***** Ravier al Tozal del Mallo (390m, MD+, 6a+, V+ obligat) - Ordesa

La Ravier al Tozal del Mallo no necessita presentacions. Física, vertical i molt fotogènica. Aventura asegurada en una gran clàssica oberta el 1957. Brutal.

Data: 2 de juliol de 2016

Nom de la via: Ravier
Zona: Tozal del Mallo (Ordesa)
Dificultat: 6a+
Dificultat oblidada: V+
Llargària: 390m, 9 llargs
Material: 16 cintes llargues (important qire siguin llargues per evitar friccions), joc de tascons, aliens, friends fins al 3. La via té forces pitons.
Orientació: Sud-oest
Company: Sílvia Mas
El nostre horari: 7 hores d'escalada (de 9:30 a 16:30)
Aproximació: des del parking d'Ordesa (vam anar-hi amb bus), pujar pel sender fins al circ de Salarons. A l'arribar al barranc de Carriata girar a l'esquerra fins trobar la base de la paret per un camí poc marcat. (1h)

L1 (30m): primer llarg per anar escalfant i de tràmit per guanyar metres. Per comoditat el fem amb bambes.

L2 (30m): segon llarg de tramit, herbós. Igualment el pugem amb bambes. Els dos primers llargs es podrien empalmar però amb cordes de 60m és una mica just. Una altra opció seria pujar a l'ensamble.

Arrencada per grades herboses

L3 (50m): comença pròpiament la via. Hi haun punt on escalo una mica més per l'esquerra per adelantar una cordada que tenim davant i que va força lenta (al final aquesta cordada és rescatada amb helicòpter sobre les 16h al sisè llarg).

L3

L4 (30m): comença amb uns ressalts fàcils, però els ulls ja estan posats a la xemeneia que es va acostant. La xemeneia és clautrofòbica, llisa i molt patinosa. La progressió és difícil, és com pujar per un doble mirall. Arriba un punt que tinc l'esquena en una paret i les cames doblegades amb els peus a la paret del davant a l'alçada del pit. Cal apretar de valent i els quadríceos es carreguen força. Evidentmenmt cal dur la motxilla penjada de l'arnes. Hi ha bagues temptadores per agafar-se, però al final me'n surto, això sí, poc a poc i milímetre a milímetre.

L4, a punt d'arribar a la xemeneia

L4

L4

L5 (30m): Llarg molt guapo, el més exigent. Sort que el canto és generos, surten bones postures i també bones fotos. Hi ha algún tram que desploma, el peu de via és en la vertical. Seguir els pitons. 

L5

L5

La Sílvia a R4

A punt de finalitzar L5, veticalitat és la paraula

L6 (50m): la via marxa una mica per l'esquerra, van apareixent pitons.

L6

L7 (50m): surto amunt i amb tendència a l'esquerra on hi ha un seguit de passos físics. Hi ha un moment que dubto per on continuar, si amunt o a la dreta, però és en aquest punt que cal entrar a la xemeneia, amb un pas més fàcil del que sembla.

R7

L8 (30m): xemeneia tècnica i fosca

L9 (50m): llarg molt semblant a l'anterior. Trobem la xemeneia una mica molla. Arribo a dalt i faig un crit que la Sílvia correspon amb un altre de la mateixa intensitat i tonada. Estem eufòrics en un entorn increïble.

Baixant ens preguntem sobre la cordada que hem adelantat, ja que els hem perdut la pista i ni els veiem ni els sentiem. Com que hem deixat material a peu de via, m'hi acosto i allà als veig parats a mitja via, amb les cordes penjades, tot plegat molt estrany. Crido fort amunt, preguntant si passa alguna cosa, però no em responen (no se si no em senten o passen de mi). Marxo d'allà i em trobo amb la Sílvia. Està clar que els passa alguna cosa, perquè estan junts i no es mouen. Tot d'una sentim la remor d'un helicòpter (la Sílvia abans que jo, tot sigui dit) que es dirigeix cap al Tozal. Desembarquen gent al cim i comença el rescat. Mentre anem tirant muntanya avall li explico a la Sílvia que quan hem coincidit a la reunió el que assegurava tenia el reverso al revés i la gestió de la corda deixava molt que desitjar així com els xapatges i els roçaments. El grau de la Ravier sobre el paper pot portar a enganys. Ni molt menys es tracta d'una via fàcil, per molt que el grau sigui de quinto més obligat i la graduació no passi de 6a.

Llegir més...

*** Via Espluca (120m, 4), Barrosa, Boca sud Túnel de Bielsa

Després de dues jornades d'esquí de muntanya toca perseguir gel a Barrosa. I mai millor dit, perquè les altes temperatures no feien preveure que poguessim fer res en condicions. Abans d'iniciar l'aproximació fem una trucada al refugi que no ens recomana ni acostar-nos-hi. Però com que els quilómetres ja els hem fet, decidim anar-hi a treure el cap i amb tota la artilleria. I com a recompensa acabem triomfant de valent ja que, tot i que justa, podem fer els 4 llargs de l'Espluca. Una via preciosa, amb aires de gouolotte i aventura.

Data: 24 d'abril del 2015

Nom de la via: Espluca
Metres: 120 (4 llargs)
Zona: Circ de Barrosa, Bielsa
Dificultat: 4, amb el gel en bon estat.
Descens: 2 rapels per la mateixa via, un de 60m i l'altre de 30m.
Orientació: Nord
Horari: 1h15min l'aproximació, 3h la via segons condicions
Company: Jordi Bou
Material recomanable: 8 cargols de gel curts, friends petits i mitjans. Hi ha algún parabolt.

L'aproximació cap al circ de Barrosa és increible. Gran i profund amb el pic de la Munia (3.134m) com a guardià.

Les línies estan dibuixades, però les altes temperatures segur que les ha castigat molt. A sota es pot veure la nostra via a l'esquerra i Oceano Pacífico a la dreta.

Fem un test i ja veiem que la cosa no està gairebé. Però les formes del gel ens atrapen i en Bou que surt amunt sense pensar-s'ho gaire. 

Segon llarg de trámit per una campa de neu.

Reunió sota el pas clau de la via, que arrenca per una secció de 90º. Nosaltres la vam trobar en molt males condicions, molt expo i difícil de protegir. En Bou s'ho va currar molt.

Al quart llarg hi vam trobar el millor gel de la via. Des d'aquí veiem tres cordades que s'han acostat per aquesta zona i que acaven marxant sense escalar. Avui se n'havien de tenir moltes ganes per ficar-s'hi!

Qui ho havia de dir que arrivariem tant amunt. Feliços dalt de tot! Es tracta d'una via increïble, però que s'ha d'anar amb molt de compte si no està en bones condicions.

I marxem, ben contents i satisfets, deixant enrera aquest paradís alpí!

Llegir més...

**** Tossal de Mar (2.751m) i Montardo (2.838m) amb esquís de muntanya

Les ganes d'endinsar-se cap Aigüestortes eren gegants. Teniem el Tossal de Mar i el Montardo entre cella i cella, però la meteo era incerta i no sabiem que acabariem fent. La muntanya sempre et dóna sorpreses i alguns plans no van sortir com teniem planejat. Per començar, boira i vent, cosa que va fer que avortessim el primer intent al Tossal. El segon dia vam tenir ració doble, amb un ascens molt emocionant al Tossal, llavors el Montardo i una baixada per la seva vessant nord adrenalínica per les condicions i la delicadesa del traçat.

Data: 26 de febrer del 2016
Ruta Circular: Sí
Cims: Tossal de mar (2.751m) i Montardo (2.838m)
Zona: Vall d'Aran
Desnivell positiu acumulat: 1.700m aprox
Hores totals d'activitat: 9h
Company: Jordi Bou
Material que hem utilitzat: casc, piolet, grampons

Plou durant la nit. Plou quan ens llevem. Això fa que esmorzem tranquilament i retrassem la sortida. Quan sembla que vol parar decidim arrancar. Als pocs metres de seguir la pista ens calcem els esquis, però quan ens comencem a endinsar al bosc, ens els hem de treure. Per sort nostre aviat la pluja es converteix en neu, cosa que converteix l'ascens, ara ja amb els esquis als peus i els pins nevats, en una delícia pels sentits.

Arribem al Restanca, saludem, ens assequem, mengem i sortim a donar el vol. El pla era pujar avui al Tossal de Mar per la normal, però tal com neva, amb la boira que hi ha i el vent, decidim deixar-ho per demà.

Anem fent camí amb un ambient ben alpí i hivernal. El guarda del refu ens ha comentat que a la nit ha plogut fang. Sota una capa d'uns 20cm de neu nova es veu perfectament la capa marronosa del fang. Això fa que haguem d'anar amb compte doncs fàcilment fem caure petites allaus de placa. Sota els 15cm de neu nova es pot apreciar perfectament la pluja de fang que ha caigut a la nit.

La ruta normal al Tossal va a buscar el coll de XXXX. Pugem fins a un coll, baixem lleugerament fins a un llac que costa distingir entre la boira i la neu. No veiem res, ni la muntanya ni el Pa de Sucre, ni res de res. «Què, el creuem?» diu en Bou. A mi l'aigua em fa pànic però «Si tú t'hi fiques, jo vinc al darrera», li contesto. Així que ell al davant amb els bastons i jo al darrera amb la sonda, anem avançant per sobre d'un suposat gruix de gel suficient perquè aguanti el pes dels nostres cossos guarnits.

Pensar el tou d'aigua que tenim sota els peus fa força basarda, però als que ens agrada l'aventura, xalem amb tot això.

Arribem a una illa, temps per veure un moment el coll, beure, menjar i donar mitja volta. El vent bufa fort i anem fora d'horari. Demà serà un altre dia.

Remuntem fins al coll i ens deixem anar. Busquem pales verges. Seguim la intuïció i ens en sortim. Gaudim com nens, per l'ambient i la qualitat de la neu pols recent caiguda.

Arribem al Restanca a mitja tarda. Temps per assecar-se, parlar amb el guarda, estirar, mirar revistes alpinístiques i endrapar un bon tiberi per sopar.

L'endemà sortim a per totes. La meteo no és clara. Conviem d'itinerari i renunciem a la ruta normal (massa llarga si també volem fer el Montardo) per encarar el Tossal de Mar anant a buscar un coll per Raspes de rius, la seva vessant nord-est. 

Remuntem en compte sense saber gaire per on i amb la dificultat de no poder agafar referències per culpa de la boira. Ens veiem obligats a creuar algunes pales propícies a les allaus. Solitud i silenci. Tota la muntanya per nosaltres.

Arribem a un coll i canviem de direcció per anar a buscar una pala E que ens ha de portar molt a prop del cim. Vent i boira, ambient super alpí. L'últim tram, amb els esquís a l'esquena.

Dalt ens espera una cresta de blocs regelats que ens fa extremar les precaucions. 

I per fi, el Tossal de Mar. Un cim que no coneixia i que m'ha sorprés per la seva bellesa i el seu itinerari.

Ens haviem plantejat de baixar per la seva cara nord, però les condicions de la meteo ens ho fan treure del cap. Baixem per on hem tornat i xalant com nens. Estem completament sols navegant per aquestes pales verges de neu recent caiguda. Ara toca el Montardo.

La meteo millora i per fi tenim vistes. Remuntant cap al Montardo veiem per primera vegada una imatge sencera del Tossal de Mar.

Sense acabar de baixar al Restanca, remuntem per allà on ens dicta la intuició per anar a buscar el coll de Crestada (2.475m). Des d'allí seguim amunt per la normal direcció el Montardo Petit (2.781m). En Bou té problemes amb les pells dels esquís, així que m'enfilo sol cap al gran cim.

Al cim del Montardo (2.838m). El primer cop que el trepitjo. Llàstima que no es veu ni un borral. Temps per fer la foto i baixar per les pales nord que he vist mentre pujava.

Traçat del descens del Montardo. Ens retrobem amb en Bou uns metres més avall. Ara la dificultat serà trobar el camí de baixada. Hem d'anar seguin una espècie de camí, però això és gegant i la boira dificulta la referencies. Acabem navegant per un laberint de contraforts i passos amagats. Més o menys ho anem trobant amb l'ajuda inestimable del mapa i el GPS. 

En aquest punt, ja ens setim salvats, estem a 2.160 metres als peus del Llac de Sesloses. Ara toca el més evident i creuar els dits perquè la neu ens deixi arribar el més avall possible.

Després del llac però, encara trobem algunes pales molt interessants i amb neu força bona.

I al final es converteix en un joc dins el bosc intentant arribar el màxim de lluny sense haver de treure'ns els esquís. Aquí, concretament, creuant un torrent.

Fins i tot podem fer un tros de GR11, això sí, arriscant les soles. El què faci falta per no caminar. Fins que la neu s'acaba, mengem, bebem i traiem el frontal.

Ruta Restanca - Tossal de Mar - Montardo - GR11

Llegir més...