Us escric des d'Imlil, un petit poble a les portes del parc natural del Toubkal. El primer comentari és culinari doncs acabo d'engolir, literalment, un Tagine que ha estat com un regal diví, doncs arribo molt cansat i famolenc desprès de recórrertota la vall en dos dies (13 hores caminant entre ahir i avui, 9+4).
He baixat per la vall paral·lela per on vaig pujar, més profunda, empinada i bonica també. Els pendents son força pronunciats, i no pots perdre la concentració ni un segon doncs el camí, format per pedretes i sorra, és estret i relliscós. Alguns trams, tenen segurament el 45% de desnivell i el camí, sempre marcat, va fent ziga-zagues immenses d'extrem a extrem del coll. Mires avall i sembla que no tingui fi. L'últim tram es tracta d'anar seguint un rierol que baixa molt carregat i emprenyat també, i que forma desenes de salts d'aigua alguns de més de 20 metres d'alçada. Aquesta part és la mes agraïdadoncs el ventet suau de tant en tant escampa espurnes d'aigua gelada que ajuden a combatre la calor que és infernal. Ara em mirava l'esquena i la tinc tota cremada, plena de butllofes. I la cara, sobretot el nas, també. I entre salt d'aigua i salt d'aigua, el riu sàviamentha format petites banyeres naturals ideals pels caminants cansats i acalorats. Aixi que ahir durant més d'una hora vaig estar estirat en un trocet d'herba verda i fresca amb els peus dins l'aigua. Em vaig adormir i tot. El bany total va venir una estona desprési ja posats vaig aprofitar per rentar la roba i el cos amb sabó, doncs ja no recordava l'últim dia que ho havia fet.
Desprésdel bany va venir el dinar que va consistir amb una llauna de tonyina amb pa de pita que hores abans m'havien vengut uns nens. Aquesta llauna era la únicaque tenia i com acostumo a fer, sempre guardo "la delicatessen" pel final, tot esperant aquell moment especial. Però sovint et trobes que acabes la ruta i et queda el millor menjar per encetar. Aixi doncs, no volen cometre aquest error, em vaig concedir el premi de la tonyina! Total, que net, reposat, tip (és un dir) i descansat vaig anar tirant muntanya avall fins a espetegaren un poblet minúsculde cases grisenques penjades a la vall anomenat Tizi Ouseem. I si això fos un conte, aquíacabaria la primera part.
He baixat per la vall paral·lela per on vaig pujar, més profunda, empinada i bonica també. Els pendents son força pronunciats, i no pots perdre la concentració ni un segon doncs el camí, format per pedretes i sorra, és estret i relliscós. Alguns trams, tenen segurament el 45% de desnivell i el camí, sempre marcat, va fent ziga-zagues immenses d'extrem a extrem del coll. Mires avall i sembla que no tingui fi. L'últim tram es tracta d'anar seguint un rierol que baixa molt carregat i emprenyat també, i que forma desenes de salts d'aigua alguns de més de 20 metres d'alçada. Aquesta part és la mes agraïdadoncs el ventet suau de tant en tant escampa espurnes d'aigua gelada que ajuden a combatre la calor que és infernal. Ara em mirava l'esquena i la tinc tota cremada, plena de butllofes. I la cara, sobretot el nas, també. I entre salt d'aigua i salt d'aigua, el riu sàviamentha format petites banyeres naturals ideals pels caminants cansats i acalorats. Aixi que ahir durant més d'una hora vaig estar estirat en un trocet d'herba verda i fresca amb els peus dins l'aigua. Em vaig adormir i tot. El bany total va venir una estona desprési ja posats vaig aprofitar per rentar la roba i el cos amb sabó, doncs ja no recordava l'últim dia que ho havia fet.
Desprésdel bany va venir el dinar que va consistir amb una llauna de tonyina amb pa de pita que hores abans m'havien vengut uns nens. Aquesta llauna era la únicaque tenia i com acostumo a fer, sempre guardo "la delicatessen" pel final, tot esperant aquell moment especial. Però sovint et trobes que acabes la ruta i et queda el millor menjar per encetar. Aixi doncs, no volen cometre aquest error, em vaig concedir el premi de la tonyina! Total, que net, reposat, tip (és un dir) i descansat vaig anar tirant muntanya avall fins a espetegaren un poblet minúsculde cases grisenques penjades a la vall anomenat Tizi Ouseem. I si això fos un conte, aquíacabaria la primera part.
I si de veritat fos un conte, la segona part l'hauria de començar descrivint l'encontre amb un avi entranyable que viu en aquest poblet minúscul anomenat Tizi Ouseem i que em va acollir a casa seva amb com si fos el seu net.
Parèntesis
Doncs, mireu, ja que parlàveu d'en Bonatti i en Messner, l'avi de que us parlo i que em va acollir a casa seva com si fos el seu net, és el Mesner Marroqui (ho estic exagerant, és clar), però a la seva manera ho és una mica. Es tracta d'una persona que s'ha passat tota la seva vida pujant muntanyes i recorrent valls i es coneix tota aquesta zona com si fos la cuina de casa seva. No sap ni les vegades que ha fet el Toubkal i fins hi tot va estar dues vegades als alps francesos per treure's el títol oficial d'escalador. D'alpinistes coneguts i reconeguts n'hi ha pocs, però son molts els que anònimament també han fet les seves gestes particulars hi han estimat a les muntanyes.
I acabat el parèntesis, si aixo fos un conte continuaria aixi...
Baixava a un bon ritme amb els pensaments perduts qui sap a on, quan de sobte observo allí al fons un poblet amb unes cases grisenques penjades a banda i banda de la vall. És Tizi Oussem. En poc minuts hi arribo i de seguida em creuo amb els primers habitants, una parella de mitjana edat amb un fardell d'herba fresca a l'esquena. Com si fos el més natural quan veuen algú amb una motxilla a l'esquena amb cara de cansat, m'acompanyen fins a casa del protagonista d'aquesta segona part, en Lehssem. Després de dos crits i dues picades de mans, aquest avi de 70 anys, de rostre curtit i mirada atenta, apareix per la porta.
De manera autoritària em mana que deixi la motxilla immediatament al terra i que pugi les escales fins on és ell. Em dona la mà i ens saludem en àrab. "Salam Malecum" diu. "Malecum Salam" responc. Sense dir res més, em fa una senyal amb el dit i el segueixo. Entrem en una petita habitació plena d'estris culinaris i una llar de foc. S'atura i amb un francès perfecte i senyalant una especie de tarima amb coixins diu "Ici" i jo com a bon minyó i intuint el que m'espera m'assento sense dubtar. En pocs segons em treu pa, mantega, melmelada i te (ell ni diu whiski berber). Emocionat, intento menjar pausadament, assaborint cada mossegada, però la gana em pot i no la puc dissimular. Ell assentat al meu costat i sense treure'm l'ull de sobre em deixa anar "xuia xuia", que vol dir a poc a poc. Somriu. Però jo continuo a la meva.
De manera autoritària em mana que deixi la motxilla immediatament al terra i que pugi les escales fins on és ell. Em dona la mà i ens saludem en àrab. "Salam Malecum" diu. "Malecum Salam" responc. Sense dir res més, em fa una senyal amb el dit i el segueixo. Entrem en una petita habitació plena d'estris culinaris i una llar de foc. S'atura i amb un francès perfecte i senyalant una especie de tarima amb coixins diu "Ici" i jo com a bon minyó i intuint el que m'espera m'assento sense dubtar. En pocs segons em treu pa, mantega, melmelada i te (ell ni diu whiski berber). Emocionat, intento menjar pausadament, assaborint cada mossegada, però la gana em pot i no la puc dissimular. Ell assentat al meu costat i sense treure'm l'ull de sobre em deixa anar "xuia xuia", que vol dir a poc a poc. Somriu. Però jo continuo a la meva.
 |
| Lehssem cuinant |
Fi de la tercera part (si això fos un conte)
Parèntesis
Avui no penso anara Marrakech, no em ve gens de gust submergir-me en el ritme frenètic d'aquesta ciutat, per aixo he decidit anar a veure el mar d'Essaouira per digerir totes les vivències d'aquests dies. El bus no surt fins d'aquí 2 hores, i es per aixo que puc explair-me amb l'escrit.
Fi del parèntesis
Jo no parlo ni francès ni Àrab i en Lehssem no parla angles. Tot i aixi, no ens calen moltes paraules per entendren's. Em demana d'on vinc i quines muntanyes he fet. Li intento explicar: dues vegades el Toubkal (4167), el Timesguida (4089), el Ras (4083), Tadat (3837); Biguinousene (4002), Clocheton (4040) i Afella (4043). Li intento explicar que vaig dormir a dalt el Tubkal; li he de repetir 3 vegades perquè no m'enten o no s'ho acaba de creure. Obre molt els ulls. Diu que ell les ha fet moltes vegades aquestes muntanyes però que mai ha dormit a dalt. Li demano per anar-me a estirar una mica, doncs estic rebentat. M'acompanya fins a una habitació petita, senzilla però neta. M'estiro al llit i rendit m'adormo.
 |
Cim del Toubkal |
 |
| Vivac dalt del Toubkal |
Fi de la cuarta part (si fos un conte...)
Parèntesis
Ara m'adono que falten 20 minuts perquè surti el bus.
Fi del parèntesis
Uns crits em desperten. Per uns instants no se on soc. Surto de l'habitació i em trobo en Lehssem amb somriure de "pillu". El segueixo. Arribem a la terrasseta i al bell mig hi ha una cadira i una tauleta individual amb plat immens de macarrons amb salsa de tomàquet i una truita de formatge. Davant meu, la vall i el sol que ja es comença a pondre's. L'abraço i li faig un petó. Em sento un privilegiat. En Lehssem assentat a un metres m'observa. Jo tant sols aixeco la mirada del plat per mastegar i contemplar com el dia mort en aquesta vall profunda de Tizi Oussem.
 |
| Privilegi |
Fi de la cinquena part (si fos un conte...)
Parèntesis
Amb més calma ja us descriure la mirada neta i serena que té, la pau i saviesa que transmet, amb quina harmonia trenca les bledes amb les mans i com d'ordenada i cuidada té la cuina. També en un altre moment us explicaré que en aquest poble els corrals son a la teulada de les cases i que hi tenen conills; vaques, xais... i que son els nens petits qui desfan el fardell d'herba fresca que els pares han dut del camp i l'escampen perquè els animalons puguin menjar. I també en un altre moment us explicaré que el poble es voltat per cirerers, figueres, perers, pomers, gafarrons; pinsans i passarells...
Fi del parèntesis
Últim capítol i per tant se suposa que important i per tant li poso títol: Comiat
Amb la motxilla ja carregada a l'esquena m'acomiado d'en Lehssem. M'envaeix una sensació de tristesa doncs la intuïció em diu que no el veure mai més, encara que interiorment i amb totes les meves forces pensi que tornaré. Diu que m'acompanya fins la sortida del poble. Jo dic que no fa falta, perquè camina amb dificultat i el camí es molt dret. Tot i aixi no l'he convençut i m'acompanya. Son uns minuts difícils i emocionants. Jo patint per ell; cada passa el feia amb gest de dolor però allí estava, al meu davant, ben coix, acompanyant-me fins al trencant. Mentre ell, amb més pena que gloria, i amb cara de patiment, caminava camí amunt, jo me l'imaginava de nen corrents amunt i avall per aquestes muntanyes. M'envaeix una sensació estranya. El pas del temps es inexorable. Em ve el pensament de que un dia seré jo el que serà al davant. Però aixi ha de ser. I quan arribi aquest moment, el que espero de debò és tenir la mirada tranquil·la i serena d'en Lehssem, i desprendre, com ell, la saviesa i l'experiència, fruit d'haver viscut una vida plena i intensa. Ens aturem, ens abracem per ultima vegada i continuo tot sol muntanya amunt. Son les 6 i 11 de la tarda i sóc a Imlil, el petit poble des d'on us estic escrivint.
fi
últim parèntesis
el bus surt en 5 minuts, no puc revisar el que he escrit, o sigui que m'haureu de perdonar per les faltes de qualsevol tipus.
Per últim i arriscant-me a perdre el bus us escric un text de Thoreau que fa dies que no em trec del cap: "Els homes s'han convertit en les eines de les seves eines. L'home que independentment collia la fruita quan tenia gana s'ha fet pages i el que es refugiava a sota d'un arbre, masover. Ja no acampem per fer nit, sino que ens hem establert a la terra i hem oblidat el cel".
Adéu
Adéu
 |
| Posta de sol des de dalt del Toubkal |
 |
| Nit a 4.167 m |
 |
| Espanta-ocells de Tizi Ouseem |
 |
| Tizi Ouseem |
 |
| Cuina d'en Lesshem |
 |
| Descans a Essaouira |
 |
| Essaouira |
 |
| Kashba Marroquí |
 |
| Fez |
 |
| Fez |
 |
| Fez |
