brases i me’n vaig a dormir.

Dia 5. Plana llarga (1.934m) - Cabana de la coma (1.800m) - Perdiguero (3.221m) - Ruines militars (1.812m)

Distància recorreguda: 23,9km

Desnivell positiu: 2.000m

Horari: 8h

Deu de la nit. A la vora del foc enmig de la vall del perdiguero. Avui m’he llevat ple de forces després d’un dia descans molt ben aprofitat. He començat a caminar a les deu i en quatre horetes he recorregut els catorze quilòmetres que em separaven de la cabanya de la coma. Canvi de vall, de parc natural i de mapa alpina. He deixat enrere el parc natural de l’aneto per entrar al de posets. He hagut de baixar fins els mil dos-cents cinquanta metres. Molt a prop de la cabanya de la coma he amagat la motxilla grossa i he enfilat el camí rumb al perdiguero que comença empinadíssim per un bosc. De seguida és guanya molta alçada, es creua un riu, s’arriba a un petit llac que es supera per la dreta i s’inicia una tartera llarguíssima fins el coll ubago per, finalment, crestejar, crestejar i crestejar. No és una cresta difícil, però sí molt pesada doncs hi ha ben bé un quilòmetre de pedres fins al cim. Les vistes, increïbles: sant maurici, ordesa, besiberris, posets, maladeta... Quatre fruits secs, un glop d’aigua i desfaig el camí. Primer la cresta, llavors la tartera i finalment el bosc. En aquesta vall, com en gairebé tota la zona, està ple de marmotes. Un animalons mes aviat petitons, amb un cos semblant al de l’esquirol però amb les potes més llargues i pel de color gris blanc, que emeten uns xiscles esfereïdors per avisar de qualsevol perill. Nombrosos son els ensurts que un ha de patir quan puja per una vall, doncs el xiscle és escandalós. Llavors sempre segueix la mateixa rutina: la marmota es posa a córrer fins arribar al seu cau on s’espera en posició de vigilància (amb el cap estirat amunt) a la expectativa dels moviments del suposat perill. Cada moviment sospitós del possible depredador es converteix en un nou xiscle que fa que les desenes de marmotes del voltant s’amaguin definitivament dins del seu cau. Quan estan en posició d’alerta semblen foques petites. M’entretinc una estona observant una marmota en concret i faig algunes fotografies. Aconsegueixo apropar-m’hi moltíssim. Finalment, arriba l’últim xiscle, diferent als anteriors abans d’amagar-se definitivament al cau. Una marmota a uns quants metres d’on som li pren el relleu. Abandono la zona de les marmotes i entro en el bosc més empinat. Estic bastant cansat. Recupero la motxilla grossa i busco un lloc per dormir. Em ve al cap la predicció meteorològica, demà farà mal temps. I si el front s’avança i comença a descarregar aquesta nit? Hauré de bivaquejar a prop d’algun lloc que em serveixi de protecció en cas de pluja. M’instal·lo a prop d’unes ruïnes d’un antiga caserna militar. Està feta pols però em farà un bon servei en cas d’emergència. M’haig d’afanyar a fer foc doncs els mosquits comencen a despertar famolencs i àvids de sang calenta. Trobo un lloc pla. Recullo algunes pedres, no amb poques dificultats doncs gairebé no n’hi ha i les que hi ha estan lluny, que vaig llençant repetidament (dues i tres vegades) fins deixar-les just al lloc de reunió. Les col·loco en forma de cercle. No hi ha arbres en aquest prat, per tant, no hi ha branques seques per cremar. Camino vint minuts per arribar al bosc més a prop. M’omplo les espatlles de tantes branques com puc. No vull fer un altre viatge. Per fi, encenc el foc i em relaxo. Han passat deu hores des de que he començat a caminar. De moment el cel és seré. La lluna fa de les seves mentre creix. Sopo i ho deixo tot a punt per si arriba la tempesta i haig de sortir cuitadament. Abans d’anar a dormir, llegeixo algunes pàgines del llibre “Hacia la última ciudad” de Colin Thubron, la historia d’un periodista anglès i la seva esposa que juntament amb tres persones més viatgen a través d’una remota regió dels Andes peruans a la recerca del llenguatge ocult dels inques. Em recorda al llibre “El monte anàlogo” de René Daumal, on un grup d’experts alpinistes inicien un viatge a la recerca de “la muntanya anàloga”, una muntanya llegendària i oculta que suposadament uneix la terra amb el cel i que, en conseqüència, pot transmetre coneixements i sabers indescriptibles. El llibre va quedar inacabat doncs el seu autor va morir (literalment) a la meitat d’una frase. Faig una última ullada a l’oest, per on teòricament arribarà el front, abans d’entrar al sac. Tot sembla estar en calma.

Dia 6. Ruines militars (1.812m) - Refugi Estós (1.895m) - Clarabide oriental (3.004m) - Clarabide (3.006m) - Gias (3.002m) - Refugi Estós (1.895m)

Distància recorreguda: 11,4km

Desnivell positiu: 1.300m

Horari: 5h

Des del refugi d’estós. Les previsions meteorològiques s’han complert, plou a bots i barrals. He passat una mala nit. Des de les dotze de la nit que veia llamps a l’oest, però com que a la vall el cel era ple d’estels he decidit no moure’m. M’he despertat infinitat de vegades pendent dels llamps. No he aconseguit relaxar-me, tot i que el primer tro no ha arribat fins les set del matí. Minuts després ha començat a ploure quan ja estava fent camí direcció al refugi d’estós. En trenta minuts ja estava instal·lat al recó de la cuina lliure del refugi d’estós esmorzant el de cada dia: galetes i cafè amb llet condensada. Avui no he pogut descansar i em sento cansat i dèbil. Calculo que ahir vaig caminar més de vint quilòmetres i vaig ascendir més de dos mil metres. Muntanyencs expectants esperen al refugi divagant sobre teories meteorològiques. El temps no acompanyarà durant els pròxims dies. Decideixo fer el clarabide i el gías, un parell de tres mil a tocar del refugi. Aprofito que ha parat de ploure per iniciar el camí. Cel tapat, amenaçador. A partir dels dos mil dos-cents metres, boira i vent. A mig camí em trobo un lleidatà que s’ha vist obligat a girar cua a l’ibon de gías perquè segons ell la boira no li permetia veure més enllà de cinc metres. Ara mateix la visibilitat deu ser d’uns cinquanta metres. El camí, que manté sempre la direcció nord oest fins el port de gías, està força fressat i la vall no és molt complicada. Decideixo continuar, això sí, memoritzant cada pedra per on passo i fotografiant, mentalment, l’entorn trepitjat: el rierol, l’herba, les formes de les pedres, petits canvis de direcció del camí, desnivells, petits arbres... Comença a ploure tímidament. De cop descobreixo que sóc a l’ibon de gias. Camino per una tartera inacabable per arribar, finalment, al coll de gías. Per la cresta arribo al clarabide oriental i poc després al clarabide. La boira va i ve. El vent bufa amb força. Comença a nevar. El termòmetre marca tres graus. Porto la roba justa però suficient. Utilitzo tot el que duc a la motxilla: tallavents, guants, gorro i braga. Faig la cresta fins a un cim sense nom. Torno a passar pel clarabide ara per dirigir-me al pic de gías. En aquest últim hi ha una grimpada força aèria. El vent empeny. La roca està mullada i patina. La mà dreta se’m gela intentant fer algunes fotografies. Un cop més comprovo lo important que és anar ben equipat. Fa dues hores i mitja que camino. Decideixo baixar per la bretxa de gias, més empinada però més directe. Una hora i mitja després ja sóc al refugi. Només entrar, una olor deliciosa exalta totes i cada una de les mucoses olfactives del meu nas i instantàniament s’inicia una tempesta estomacal d’àcids gàstrics. Reconec que la gana és psicològica, alhora que m’adono que estic afamat. Pregunto quin és el menú per sopar: brou de pollastre, mandonguilles amb pèsols, patates i bolets, iogurt i pa del dia. I aquest és el dilema, sopar el de cada dia o lo del refugi. M’assento al meu raconet de la cuina lliure per fer un recompte del menjar que em queda i saber com vaig de reserves alimentàries: no he gastat més del previst. Tot i així, les ganes de menjar pasta de sobre s’esfumen per moments. Tot i que durant aquests dies l’he trobat un plat deliciós i exquisit ara em sembla un menjar insípid. És curiós, però el gaudir dels menjars de sobre és proporcional a l’alçada a la que s’està. Com més metres sobre el nivell del mar, més bones son totes aquestes potingues. I ara estic molt avall, penso jo. Aviso als del refugi que soparé menú. Falten dues hores. Aprofito per escriure i refer la ruta d’aquí al dimecres. Si el temps m’ho permet demà faré el posets, continuaré pel GR11 fins a la cabanya d’anyes cruzes i el dimecres arribaré a gistaín. Ara mateix plou a rebentar. I tot mirant per la finestra arriba l’hora de sopar. Amb l’estomac ple i el paladar satisfet, m’estiro al llit de dalt d’una de les deu lliteres triples que hi ha a l’habitació anomenada d’ô. El resplendor dels llamps penetra per la finestra. El so de les cremalleres fermant els sacs acompanya al tragí dels muntanyencs que en tromba busquen el seu matalàs. Les normes del refugi indiquen que a dos quarts de deu tothom ha de ser al llit i mantenir el més absolut dels silencis. Minuts després molts encara es remouen dins els sac esperant trobar aquella postura ideal per iniciar el son. Alguns esternuden, altres sospiren i els més afortunats ja ronquen. Apago el frontal, deso el paper i el bolígraf i de seguida caic en un son profund.

Dia 7. Refugi Estós (1.895m) - Posets (3.375m) - Refugi Estós (1.895m) - Port de Christau (2.577m) - Cabanya d'Anyes Cruzes (2.080m)

Distància recorreguda: 19km

Desnivell positiu: 2.160m

Horari: 9h

M’he llevat a les set amb la sensació d’haver recuperat les forces. Surto a fora per observar el cel. No plou però el cel està tapat i fa un vent gelat. Mal dia per pujar al posets m’aconsellen. Està clar. Em perdré les vistes, però què hi farem. La veritat és que el mal temps no m’incomode. Tret de les panoràmiques que ofereix un dia assolellat i radiant, trobo que la boira, la pluja, la neu o el vent creen unes sensacions especials. La muntanya és torna un espai més íntim, espiritual, recòndit. El problema és que augmenten les possibilitats de prendre mal, però confio en el meu sentit comú. No sóc partidari d’arriscar-ho tot per fer un cim i molt menys jugar-s’hi la vida. Emprenc el camí conscient de que en qualsevol moment puc haver de girar cua. Porto brúixola, mapa i roba impermeable. Em sento segur i expectant. El camí és llarg, uns cinc quilòmetres fins arribar al coll de la paúl i gairebé mil dos-cents metres de desnivell. La visibilitat és dolenta, però el camí és ple de fites. Amb dues hores arribo al coll. L’últim tram és una tartera relliscosa on fins hi tot cal travessar una petita llengua de neu. Ara el dilema és escollir una de les tres possibilitats per atacar el cim: fer la cresta d’uns cinc cents metres de llargada i bastant aèria segons m’ha comentat la noia del refugi, pujar pel glacial de posets o vorejar el glacial per la seva part baixa per anar a trobar el camí que puja per la vessant sud i que segons ella és el més accessible de tots. Decideixo fer la cresta. Efectivament es tracta d’una cresta molt aèria i exposada amb fortes caigudes a banda i banda i trams força tècnics. El vent i la boira no ajuden. Una hora més tard ja sóc al cim de posets, tot emboirat, tot solitari. M’assento per contemplar l’infinit, però la mirada topa amb la boira. En el meu imaginari creo la imatge de l’entorn alpí que en teoria tinc davant els meus ulls. Unes veus trenquen el silenci. No es veu ningú. De cop, com si sortissin del darrera d’unes cortines, apareixen tres visitants vinguts per la vessant sud. Em posen el dia sobre les previsions meteorològiques: els pròxims dies el cel es mantindrà força ennuvolat amb possibilitats de pluges sobretot per la tarda. Res de nou, el que tothom s’imaginava. El cos se’m gela per moments. Cal espavilar. La tornada per la cresta és més complicada, perquè de baixada el camí no és tant evident. Hi ha dos punts on topes amb una bretxa insalvable sense corda i on cal descendir per la vessant sud i enfilar-se després per unes estretes canals fins recuperar de nou la carena. Dues hores de descens i sóc al refugi. Sense temps per perdre faig la motxilla per sortir volant. Abans, demano a la noia del refugi si em pot regalar algun tros de pa, ni que sigui sec, ni que siguin els extrems petitons del pa rodó i que ningú s’acostuma a menjar. Compassivament, m’entrega una bossa amb sis llesques de totes les mides. Agraït i content inicio el camí que em durà fins la cabanya d’añes cruzes, a uns set quilòmetres. Unes quatre hores, calculo jo. He de travessar un sol coll i llavors baixar fins al riu. La boira mica en mica es va retirant per deixar pas a núvols grisos, amenaçadors. De nou amb la motxilla grossa a les espatlles, camino tot concentrat. No em puc treure la imatge de la noia del cap. La seva acció per mi ha estat heroica. Sento la necessitat d’agrair-li d’una manera més efusiva. Ja fa estona que travesso espais ple de floretes precioses i això és el que decideixo fer: un ram de floretes que daré al primer muntanyenc que passi en direcció contrària perquè l’entregui a la noia del refugi, que no se com es diu, amb la consigna de “gràcies pel pa”. Amb amor i passió recullo flors de tots el colors i formes inimaginables: liles allargassades, blanques piramidals, verdes amorfes, grogues circulars, boletes de color verd beix penjants. I amb el ram de flors a la mà camino expectant àvid de muntanyencs. Ni una ànima. Una hora i mitja més tard deso el ram a la motxilla, sense moltes esperances de creuar-me amb ningú. Estic apunt d’arribar a dalt del coll. Per fi, veig dues siluetes de colors llampants que patosament descendeixen per la última tartera abans d’arribar al coll. Es tracta d’un pare i la seva filla. Els explico el pla. Posen cara d’estupefacte però de seguida se’n fan còmplices. Ens acomiadem amb una abraçada. Emprenc el camí més relaxat. Una estona després m’imagino al pare i la seva filla entrant al refugi tot demanant per una noieta rossa amb un davantal vermell i entregant-li el ram de part del “que li has regalat el pa”. Fi de la història. Arribo al coll de christau. Paro per dinar. Aprofito que tinc pa per menjar una llauna de tonyina. A pocs metres observo a una família de sis isards estirats tranquil·lament sobre les pedres de la tartera. No havia vist mai uns isards tant a prop i tant tranquils i molts menys estirats. N’hi ha un que esternuda amb força. Son pocs els animals que he observat aquests dies: alguns isards, una serp, cotxes fumades, trencalòs, corbs, àguiles, d’altres ocells que no conec i marmotes (d’aquestes moltes). En els prats, molts insectes, sargantanes, papallones. M’ha sobtat trobar en molts cims de més de tres mil metres, unes aranyes negres no molt grosses de color negre. Deso els estris i continuo ara per l’altra banda de la vall. Es tracta d’una vall profunda, bella. Cal baixar-la tota fins creuar el riu. El camí baixa amb ganes. Arribo a la barraca d’anyes cruzes tot expectant. Estarà oberta? Hi haurà algú? Estarà en condicions? És oberta, no hi ha ningú, però està feta una merda. L’estructura, el terra, les parets i el sostre es troben en molt bones condicions però es veu que els muntanyencs que han anat passant per aquí no s’estimen ni les muntanyes ni la natura. Es tracta de gent egoista insensible que no pensa en els demés i no tracta les coses alienes com si fossin seves. Aquesta falta de respecte indigna. El terra és ple de burilles, llaunes, plàstics i un llarg etcètera de deixalles d’excursionistes. Quina imatge tant penosa. Les deixalles han deixat aquest petit tuguri impregnat d’una olor pestilent de cendra i vòmit. Són dues habitacions d’uns quatre metres quadrats cadascuna. En una d’elles hi ha un llit de molles sense matalàs i restes de materials de construcció. En l’altre, hi ha una llar de foc. La merda i la pols s’escampen per ambdues cambres. Però no tinc més remei que espavilar-me amb això doncs el cel és tapat i la pluja pot arribar en qualsevol moment. Decideixo ocupar la cambra de la llar de foc tot i ser conscient que no podré utilitzar-la doncs no hi ha res per cremar en molts metres a la rodona. En aquesta part de la vall no hi ha boscos ni arbusts. Però com que la pudor més intensa prové precisament de la llar de foc, que és on s’acumulen més deixalles, hauré de solucionar-ho d’alguna manera si no vull acabar marejat. N’hi ha tal quantitat i tan podrides que serà impossible baixar-les. No se m’acut cap altra solució que tapar-la com sigui. Aprofito uns maons sobrants que he trobat en l’altra sala per construir una tàpia improvisada, torta, però efectiva. Aprofito un tros d’escombra per netejar el terra. La pudor sembla apaivagar-se i la sala visualment sembla una altra cosa. Escampo els meus estris per la sala i me la faig meva. M’hi sento bé i còmode. Fa fred i ho faig tot des de dins el sac estirat al terra, recolzat contra una de les parets: llegir, escriure, cuinar, sopar, pensar. Dues hores després, sento entre les ràfegues de vent, unes veus llunyanes. En pocs minuts algú pica a la porta. Són dos francesos que no volen dormir al ras. On dorm un dormen tres el comento. Somriuen. Ho arreplego tot per fer-los espai. És negre nit. El vent bufa amb força, comença a ploure. Ja estirat dins el sac, observo les ombres que els frontals dels francesos projecten a la paret mentre es preparen el sopar i m’imagino tota una història d’un pastor que sortia cada dia a pasturar amb el seu ramat per les muntanyes fins que va perdre la il·lusió de pasturar perquè es trobà que les ovelles cada vegada li exigien caminar menys i menjar més. Des d’aquell dia, el pastor vaga sol per les muntanyes i les ovelles viuen i mengen a prop de riu, ignorant però que l’hivern s’acosta i la neu ho cobrirà tot.

Dia 8. Cabanya d'Añes Cruzes (2.080m) - Gran Bachimala (3.174m) - Punta del Sabre (3.139m) - Refugi Biadós (2.538m) - Gistaín (1.400m)

Distància recorreguda: 23,4km

Desnivell positiu: 1.200m

Horari: 8h

Últim dia. Ens llevem d’hora amb els francesos. Ells continuen port amunt. Jo vull fer el gran bachimala i la punta del sabre abans d’abandonar definitivament el parc natural de posets. Amago la motxilla grossa i faig el coll de la senyal de biadós. Continuo per el camí indicat però quan soc a sota el pic, decideixo enfilar-me tartera amunt per fer la directíssima. Hi ha una forta pendent que supero com puc. Però no surto al cim sinó uns cent metres abans. Arribo al gran bachimala sense dificultats i continuo per la cresta fins la punta del sabre. A partir d’aquí decideixo continuar crestejant fins arribar de nou al coll de biadós, on tanco el cercle. Descendeixo port avall, recupero la motxilla grossa i continuo pel GR11, el camí que em durà fins al final de trajecte, el poble de gistaín, a setze quilòmetres d’aquí, això sí, de pendent suau. Camino i camino per una pista on de tant en tant passa algun cotxe que em fa menjar pols. Segueixo riu avall pel mig de boscos frondosos i frescos. M’abstrec del caminar tot deixant la ment en blanc. Unes hores després arribo a una carretera asfaltada que just s’acaba a gistaín. És un poble de cent cinquanta habitants, que depèn completament dels pobles del voltant doncs no hi ha ni botigues ni serveis. M’allotjo a una pensió on per trenta euros em donen llit, sopar i esmorzar. Recupero forces tot dutxant-me, menjant copiosament i descansant en un llit còmode i ample. M’adono que estic força cansat. Tinc les cames carregades tot i que els genolls m’han aguantat força bé. Els dits dels peus semblen demanar auxili, després d’asfixiar-se durant dies i dies dintre aquestes botes tant matusseres. Tinc les ungles adolorides. El cansament és més físic que psicològic. Sovint, quan has complert un objectiu, sigui quin sigui, el cos experimenta una decaiguda. Passejo pel poble estranyat de no haver de procurar llenya, carregar les cantimplores d’aigua o buscar un bon raconet on passar la nit; em sento integrat en aquesta rutina muntanyenca de pujar cims, travessar valls, llegir mapes i planificar la vida en funció de les condicions meteorològiques. M’assento en la plaça del poble per observar alguns habitants que traginen amunt i avall i m’adono que trobaré a faltar aquesta immersió harmoniosa, espiritual i autosuficient en la natura. Ja des la part més alta del poble de gistaín, observant com els últims rajos de sol il·luminen els cims de les grans muntanyes, em sento afortunat d’haver experimentat un cop més aquesta vida senzilla i humil, amb el foc, l’aigua i les estrelles com a companyes. Penso altra vegada en la historia del pastor que va ésser abandonat pel seu ramat. Me’l puc imaginar travessant les valls més profundes, absort, empès pels instints i la seva força vital, amb l’únic propòsit de sentir-se viu i compartir la seva existència amb la mare naturalesa.

Resum

Distància recorreguda: 116,7km

Desnivell positiu: 10.700m

Horari de ruta: 50,5 hores

Llegir més...